dimarts, 19 d’agost de 2008

Psychoredux circulomás

Suc de Màtrix. Aproximacions a l’eternitat i la descomposició. Enèrgica juventut. L’immens poder ancestral dels fongs, totes les seues possibilitats multidimensionals i extrasensorials. Viscosa reminiscència astral. Confluïr units. Intentar alcançar la unitat, la cohesió. Somriure d’orella a orella. Els plànols de consciència es van adaptant a l’assimilació de la substància portal. El nostre espèrit es frega els peus a l’estoreta de “Benvinguts” que hi ha al llindar del pla de l’eternitat i la expansió. Tertúlia telepàtica. Quan creuem la mirada, sabem que alguna cosa cíclica ix de les nostres retines. Un fluïr d’energia còsmica que ix de les meues retines i entra a les teues, i ix de la punta dels teus peus i entra als meus. Som eternitat en la mesura en que som moment irrepetible. Cicle i infinit. Energia palpable i visible. Flueix de la punta dels teus dits fins al meu cap vibrant i dels meus dits a les teues teles. Pigues fluorescents.Avançar units a través del llindar de la expansió. Les cadenes invisibles amb les que ens guien els nostres espèrits ens guien cap a l’eternitat interior. Hem de seguir els seus pasos i supeditar els seus dessitjos a tot. En la nostra recerca de la unitat, la dispersió, si ens ajuda a alcançar la introspecció i l’exploració individual de l’univers, és sempre possitiva. Els peus del meu esperit em saluden. Senc remors electromagnètics de Kryon que em duen cap al Sol central. Riure cap arrere. Em pesa el cap. Em vibra. Sant Pere del bosc. Energia vibrant. Entrar al laberint que ens du a la llum. Buscar les cases dels éssers de l’inframon. Cohesió. Tsunami sensorial. Tres egos s’entrecreuen en vista quatridimensional. Comencem a abocar-nos a la transfiguració. Set braços. La muntanya és corba i m’atrau cap a l’Univers. La muntanya és quadriculada i blava.

Trascendir a l’espai. Fer parar el temps. El meu esperit em saluda. La vida transita i ens mostra eufòricament el trànsit, el succeïr, el cicle, l’essència, la transmutació. Fils vegetals en continu creixement sobre rames transversals. El vertader cosmos flueix físicament pel meu interior, per les meues venes, per les meues entranyes. Fins ara sempre havia pensat que el meu cos era un recipient en el qual habitava el meu espèrit, però ara sé que no som recipient, sinó aqüeducte, ja que no podem retenir el cosmos al nostre interior, sinó deixar-lo fluïr en continu succeïr i fluir nosaltres amb ell. Mirada no d’admiració, sinó d’absorció. Total armonia amb la natura i la sabiduria trascendental de l’Univers. Quan el cel es fa roig es poden veure les estrel·les, quan es fa verd no. Amaneix. Corona d’estrel·les. Interferències. El teu rostre enlluernador. Pigues. Energia còsmica. Assimilar el vast Univers en un micro-segon. Badall magnètic.

La diferenciació de plànols a un entorn el més artificial possible. La ciutat. Enfrontar-nos a l’assimilació de la carn, la ressignació de l’esperit. Màtrix en la seua màxima esplendor. La civilització d’allò robòticament mecànic. Moltes formigues intentant arrossegar la molla més gran. La maqueta de la civilització construida per un vell boig. Treure el nostre esperit a passejar pels carrers, i atravessar l’asfalt i les parets amb els seus ulls en busca d’un acord cadencial que ens connecte amb la natura i ens desdoble en ondulació. Puja un formigueig pels peus, turmells i genolls. Pulmons plens d’energia. La mirada intueix un embrió de visió calidoscòpica. Tots connectats per un fil invisible que ens permet comunicar les nostres percepcions i emocions. Connectats en xarxa sideral, veiem la ciutat de color verd. Tremolor als peus. Les llambordes es mouen. Els meus peus tenen unes ganes increibles d’atravessar l’asfalt. Badall magnètic. Hol•lograma. Fotogrames ralentitzats. Temps es desdobla. S’estira l’energia elàstica del pit. Cara groga, pigues multicolor. Cara blava. Se’n va l’ull. Cara taronja. La vorera sembla una estora-serp. Trampa medieval, cuc sideral. Les cases ballen. Un punt verd traça una linia vertical desde la qual comencen a eixir dibuixos florals perfectament simètrics i sincronitzats. La mirada es projecta en panavisió.

