dissabte, 29 de desembre de 2007

Toni i Paco (1)

Moment místic



“La nueva fórmula del jabón hidratante Aquaplus con aceite de avellana está especialmente indicada para rehidratar y dar suavidad a las pieles muy secas, aportando una capa de aceites naturales que las envuelve y las protege evitando su deshidratación. El aceite de avellana cuida y rehidrata la piel, aportando una capa de lípidos naturales que le proporcionan salud y suavidad.”

Solc llegir els textos de tots els envasos que hi ha al lavabo mentre complisc amb les necessitats més primàries.

“¿Tus cabellos tienen tendencia a engrasarse y estás buscando una solución anti-caspa realmente eficaz y adaptada para ti? ¡Revolución! El nuevo champú Fresh Hair está especialmente concebido para cabellos grasos.”

“Merda! Perquè no estaré tan atent quan intente estudiar?”

Escolte una mosca que vola aprop de la meua orella. La mire de reüll. Se n’entra per l’orella a menjar trossos ressecs de cera. El seu zum-zum sona cent-mil vegades més fort. L’espante amb la mà. Es para sobre el raspall de dents, després sobre el rotllo de paper higiènic, i finalment, a dues rajoles dels meus peus, sobre els quals estan els meus pantalons caiguts. Alce els peus i premc amb força les parpelles: Una última càrrega de material orgànic inservible està a punt de veure la llum, amb el seu corresponent bramit. Després em torque el cul amb un mocador mentolat. Se’m queda el florí fresc i mentolat. El soroll de la cisterna posa fi al ritual d’evacuació. Torne a deixar el sabó i el xampú passatemps a les seues respectives ubicacions habituals i em dirigisc a la meua habitació.

Sec a la butaca. M’encenc una cigarreta.

“Aaaah… quina pau” – pense.

dijous, 27 de desembre de 2007

Bibendum



Un tròs de sostre
ha impactat a la tauleta de nit

i ha florejat un extraterrestre

amb una pesseta pegada al front

m’ha dit (rient-se al revés):

“Llençols blancs, racons obscurs,

taca d’oli i parxís”.

Ho he escoltat en tres dimensions

com les transfiguracions

dels teleñecos

a altes hores de la matinada.

“Crida, imbècil,

que el programa ja està gravat”

I somreien llampegant guitarres

llampegant vides arrencades
llampegant triomfs fotovoltaics.

Tinc bombetes a quasi tots els meus porus
i estan a punt d'esclatar.
Les bombetes també.
Un vestit de llums i colors.
Un color de llums i trajes.

Hi ha una perxa rotatòria
que rota i rota
i guanya el concurs
i mai deixa de dir llepolies.

Hi ha un tros de corretja que se n’ix
i, arrupida com les serps
amaga tots els espills de la casa
baix els matalassos
que s’alimenten d’una estranya substància
relacionada amb la relació.


Sóc un rinoceront-esponja
que s’arronsa per por a volar
per por al passaport
por a la densitat.


Sóc un Dràcula ye-ye
darrere una short-hair
que corre en doubly surround
per a acabar xocant
contra el calamar més petit
de la història de…

No mires el pèndol.

Inventa-te’l.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Cançó de nadal

boomp3.com


Ahir vam fer el sopar de nadal. Vaig baixar de l’habitació i allí estava la meua família. Mon pare, bevent cervesa al sofà, mantenia una conversa superficial amb el meu cunyat. Ma mare preparava la taula amb la meua germana. Vaig saludar a tot el món amb un somriure i em vaig disposar a conversar durant aproximadament tres hores sobre banalitats i responsabilitats.

Ja la taula, amb aquell particular fals luxe, típic d’aquestes dates tan senyalades, vaig degustar un vi de reserva amb mon pare.

“Es d’un roig picat amb… un translúcid ataronjat. Mmmm… és molt càlid. Amb un suau gust a poma madura lleugerament balsàmica. Molt suau i sucós... si senyor. Té un regust llunyà a… fruïta vermella. És molt llarg. Molt bon vi, si senyor. Molt bo.”

L’únic que m’agrada d’aquests sopars és el vi.

“Posa-me’n un poc més, pare.”

El gos plorava demanant menjar baix la taula. Mon pare va agafar una gamba i, alçant-la amb les dues mans, va recitar:

"Tomad y comed todos de él, porque esto es mi Cuerpo, que será entregado por vosotros."

