dijous, 28 de febrer de 2008

A vegades pense en el meu soterrament



El maquillador empolsava la cara de Manel mentre li pentinava meticulosament el pèl:

"Açò ja està llest.” – Va dir somrient, amb la perspicàcia característica del professional que acaba bé una feina.

La veritat és que Manel estava realment afavorit. El maquillador havia sabut dissimular amb perfecció el rostre desencaixat de rigor-mortis.

Li va fer una foto amb la polaroid. “Somriu a la càmera”, va dir, probablement sense malícia, i amb la utòpica intenció d’arrancar algun somriure als presents, mentre mirava de reüll la mare, que, amb les galtes irritades de plorar darrere les ulleres de Sol, no comprenia l’humor cínic del fúnebre maquillador, que fregava el sadisme macabre.

“La veritat és que aquest ha resultat un dels més impecables treballs de la meva trajectòria… Es mereix un lloc privilegiat al meu àlbum, ¿vol veure'l?”

I la mare va tornar a esclatar en plors sobre el pit de son pare, que tenia la cara roja i una vena proeminent al front.

Núria es va passar la nit al seient negre, amb el rímel escorregut. A les cinc del matí es va quedar sola amb el cadàver, que romania amb els ulls tancats des de baix del vidre.

Va dipositar el pot de cervesa barata sobre el vidre, a l’altura de la seva cara, amb una força concreta, probablement provocada per un espasme d’ira incomprensiva pel fet de no poder assimilar tot això.

El cas és que l’impacte va badar el vidre, i una gota de cervesa de la base del pot, va anar a parar, filtrant-se pel badall, als llavis de Manel, i després li va donar un fort glop.

“Alça't, Llàtzer…”

Núria es va sorprendre a si mateixa quan va començar a plorar de nou i, el plany profund va anar transformant-se en una una forta rialla plena d’ira i ràbia, que va inundar tot el tanatori, mentre balbucejava alguna cosa semblant a “Fill de puta”, i mirava al seu voltant comprovant que, efectivament, encara estava sola.

­

La solemnitat regnava sobre la plaça del mercat, on l’absurda tradició marca que solament els homes poden rebre el condol dels assistents al soterrament.

Lluís, que esperava capbaix a la llarga cola, se’n va eixir d’ella, en un atac de bogeria, mentre la resta d’assistents el miraven amb cara d’estar contemplant una imprudència, es va apropar cap als familiars de Manel i, després d’abraçar paterno-filialment son pare, es va plantar ferm al costat d’ell, disposat a rebre també el condol de la població, i va dir en veu alta, amb to altiu i indignat, alçant el dit:

"Jo també sóc família de Manel…!”

Després Núria va fer el mateix, i, a poc a poc, els seus amics van anar eixint de la fila, abraçant a son pare i acoblant-se als familiars, allargant considerablement la cola, i va anar afegint-se gent i més gent fins que, va arribar un moment que eren més persones rebent el condol que donant-lo.

Prompte el riu de llàgrimes del pare de Manel va trobar un obstacle en el seu pas per les galtes irritades: Els plecs a la pell d’un tímid i lleu somriure trencat, que probablement va sorgir per un sentiment de sentir-se, per primera vegada des que van trobar el cadàver de Manel i, en certa manera, emparat sota un aixopluc d’afecte i comprensió.