Olor tàctil. Els carrers es fan amplis i estrets després. Els llums penjen de fils. Som amics, no vos adoneu...? Viatgem a aquesta nau intergal·làctica sobre els rails d’allò imprevist. Sobre l’olor del passat. Som música sobre bicicletes i serps que no saben exactament si existeixen. Què és el que volem realment? Em fregue el cap frenèticament amb les dues mans. Alguna cosa està en estat d’ebullició. En estat de latència, o de lactància. Tinc un fetus al cap. Em toque el front. Conducte urgent del pit. El gemit infinit en loop. Tinc una malaltia increible que es diu autobus, que es diu avio, que es diu transreverberació. Ara mateix podrien haver cavalls negres i alats sulfurant escuma per les planes de la Patagònia. Les mosques que pareixen dissecades, però estan atentes i mirant de reüll amb els seus seixanta-set ulls. El Tao que es diu Tao no és Tao. La mosca que es diu Tao és 1. Es transforma i es converteix en 7. El 7: El 9. El 9 és la transformació. El Tao és la mutació. La mutació no pot ser captada. Et vaig veure a una realitat paral·lela, duies una corona d’estrel·les. Somriure atòmic. Flexibles carrers. Tsunami i amor en relleu. Cohesió en relleu. Truita d’ulls, boques, nassos i llengües a la quinta dimensió. Les meues mans buscant els seus relleus, les seues mans buscant el meu. A la ciutat els nostres esperits son carnals en la mesura en que som éssers nugats a les nostres condicions terrenes. Espirals inacabades. Infinit en construcció. Bàlsam, oasi i desert blau. Trànsit, acceleració i expansió. Línies geodèsiques que atravessen les parets i baden l’asfalt. Varietats pseudoriemannianes que em fan emmanillar el futur al llit d’allò imprevist. Confluïr de dessitjos. Processó de llimacs entrecreuats. Amb la bava que desprenen confeccionen el teixit de l’instant.

Allò sensorial s’aglomera darrere una presa a la ment que espera a ser oberta. El fetus del meu cap dona patadetes i, a vegades intenten punxar-lo per a avortar. Tot roman en alguna cosa més que silenci. El silenci del silenci. L’absència del so i l’absència del silenci com a absència del so. El meta-silenci. Darrere les parpelles, formes geomètriques es mouen aleatòriament sobre un fons de senefes florals. En cada batec, les venes de l’ull brillen. De sobte tot es fa fosc i es veu un punt blanc perfectament nítid viatjant pel no-rés visual. Es deten al centre i comença a fer-se gran i a vibrar. L’home a la lluna. Marilyn Monroe. Uri Geller doblegant culleres. Espiral cromàtica. Em dirigisc cap al punt blanc en atracció urgent cap al final del túnel fins que finalment isc del meu cos. Cinema natural. Una esgarrifança recorre la columna vertebral. Sóc catapultat cap al cèl, com si algu haguera llençat un hamet des de les estrel·les i s’haguera enganxat al pit. Viatje a una velocitat lumínica i increible. Estic a la lluna i esquive els cràters sobre el meu antic monocicle. M’ajuste el llarg barret de copa i li done una calada a la meua elegant pipa. El monocicle despega, com a ET l’extraterrestre i em dirigisc de nou cap a la terra. Aterre al cim de l’Himalaia i se’m punxa l’immensa roda davantera. Em precipite muntanya avall, entre volant i esquiant, a dos metres dels abruptes vessants. Atravesse una espessa boira ataronjada baix la qual, després de volar en caiguda lliure durant uns deu minuts, hi ha un llac verd. Algu treu el tapó i es forma un remoli que em transporta a través d’una gruta submarina. Immortalitat. Serenitat i pau inigualables. No existeix el temps. Una constant. El poder de la ment ho conquereix tot una vegada s’allibera de les preocupacions. La mort, o una altra dimensió. La pau eterna. Una sensació de comoditat creix inhexorablement. Espiral cromàtica. Uri Geller doblegant culleres. Marilyn Monroe. L’home a la lluna. Trinaranjus.

Karl Marx fent caiguda lliure. Els Power Rangers al corredor de la mort. Hitler amb bata de científic a un anunci de llavadores. Màgica i ancestral olor. Núvols difuminats avancen pel cèl amb por a deformar-se. Cap de drac. La resta del cos del drac. Fong, fi i allargat.