A la meua germana van començar a agafar-li tics. Movia el muscle esquerre compulsivament i li queia la bava sobre el menjar, fent soroll amb els ganivets i les forquetes. El meu cunyat li va posar les mans als muscles i la va calmar somrient-nos.

Després, mon pare es va alçar, va alçar la copa de vi amb el braç i va recitar:

"Tomad y bebed todos de él, porque éste es el cáliz de mi Sangre, que será derramada por vosotros y por todos los hombres para el perdón de los pecados.”

Quan anàvem pel café, em vaig quedar amb la mirada perduda durant almenys tres quarts d'hora. No sé com ni perquè. Tan sols sé que em vaig quedar atònit mirant un punt fix a la cadira d’en front. De sobte vaig escoltar una soroll llunyà.“Què estrany. Juraria haver apagat la música de l’habitació.”- vaig pensar. Era una melodia molt dolça. Aleshores em vaig alçar de la cadira i vaig avançar lentament cap a la porta del menjador. Mon pare anava en batí i duia un barret del pare Noel, mentre palpava la cel·lulítica carn de ma mare, que anava en roba interior. Bevien champagne i ballaven a càmera lenta. La meua germana ballava damunt del sofà, movent els braços sobre el seu cap. Es deixava dur i li queia la bava. El meu cunyat agonitzava a terra. S’havia vomitat damunt, i el gos llepava el vòmit movent la cua. Vaig obrir la porta que du al passadís.

Ací la música era més intensa. L’arbre de nadal estava a terra i en flames. Produïa un curiós soroll. Les flames eren molt altes i carbonitzaven part de la paret i del sostre. Vaig saltar un bassal de plàstic verd fos i em vaig dirigir a la porta de l'escala que du a la meua habitació. La vaig obrir. La música ací sonava molt fort. Vaig mirar el replà que precedeix l’escala des de darrere del marc de la porta amb els ulls tancats. Després els vaig obrir: Hi havia una ombra projectada. “Nothing is real.” – vaig pensar. Vaig travessar el marc per a situar-me al replà, projectant la meva ombra sobre la que hi havia. Vaig alçar el cap lentament per a conduir la mirada cap a l’ésser que projectava l’ombra i allí estava, al final de l’escala: La mare de Déu. Venus. La xica amb la que sempre he somiat, amb una llum radiant que li eixia de l’esquena. La música, dolça i hipnòtica, em conduïa cap a ella. Em vaig disposar a pujar tots els escalons que em separaven de l’eterna musa. Un escaló. Dos escalons. Vaig tenir que parar per a tornar a contemplar aquell rostre enlluernador. La mare de Déu tenia uns vint anys. Duia unes sabates esportives barates i uns pantalons de xandall bastant ajustats.

Tenia un rostre de perfum electritzant. Vaig reconèixer aquell somriure: Em va deixar pres ara farà uns cent anys.

No sé quina cosa anava a dir-li, quan va desaparèixer de sobte.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Mentre vosté dorm


Mentre vosté dorm
nosaltres ballem sòls
(amb el volum molt baix)
i som conscients
de que estem tornant-nos bojos.

Mentre vosté dorm
ens creixen les ulleres
i planegem suïcidis
amb Fanta de taronja i tele-tenda.

Mentre vosté dorm
es lliura la batalla

dels soldats ganduls

de les banderes trencades

dels canyons oxidats

la pitjor malaltia

o un cuc a la paret.


Mentre vosté dorm

nosaltres, com els peixos.
Encara que els cobrim amb parpelles,

els ulls segueixen oberts.


Mentre vosté dorm

nosaltres fumem tabac
i espantem als nens

amb el cigar penjant

(i la barba de tres dies).


A les dotze de la nit

és l’hora de les bruixes.
A les tres,

és l’hora del dimoni.

A les quatre,

em cague en el solipsisme.

A les cinc,

s’adorm fins i tot l’insomni,

i ve l’home del sac i ens rapta.


Mentre vosté dorm
cine expressionista alemany
(Sempre acabem dessitjant
ser com els seus protagonistes)

Mentre vosté dorm
empatia malaltissa i irracional
pel tetraplègic hiperactiu
per l’impotent nimfòman
per la planta carnívora
sent devorada per vegetarians
per l’astronauta atrapat a la mina.

