dilluns, 19 de maig de 2008

Somriu a la càmera, Gabriel Ferrater!!



Entrevista publicada el 22/02/03 a El Pais, en la que Javier Rodríguez Marcos entrevista a Justo Navarro sobre la seva novel·la "F" que versa sobre el suïcidi de Gabriel Ferrater. (L’entrevista original la podeu trobar ací)

Perquè va voler escriure un llibre sobre Ferrater?

Existeix d’entrada un element fabulós – la seva promesa de matar-se abans dels cinquanta anys – que desencadena una història. Un espera el desenllaç des del principi. A més, per a escriure es necessita un enamorament, i jo el tinc amb Ferrater.

Perquè creu que ha sigut personatge de tantes novel·les: de Félix de Azúa, de Masoliver Ródenas…?

I de poemes (de Gil de Biedma, José María Valverde…) Ferrater calcula la seva mort, com si fóra Déu, i aquest element de divinització és fonamental, encara que no seria suficient si el personatge no hagués fet abans mèrits com a ésser mític. Té trets de personatges que, com ara Sócrates, viuen al carrer, o com altres que divideixen la seua vida entre la privada i la pública. Tot acaba amb la seua mort profetitzada. Els mites en el fons són figures que elegim per a pensar la nostra pròpia vida.

Sense suïcidi no hi ha mite?

Jo em pregunte si els que van escoltar a Ferrater dir que anava a matar-se, el recorden perquè efectivament es va matar o si en el cas de que no hagués acomplert la seua promesa s’en recordarien. De fet, jo no sé si ell mateix se’n recordava del que havia promès. El més interessant de la seua promesa és que ens permet arrodonir el mite. Ens permet racionalitzar la mort, entendre que la vida té una espècie de sentit. Nosaltres l’emprem com a consol per a pensar que la vida i la mort poden ser una cosa mesurada, domesticable, una cosa que podem decidir nosaltres.

El Ferrater de la seva novel·la sembla més alegre que el de la llegenda.

Ferrater era d’una cordialitat enorme, tal vegada perquè no es trobava feliç amb si mateix. L’imagine com algú que està celebrant sempre una festa d’acomiadament amb els amics. Cada acte és una anticipació de l’acomiadament i, al mateix temps, el seu ajornament. Em recorda a un nen que no es vol adormir perquè no vol separar-se del món. Jo crec que tenía aquest síndrome del nen que no vol anar-se’n al llit. Ferrater sabia que per a prolongar la festa havia d’alimentar la màquina de la alegria, inventar alguna cosa que entretingués els demés. De fet, vaig pensar titular la novel·la "El seductor". Ja ho va dir Gil de Biedma, que els seus poemes eren reclams per a que la festa continués...

Què va aportar com a escriptor?

Ferrater és algú amb una obra de milers i milers de pàgines – entre informes de lectura i textos d’enciclopèdies; encara que sols tres llibres de poesia – i que, no obstant això, no es sent escriptor, sinó un personatge d’una indústria editorial absurda, mal pagat i maltractat com a lector i traductor. Va ser sempre clarivident, com quan va dir allò de què un poema devia tenir la mateixa claredat que una carta comercial. Deia: “Deu tenir més claredat, però, com a mínim, la mateixa.”

Està d’acord?

Sobretot amb la segona part: que tinga la mateixa claredat. La seua idea d’escriptura era absolutament pràctica. Comença a escriure poemes perquè es sent abandonat per una núvia que ni va arribar a ser-ho. Segons ell, un escriu per a agradar o per a fotre. Aquesta idea sentimental pràctica de la literatura m’agrada.

Estava dins la literatura però al marge. També ideològicament?

En una carta a un periòdic alemany, davant un reportatge que elogiava les reformes dels anys seixanta, Ferrater descriu el franquisme, no sols com a un règim polític pervers, sinó com a un règim de vida totalment pervers. No obstant això, per als d’esquerres semblava de dretes i per als de dretes, d’esquerres. Deia que les ideologies són unes ulleres que impedeixen veure amb claredat, una caixa tancada en la que es tanquen els fets, deformant-los. La literatura seria tot el contrari: Tracta de veure amb claredat on les ideologies veuen les coses ja fetes. Escriure és tirar un àcid corrosiu sobre les idees que quadriculen la realitat. Ferrater podia ser una persona incòmoda, però sempre va estar compromès amb una idea de racionalitat, i l’Espanya del franquisme li semblava poc raonable.

En la novel·la diu vos que l’escriptor està sempre intimidat.

Intimidat no sols pel què diu, sinó també pel que no diu. El que ha dit tractaria de canviar-ho, i tractaria d’afegir sempre alguna cosa més. Per a escriure es necessita valentia, i crec que Ferrater va ser una persona valenta.

El suïcidi és un acte de valentia?

El seu suïcidi és un gest d’acabament, com la majoria de suïcidis. Des de fora, la seva vida pot tenir un caràcter mític. Des de dins, respon a un esgotament físic i moral, a un no poder més. A vegades pense que si no s'hagués matat s’hauria mort.

Al final estava alcoholitzat...

És molt simptomàtic el títol que Ferrater va posar a la recopilació dels seus poemes: Les dones i els dies. La meva novel·la és una novel·la d’amor, i junt a aquesta forma de detenir el temps que és l’amor hi ha un element químic controlador del temps: l’alcohol. Les dones i els dies, les dones i el temps, el temps i l’alcohol. Alguna cosa així.



LLIÇÓ D’HISTÒRIA

Ningú no veu quan va per ella, que és seva
la vida que li passa pel davant,
i fuig del compromís d'afavorir-la.
Després oblida, i es fa l'innocent.

De “Da nucis pueris” (1960)


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

De “Menja’t una cama” (1962)

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb la què tu palpeges.

De “Vers i prosa” (1988)


TAMBÉ

“-but, you know, every woman
is a mother, and thinks
every father is her child” Ho diu
ella que ho sap. El món, la inacabable
cinta mètrica, l’ordre
històric (entre tantes
altres, la ratlla mínima
que ets tu), s’enrotlla de cop
dins d’ella. Mundus
in nuce. Una dona com una altra,
i és també l’única Gran Mare.

De “Vers i prosa” (1988)

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d’oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l’estiu
ha badat violent, i que s’omple
d’aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submissa fe de després.

De “Teoria dels cossos” (1966)





Quan vaig llegir ÍDOLS per primera vegada, em vaig quedar mirant un punt fix a la paret amb la mirada perduda, fregant-me els dits de la mà dreta i intentant assimilar, en va, la misteriosa essència de la que està composta el temps.

Érem aquesta imatge.
Els ídols de nosaltres,
per a la submissa fe de després.


Des d'aquest precís moment en què vaig acabar de llegir ÍDOLS, aquests versos no han parat de ressonar al meu cap.

I crec que mai deixaran de fer-ho.

Mai.