diumenge, 24 d’agost de 2008

Mimetisme intel·lectual

- És que… quan llegisc a Burroughs m’abelleix agafar la SIDA, quan llegisc a Bukowski o a Miller vull ser un putero, si llegisc a Kerouac, sóc un hippy bohemi i reprimisc les ànsies d’enviar-ho tot a prendre pel cul i donar la volta al món sense diners, si veig un quadre de Dalí em crec un geni… Un autèntic geni visionari…!! I m’hagueres tingut que veure el dia que em vaig llegir el Tao Te Ching eixe… Si veig alguna peli de David Lynch crec que tinc esquizofrènia, i quan veig alguna comèdia m’agradaria ser més divertit… Siga quina siga, quan veig qualsevol peli sempre acabe comportant-me com els seus protagonistes i acabe difonent la lliçò que m’ha donat, fins que en veig una altra que eclipsa l’anterior… Quan veig Lost m’arme de valor per a prendre decisions importants, i quan veig House em torne cínic… Doctor, la cultura acaba amb el meu ésser… em diu com m’he de comportar… per culpa de la cultura ara no sé qui sóc!!!

- Hòstia, si se n’adona la SGAE et cobrarà per pensar…

- No, autors espanyols no imite massa…

- Açò del mimetisme… ha sigut així sempre…?

- Si, recorde… quan era menut… vaig vore la peli d’Ace Ventura… i a l’endemà caminava i parlava d’una forma molt estranya… sense deixar de fer ganyotes exagerades… fins i tot em vaig comprar una camisola hawaiiana!! I quan em van manar llegir a Ramón Llull a l’institut vaig tenir una experiència extra-corporal amb una entitat mística… Doctor… parle’m de sa mare…

- Com? Escolte, que ací el psicòleg sóc jo…

- Ho veu? També em passa amb les persones… Sóc un mim de la personalitat, un ésser covard i dèbil incapaç de desenvolupar-ne una de pròpia… Quan estic amb aquestos sóc d’una forma, i quan estic amb aquells d’una totalment diferent…

- Potser pense que la forma de vida humana aliena més propera –tant espacialment com temporal - és la correcta… Si… segur que darrere d’eixa carcassa d’aparent despreocupació s’amaga una ment antigament molt racional que va renunciar a donar una explicació lògica i raonable a tots i cadascún dels aspectes de la seua vida. La vida a vegades és molt absurda i a vosté se li van acabar les hipòtesis. Moltes vegades és millor deixar-se dur… Ara pensa que no té prou criteri per a admetre que la seua forma de vida, una forma de vida original – és a dir, una forma de vida elaborada exclusivament per vosté – podria ser viable i, per descomptat, absolutament “correcta”…

- Però doctor… vosté creu que açò és possible…? És a dir… vosté, per exemple… imita la generació anterior, i així successivament, perquè vivim en societat i… d’on trac jo les influ… influències, doctor… això és impossible… sóm un animal social! Fins a quin punt puc ser lliure si visc en societat? Crec que… ni tan sols la mort em lliurarà!

- Vosté pot viure perfectament en societat i desenvolupar una personalitat pròpia, basant-se en les seues pròpies experiències… és tan obvi! desenvolupar una personalitat… que sap que en té una… sota tota eixa muntanya de llibres hi ha una personalitat pròpia que hem de treure a la llum, per això haurem de practicar-li una serie de cures… Pel que fa a la cultura, anem a substituïr tots eixos llibres per best-sellers, ehm, per a que deixe de calfar-se tant el cap… alguna cosa d’aventures, sense cap pretensió, pel mer plaer de la lectura, a mode de parxe de nicotina, ja sap… La Sombra del Viento, per exemple, li sona…? Ehm… de l’art abstracte ni parlar-ne, i encara menys del cine… la música barrejada amb imatges… això és una arma molt persuasiva…! I… en quant a series, substituïrem les estrangeres per les espanyoles, en les quals tots els personatges són plans i carents de carisma, val…? Anirem disminuïnt progressivament el consum de best-sellers i sèries espanyoles fins que no tinga cap necessitat cultural, com a molt llegir les solapes del sabó quan està cagant – a vegades sorprenen – i comentar anuncis guapos amb els amics. En aquest entorn senzill i lleuger li serà més fàcil floréixer a la seua personalitat… Pel que fa a les persones… té vosté parella o algun tipus de relació sentimental…?