Mentre vosté dorm

Margarita es desperta espantada
i es torna a adormir

es desperta espantada

i es torna a adormir

es desperta espantada

i es torna a adormir

es desperta espantada

i se’n va a treballar.


Mentre vosté dorm

la nostra tranquil·litat té anorèxia.
Histèria, pèl gras.
Litres i litres de vida al lavabo.
Merda al barnús.
Bosses amb l’smiley pintat
(per a l’hipoxifília,
que si no ens quedem inerts
i no ens ho passem bé).

Estufes de gas sense flama.
Sudòkus, mel i sutures.
Així és la nostra vida
mentre dorm la gent.






dijous, 20 de desembre de 2007

THE JESUS AND MARY CHAIN: Upside Down

boomp3.com

The Jesus and Mary Chain van tornar a trencar l’himen reconstruït del pop i el van fer sagnar.

Procacitat. Ganivets afilats. Provocació. Kaos. Kamikazisme noise-pop. Autèntica catàrsi de rebel·lia juvenil elevada a obra d’art de soroll i melodia. Van petar els vuitanta. Feien concerts incendiaris que no arribaven als 20 minuts i que eren autèntiques batalles campals. Sales arrasades, fans prenent foc a l’escenari…

The Jesus and Mary Chain eren altius, arrogants, autèntics hooligans del soroll. Estètica, so i actitud al servei d’una sola idea: La deconstrucció del rock-and-roll per a servir-lo de nou de la forma més primitiva possible. Van diluir la suavitat del pop amb un caos sorollós i encara avui deixen bocabadades a les noves generacions. El punk ressuscitat a colp de noise terminal.

Upside Down és un vòmit sonor. És radical, perillosa, extrema i destructiva. En cada nou segon de música et tornes més i més boig. Un caramel anfetaminitzat d’efectes devastadors. Exhortació sonora i ètica. Muntanyes de guitarres afilades, retorçudes i estridents. Una melodia dolçament enverinada interpretada amb veu desganada. Carn, mort, sexe, obscuritat i religió fluint per textos estúpidament provocatius, narcisistes i banals. Una cançó que t’incita a follar, a tirar-te per la finestra o a trencar cristalls a cops de puny.

Una bonica i escultural figura contemplada a través d’un vidre rallat en el que a penes es pot albirar la silueta.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Sóc rus, senyor!


Estimats reis macs,
aquest any he sigut un nen molt bo

a veure si m’envieu alguna pastilla o alguna cosa
des del vostre laboratori màgic secret
De major vull ser prototip amb cames
o cuc arrossegant-me
però mai projectil volador

Tot allò que tu em donaves
ha volat en una sola fricció
I ara tinc una pròtesi
on hi havia l’
esternoclidomastoïdal
El que em deies
mentre fèiem l’amor
ho vaig escoltar l’altre dia
a una peli de ciència-ficció

Aquesta nit he dormit
cabussant el cap a l’esquena
com els canaris
i imitant als cans
m’he llepat els genitals

De major vull agafar la copa

entre els dits índex i “mèu xape”
com els titots

Sempre amague el cap
com els estruços

per por a que tornes

per por a que m'escórregues

por a tenir-te de nou

a que no vullgues menjar-te

aquest desproporcionat ou

que he parit sense voler.

És un ou d'estruç...

que vas a contar-me tu...?

Amaneix cap avall
i no és molt

perquè hi ha nits que no dorc

i el que escolte

crec que és l’hivern

que s’apropa

crec que és l’avern

que intercepta

com t'estime

i s’ho endú

ni més ni menys que al forat.

Camarero,
hay un ojo de buey en mi sopa.

Quina llàstima que no siga rus, senyor!

perquè avui és el dia de la marmota.

Quina llàstima que no siga rus, senyor!

perquè avui el Popeie i la Olivia Newton-Jones.

Quina llàstima que no siga rus, senyor!

perquè avui merovingi, merovingi.

Внутренний маркетинг - это один из
современных аспектов менеджмента,
наиболее применимый в работе
с персоналом и в управлении качеством.

Ужесточение конкуренции
и увеличение в современных компаниях
числа профессионалов формируют повышенные
требования к лояльности работника к компании
и к системам стимулирования и оплаты труда.
Именно здесь руководителю могут пригодиться
идеи внутреннего маркетинга.

