dimecres, 6 de febrer de 2008

Queda expulsat de la espècie humana.







Tinc un obscur secret que mai ningú sabrà.

El meu nom no és Sarah. És Greta.

Una vegada vaig ser jove i bonica. I, en aquest breu temps, vaig tenir el món als meus peus.

Recorde haver sigut jove i vibrant, quan el meu marit Hans encara vivia. Cada dia era una festa plaent.

Recorde com d'orgullosa que estava del meu home quan ens van traslladar a Auschwitz per a treballar amb ni més ni menys que herr Doctor Mengele.

Recorde com el desitjava, sabent que tenia poder sobre tantes vides.

Semblava que el nostre romanç fora etern. Era un amor ostentós que enlluernava tot el campament.

Tot el món es fixava en nosaltres. Fins i tot el mateix Mengele. La nostra va ser la més enlluernadora de les flames de l’Alemania nazi.

Recorde que, al acabar la jornada, el meu home em contava sempre en quines malifetes estava involucrat herr doctor Menguele: Intentava canviar químicament el color del pèl i els ulls dels nens… Cobria amb cinta aïllant els pits de les dones jueves i investigava sobre l’instint en nadons acabats de néixer, matant-los després… Disseccionava vius als jueus i observava la reacció dels teixits…

Quan més gaudia era quan venien en algun tren bessons, nans o minusvàlids, però sobretot gaudia amb els bessons. Un dia, Hans em va contar que Mengele va intentar crear artificialment uns siamesos, unint les venes de la mà de dos bessons. Estava obsessionat i realment boig. Les poques vegades que vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell, vaig poder albirar tota aquell sadisme. Aconseguia desxifrar la malaltia als seus ulls, i em provocava un curiós formigueig a la panxa.

Recorde haver visitat el seu despatx amb Hans. Tenia un munt de pots amb ulls en formol a un estant.

Jo romania aliena a tot l’holocaust, gaudint a la meva bombolla d’amor i felicitat a aquella plana de penúria i misèria humana.

Però aleshores, el mur dels privilegis va trontollar. En menys de dos anys se’n va anar tot a la merda.

Hans va ser entregat als aliats i enviat a jui. Mai més no el vaig tornar a veure.

Després, vaig fugir a Amèrica, on esperava que ningú furgués massa profundament al meu passat.

Vaig canviar el meu nom pel de Sarah i em vaig fer un tatuatge que havia copiat d’una jove jueva que el meu marit va ordenar gasejar i incendiar.

Així, la gent tossia educadament i evitava fer-me preguntes sobre la meua estada als camps.

I ací segueix el tatuatge: La cicatriu de l’obscur secret que mai ningú sabrà.





Què gran, Fernando Alfaro... va ser líder i compositor dels Surfin' Bichos i de Chucho. Aquesta entrada és d'un concert de l'Octubre passat. Un concert completament minoritari, n'érem 20 o 30, però va ser l'hòstia. No... deuria dir "és a dir, va ser l'hòstia". La temàtica general de les seues cançons són les femmes fatales, l'amor drogodependent i autista, la religió barrejada amb l'esquizofrènia, històries sobre éssers decadents i terminals i el qüestionament de la condició humana (i duen una xica a la bateria, que això no es veu molt a sovint). Em vaig passar tot el concert, des de la primer acord de guitarra fins a l'últim bis, amb una cervesa a la mà esquerra, un cigar a la dreta, els pèls com a escàrpies i el cervell afilat com el pelatge d'un gat espantat. Si arribes al final de la cançó potser entengues el que vull dir...

2 comentaris:

Niño Gusano Mutante ha dit...

Fea molt que no venia jo per aci.

Nem a patafisiquejar... si jo patafisiqueje, tu despatafisiquejaràs el que jo haja patafisiquejat, ¿jat jat jat??
This isn't pataphysic.

Tingem que anar a algun festival ja,d'eixos que quan tornes no saps quan tenies més neurones sanes,si al anar o al tornar. (que mal hi ha k tornar pa no saber aixó)

PD
La cançó mola molt,vaig a tornarla a escoltar. dos voltes més.

Tindria que haver ficat algo en relació a l'article, pe´rò...

AmeeeEEEEeeen

ma mare ha dit...

patafisivaquefumi
física
patafísica
avedul
ikea
queso nuremberg de galaxia-borbotón
entrepà de querailles-caragol
u-na pa-ta de-lan-te-ra
qua-tre-cen-tes
dien-tes d'or.

Si tio, fa falta un festival-evaporació. Pa dir-li a les neurones: Rompan filas!!

Ah, i dona igual si no dius res de l'article. L'objectiu de les entrades es patafisiquejar sobre loquesiga, quan siga i perquè si.

Nos bemos en los vares!