dijous, 14 de febrer de 2008

Ni un maleït estel


Rosario i Enrique són dos joves ionquis, andalusos i nòmades, que es recórren l’estat en trens de rodalies.

Dilluns van estar a València, i aquesta setmana han estat vagant pels pobles que van de l’estació del nord a Moixent, excepte Silla, ciutat que han passat de llarg seguint els consells dels companys de trapixeo que van fer a la capital.

Avui paren a La Pobla Llarga, fan el corresponent acudit amb el nom, senyalant el cartell roig de la renfe, i s’encenen un cigarret mentre caminen cap a la laberíntica infraestructura que els condueix de l’andana al carrer.

Sempre viatgen sense bitllet. Normalment, el revisor els diu que baixen a la pròxima parada i, al cap i a la fi, aquest és el seu objectiu. Tan sols en el regional que anava de Màlaga a Madrid van tenir un problema amb el revisor, però no va ser res greu.

Una vegada fora de l’estació, Rosario i Enrique vaguen a la deriva en busca d’un lloc on xutar-se i passar la nit. El camí es bifurca en una carretera i un carrer obscur, van per aquest i arriben al pont en obres del barranc de Barxeta. Es disposen a entrar en un caminal, i un jove amb motxilla apareix d’entre la obscuritat i quasi entropessa amb ells

"Quillo! Que sutto má dao!!" diu Rosario agafant-se el pit esquerre i obrint la boca.

"Hòstia…! Perdoneu… estava pixant, jeje…" -
diu el jove entre tímid i mig espantat també.

"No pasa ná… Tiene un cigarrillo por ahí…?" – diu José

"Si…"

"Que sean do, enga va…"
- diu, rascant-se la nuca – "ottia… lo último…?"

"No passa res, acabe de comprar ahí dalt…"

"Enga… Musha grasia, tio…!"

"Déu!"


Entren pel caminal que els duu a l’antic pou de la mà negra, i s’aposenten allí, a una xicoteta esplanada de ciment que hi ha entre els bancals. Fa frescor. Els tarongers estan mullats.
Mentre Rosario bull l’heroïna amb una cullera rovellada, José recolza el cap a la seua motxilla i es posa a mirar el cel.

"Quilla, ira que sielo má iluminao, ¿eh?"

"Si tio, no se ve ni una puta etrella"

"Recuerdo cuando éramo shavaline, que ivamo a.. onde la duna aquella, t’acuerdah? Tábamo un dia allí con toa la tropa… mirando er sielo… to apalancaos… y er Maki…"
-es riu posant-se la mà a la boca – "tábamo mirando er sielo… y er Maki preguntó que si habría una panda d’etratarretre, en algún otro planetah, mirando er sielo también y preguntándose lo mimmo… te imahina… rosario? Mi arma? Jodé… esho de meno er sielo de Cadih… tu no?"

"Jaja, joé, taba tó loco er Maki… Vorveremoh argún dia, sielo… bueno, etto yatá"

Rosario, que ja s’ha xutat, torna a omplir la xeringa de la cullera i li la passa a Enrique. Aquest, mentre sosté la xeringa amb la mà, s’arromanga i es lliga la goma al braç esquerre, agafant-la amb els dents, i amb la xeringa busca el colze, on una ferida blava amb venes circumdants que s’allunyen, pareguda a un volcà sulfurant, sembla que demane la dosi.

Inserta la xeringa i, quan trau un poc l’altre extrem, xucla una boira de sang que es difumina en el contingut. És aleshores quan s’ho injecta tot alenant.

Es recolza sobre Rosario, que ja no té pupil·la, i aquesta li acarona els cabells.

"Como te quiero, quilla… mi arma…"

Rosario contesta amb un balbuceig indesxifrable. José es gira per a veure el cel. Rosario no para d’acaronar-li els cabells.

No es veu ni una maleït estel.