La boja del poble

A tots els pobles hi ha bojos… O persones que són considerades boges. ( I a cada boig hi ha un poble) Passen a formar part de la mitologia dels pobles. Els nens sempre els persegueixen. Acaben convertint-se en un gran passa-temps. I, sense esquivar les llaunes de Coca-Cola que llancen els petits fills de puta, perden la mirada i semblen aliens a tot. A tot.

Que estàs estudiant magisteri?

Que has tallat amb el nuvi?

Que avui estàs deprimit?

Que t’han donat una beca?

Els la sua. Van a estar tot el dia amb la mirada perduda.


L’altre dia anava caminant cap a l’estació. Tenia que agafar el tren per a no sé quina xorrada. I de sobte vaig veure a Maria la Castellana. Una dona que té una d’eixes mirades. Té uns… cinquanta anys? Sempre anava acompanyada d’una altra dona, d'uns… setanta anys? Les dos eren… no sé… autistes. Eren inseparables. Anaven a tots els llocs amb la mirada perduda. Parlaven soles, però sempre estaven acompanyades, l’una per l’altra, i viceversa. I supose que es protegien mútuament de la indiferència de tota la gent, i tornaven aquesta indiferència amb una mirada perduda.

Aquell dia que ara vos conte, resulta que Maria estava sola. La seva gran companya s’havia mort. Clar, tenia més de setanta anys. El dia no va tardar en arribar. M’imagine els familiars, els veïns , hipòcrites d’ací a Benimuslem, assistint al funeral. Conservant aquella maleïda indiferència. M’imagine tots els maleïts assistents, posant cara de pòker. I solament Maria plorant.

Allí estava, al camí que duia de ma casa a l’estació. Donant voltes al mig del carrer, pel lloc en el que solien iniciar els seus passeigs vespertins. estava com esperant a la seva difunta amiga, inquieta. Nerviosa. Tremolant. Amb un cigarret a la mà. Mai l’havia vist fumant.

Mirava cap al poble. Li donava una calada. Mirava cap a l’estació. Li donava una altra calada. Mirava cap als horts. Li donava una altra calada. De sobte, em va mirar a mi. Als seus ulls es tatuava la infinita soledat d’una dona desemparada. Oblidada i ignorada. A les seves celles entrealçades s’albirava l’angoixa d’una persona que no no sap com arribarà al capvespre. Una dona incompresa i humiliada durant tota la seua puta vida.

A la seua ment sempre quedarà el record d’aquelles vesprades asolellades de passeig autista. Em cague en la mare que m’ha parit! Aquesta dona està esperant a la seua difunta amiga!

Em va venir a la ment, estant a Teruel. També una dona, d’uns trenta anys, que passejava el seu ninot nadó de joguina. Totes les seues amigues, engalanades, en mini-falda, mostrant carnassa, amb unes cames i uns escots que et tallaven l’hipo. I ella, amb un mono texà, i amb un nadó imaginari que creia que era seu, penjant. Era una mare. Una mare fent de mare amb un nen imaginari.

Després del flashback vaig tornar a mirar a Maria. Vaig tornar a contemplar la personificació de la soledat. I em vaig allunyar d’ella, dirigint-me a l’estació. Si algun cineasta fera un drama de tot això, segurament hagués clavat ací una melodia tristíssima, mentre jo m’allunye d’ella, i ella es queda amb la seua ansietat. Perquè vindria que ni pintada. Quina escena més trista.

Vaig pujar al tren. Vaig seure a un d'aquells seients. Vaig intercanviar la mirada amb una xica que hi havia uns seients més endavant. Vaig posar les mans sobre els meus genolls. Vaig respirar fons, vaig comptar fins a deu i vaig pedre la mirada a un punt fix en el qual no hi havia res. Més enllà de l’horitzó. Allà on acaba la terra que, maleïda siga, encara és plana. Vaig perdre la mirada. Si. La vaig perdre. Com qui no vol la cosa. Encara avui m’arrossegue per aquest món de merda amb la mirada perduda. Qui sap fins a quant. Qui sap si per a tota la vida.

Maria la Castellana. M’has obert els ulls, filla de puta.

Bé, millor dit, me’ls has perdut.