dimecres, 16 de juliol de 2008

Millor no oblidar-los

Univers pa-pa-paral·lel. Agafe el vol. Caixa de Pa-pa-pandora. Les teues carícies no em tocaven. Les teues mans van resultar ser la prolongació de la meua pell a una eqüació perfecta de sentiments i drogaritmes. Em feies cosco-anelles al cor mentre ballàvem al voltant de la bogeria. Li treiem la llengua. Redoble llunyà de timbals. El teu pèl m’acarícia al compàs de la brisa, enmig d’una partitura de sensaccions en la qual ens carreguem la pentatònica cada vegada que juntem els llavis un altre cop de puny. Ara entres en mi i comencem alguna cosa nova. Més gran. Més gran. Calor radioactiva. Vas obrin-te pas a colzades en cada brut racó del meu cos per a trobar la meua ànima i endur-te-la a fer cabrioles a la corda fluixa (no boja forta) mentre un munt de violins, violoncels, violes, contrabaixos, fagots, oboes i la resta de la puta orquestra comença una peça composta de colorins que plenen la meua imatge. Pols estel·lar (Cada batec una supernova). Raspa el fòsfor. Floreix el jardí. Espècies exòtiques. Enormes caramells de la Patagònia. Caixa de ball revol•lucionada. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.) L’altre? El meu germà xicotet… Els nombres d’avui, els nombres de tu. Ciència-fricció de la continuitat. Cinc dits. Quatre. Tres. Dos. Un. Soltes la mà. Xiulit d’aire a tres-cents quilòmetres per hora. Desperte… On estic? Es un túnel enorme. Un túnel obscur de carn latent. Un batec. Dos batecs. M’aprope a una de les seues parets viscoses i vibratòries. Les meues mans i la meua cara es posen en contacte amb la carn. La carn es posa en contacte amb la carn i tot batega. Tot música. La sabiduría de les cavernes. La caverna en flames. Escolte uns gemits… Estaràs al fons del túnel? M’alçe i m’adentre en la humitat. Hi ha una pantalla enorme amb la teua cara, com si fóres el Gran Germà. Em senc molt xicotet davant d’ella. Examine i analitze cadascun dels teus trets. M’agrada el que dius si vius i/o rius. Cadascún dels meus àtoms va a parar a una dimensió. Tiranosaurus Rex. Gulliver. Durant una mil·lèssima de segon puc veure sòl el Sol des del fons del riu. I ara viatge per un túnel d’un parc d’atraccions aquàtic. Cada vegada més de presa i més intens. Veig la llum al final. Crec que vaig a rebentar. S’acumulen espirals del neozoic. Els pulmons no caben a la caixa toràcica. Es trenquen les costelles i atravessen la pell. Sóc expulsat pel forat. Em veig en tercera persona i a càmera lenta, amb minúscules gotes d’aigua surant al voltant del meu mi sostés. Una veu en off pronuncia unes paraules en alguna llengua morta d’altes hores de la matinada. Mire la finestra i ja es de dia. Puje al terrat a fumar-me un cigarret mirant el vol aleatori de les oronetes. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.)

1 comentari:

Joako ha dit...

Cada orgasme és un món -o podem fer de cada món un orgasme-.