- No…

- És evident que no, no sé ni perquè pregunte… Doncs haurà de deixar de veure a la gent durant una temporada després de la cura per disminució amb el material cultural. Al seu paréixer, la gent li imposa, tant explícitament com implícita, la seua visió del món, que impedeix a la seua vertadera personalitat aflorar, veient vosté mateix aquesta com una cosa absurda o, directament, inexistent. Tot aquest procés finalitzarà passant una temporada a la muntanya, parlant amb vosté mateix sense cap tipus de filigrana espiritual, tan sols estant en armonia amb la natura… La natura és la influència original… la natural… una influència possitiva… no ha de tenir-li por… Quan trobe al seu autèntic JO, torne a la civilització – després de passar per la consulta, per descomptat – i aleshores podrà tornar a interactuar amb altres humans una vegada s’haja adonat que la personalitat d’aquestos no és una cosa que ha d’imitar i que cap personalitat no és la correcta, és tan obvi! Una vegada siga vosté mateix, podrà tornar a consumir eixos llibres tan estranys sense por de que poseeisquen el seu ésser, sinó com a una mera recreació intel•lectual amb la qual poder contrastar la seua - aquesta vegada si - pròpia, inherent i autèntica personalitat.

- I... doctor... creu vosté que aquest text influïrà molt al lector?

- No si no és com vosté…

7 comentaris:

Artés ha dit...

WILLIAM S. BURROUGHS Prefaci atrofiat (Naked Lunch)

Sols hi ha una cosa que pot escriure un escriptor: allò que hi ha davant els seus sentits en el moment d’escriure… Sóc un aparell per a gravar… No pretenc imposar relat, argument o continuïtat… En la mesura en què aconseguisc un registre directe de certes àrees del procés psíquic, potser execute una funció concreta… No pretenc entretenir…

“Possessió”, ho anomenen… A vegades una entitat es clava al cos – perfils titubejants en groga mermelada de taronja – i les mans es mouen per a estripar la puta que passa o per a estrangular el fetus amb l’esperança d’aliviar la manca crònica de vivències. Com si jo estiguera normalment allí, però tendint a perdre el cap a sovint… Fals! Mai estic ací…! Una cosa que mai es posseix totalment, però d’alguna manera està en situació d’impedir moviments imprudents… Patrullar és, de fet, la meua ocupació principal… Per severes que siguen les mesures de seguritat, sempre estic fora, en algun lloc, donant ordres i dins aquesta camisa de força de mermelada que cedeix i es deforma, però que es torna a fer sempre abans de cada moviment, pensament, impuls, marcat pel segell de la inspecció aliena…

Els escriptors parlen de la dolça olor malaltisa de la mort, quan qualsevol ionqui pot assegurar que la mort no té olor… i al mateix temps una olor que talla la respiració i oloraria a través de circunvolucions color rosa i els carnals filtres de sang seca… l’olor a mort és inequívocament una olor i absència total de l’olor… l’absència d’olor fereix l’olfacte primer perquè tota vida orgànica té olor… es sent la suspensió de l’olor com els ulls senten l’obscuritat, els oïts el silenci, el sentit de l’equilibri i el de la localització, la tensió i la falta de pes…

L’escriptor es veu a si mateix llegint a l’espill com sempre… Deu verificar-ho a sovint per a assegurar-se que el destí de l’acció separada no ha ocorregut, no pot ocórrer.

Qualsevol que haja mirat un espill sap el que aquest delicte és i significa en termes de pèrduda del control quan el reflex ja no obeeïx… Massa tard per a trucar per telèfon a la policia…

La paraula està dividida en unitats que juntes formaràn una peça i així deuen ser preses, però les peces poden ser considerades en qualsevol ordre ja que estàn unides en sentits contraris, dins i fora, dalt i baix, com en una combinació amorosament interessant. Aquest llibre expulsa les pàgines en totes direccions, calidoscopi de panorames, popurrí de melodies i sorolls del carrer, pets i protestes i les cortines metàliques del comerç que baixes, udols de dolor i angoixa i udols de simple lament, gats copulant i grinyolants berrecs del cap de bou tallat, colls trencats i mandràgores que udolen, gemits de l’orgasme, heroïna silenciosa com l’amanéixer en cèl•lules sedentes. Ràdio El Cairo cridant com una subasta frenètica de tabac, i flautes del Ramadàn ventallant al ionqui malalt com un lladregot de borratxos a l’amanéixer gris del metre palpant amb dits delicats els frescos bitllets del banc…

Aquesta és la revol•lució i la profecia del que puc sintonitzar sense FM al meu receptor de cristall dels anys vint amb una antena de semen… Amable lector, veiem a Déu a través dels nostres forats del cul en el flash de l’orgasme… Per aquestos orificis es transfigura el teu cos… El cami cap a fora és el camí cap a dins.

I ara jo, William Seward, alliberaré la meua horda de paraules... El meu cor viking rellisca pel gran riu enfangat on els motors xuf xuf xuf al crepuscle de la jungla i arbres sencers suren amb enormes serps a les rames i lémurs d’ulls tristons observen la vorera, a través dels camps de Missouri (el Noi troba una punta de fletxa de color rosa) i llunyà xiula el tren, torna cap a mi el famolenc com un golfet que no sap trullar amb el cul que Déu li va donar… Amable lector, la paraula saltarà sobre tu amb urpes d’hacer d’home-lleopard, tallarà els dits de mans i peus com un cranc terrestre oportunista, et penjarà i atraparà el teu semen com un gos inescrutable, s’enroscarà a les teues cuixes com una serp gran i verinosa i t’injectarà una dosi d’ectoplasma ràncid…

Anònim ha dit...

je ne comprends pas!!!!!

tío joder!!!

Pistatxo ha dit...

- Com vas quedar en el Doctor?

- Molt bé. Ja m'ha buscat una solució: deixar de introduïr cultura/personalitats al meu cos fins que em trobe a mi mateix entrant en comunió en la natura i allunyat de tot i tots.

- ...

- ... ...

- La veritat és que és una gran solució...

- ...

- Tindràs una personalitat molt natural quan tornes.

- ...

- Abans d'anar-te'n al retir, fes-me un favor. Ves a la pila del wàter de ta casa i llava't la cara... Mantin-te en la cara mirant l'esplèndit simbolet de Roca durant uns minuts gaudint de la frescor de l'aigua... Quan alces el cap, voràs a un xic, amic meu... Intenta imitar-lo a ell i quan ho tingues, quan no sàpigues qui és ell i qui ets tu, si vols, te'n vas a la muntanya.

- ...

Joako ha dit...

M'alegra trobar a algú que també canvia de personalitat a cada pàgina que llig... no pot estar tant malament això tampoc... no?

Jordi Moreno ha dit...

d'això no se'n diu manca de personalitat, sinó ser un somiatruites. i tampoc és res del que cal amagar-se, què collons!
Ara, que això de marxar una temporadeta a fer d'ermità, com a mínim a mi m'aniria bé. I deixar de llegir... ves a saber potser també.

Anònim ha dit...

Dalí caca.

Marcus ha dit...

hola sonoramo. donde tu telf ???
anda queeee...

septiembre tu madrid, no??

nos vemos!

abrzzz