Milers de sorolls estranys em persegueixen. Crits i rialles a l’altra banda de la muntanya. Un forat dimensional a una paret dels túnels que emet veus sarcàstiques i fortes carcallades. Una família de tètrics éssers-canya que m’observa amb els seus gestos retorçuts. Veus d’ultratomba ressonen al meu cap fent que em teletransporte. Entre inconscients i ansiosos freguem els nostres cossos anticipant-nos a la cohesió. La seua vagina fluorescent i el seu ventre lleugerament corb com l’univers i la seua cadera en horitzó ondulant i les seues cuixes en túnels d’energia ascendent i va baixant lentament fins a seure al meu damunt i veig els seus ulls les seues pigues la seua cara la seua boca les seues orelles milions de pels rebolicats i la seua mirada en fulleta d’afaitar i la seua llengua viperina de nimfa i continua baixant més i més i més em desabotona el pantaló la meua negra daga de foc li enlluerna la cara torna a seure al meu damunt i com una serp enverine la seua ànimai veig els seus set ulls els seus tretze sols la constel·lació de les seues pigues energia ascendent i tubular des de la punta dels dits dels peus i desde la coroneta rius de llum metafísica en incessant fluïr projecció projecció projecció puja i baixa invissible i immedible mística sideral onírica energia centrípeta en punt de connexió astral la fricció de la continuïtat projecte d’eternitat pàlpit frenètic cura i redempció el fetus del meu cap es derreteix i el líquid raja per la columna vertebral amor plaent placemta derretida d’amor un llimb sota les nostres pells terbolí i vertígen vèrtex som reflex estic assassinant-la estic assimilant una força desbordant ix del nostre interior i detona les nostres ànimes en frotació després elipsi temporal alguna cosa em parteix l’espinada i em trenca el cap enrrere la terra rebenta i les nostres ànimes cauen. Una flor obscura i preciosa brota del seu ull esquerre.

Vida que brolla. Estornuts terraquis de nacre cristal·lí i verd i atòmic. Estornuts de Gaia en efervescent fluir. Meravellosa vegetació cromàtica que ens envolta, alimenta. Naturalesa febril positiva. Adonar-se’n d’una ambivalència sexual premonitòria perquè penses en els tancs, i en les guerres, i en la fam, i en la decadència humana, i en l’odi i la rancúnia, i albires una nova consciència, un nou nivell d’amor per a tots els éssers amb els que viatgem, tot amb una increïble projecció del JO original. Sentir-se aprop de la veritat. Els cèls desapareixen, perque son humans. La rancúnia desapareix, perquè és humana. La ràbia i la impotència desapareixen, perquè són humanes. Vaig desfent-me de totes i cadascuna d’aquestes qualitats inherents, que al xocar contra terra produeixen xicotets bassals de fastigos petroli i desapareixen a l’instant, s’evaporen, i dessitjes que mai, mai més tornen. L’esperit es queda un i respires aire frec. Cau un planol de visió celest, que s’acobla a la mirada com una visera sideral, i veig tota la vall en colors i olors càlides. Mesure la calor de l’esperit Sol, i de l’esperit Rajada-que-vola-davant-el-Sol-rodejada-de-gotes-en-imatge-congelada. I el calor del cos de terra que ondula com catifa sobre l’aigua, que es l’esperit de Gaia que es descollona amb nosaltres davant de com de senzill i gratificant és tot. Et sents d’acord i coherent amb el temps que flueix, com una Nova Era. El Signe dels Temps gronxat per una nana ancestral. Etern i a la vegada trist pels que no. Paràbola metafísica de set braços i set sols al front amb la mirada perduda. Els arbres son molls, es multipliquen i es divideixen i treuen les seues arrels quadrades ondulants. I veig els ulls entreoberts, i les dents i els crits, i el somriure, i un collar, i els pèls i les teles i les pells i les carcallades i els balbucejos indesxifrables i tot el pes sobre mi i com els rajos de Sol penetren pels badalls que queden entre els cossos enrogits.

Adonar-se’n del misteri clar i mut del qual està compost el temps. Adonar-se’n del gran silenci. El temps, més que estar lligat a l’espai, està lligat al so i, al detenir-se el so, es deten també el temps. A aquest ultra-silenci seu el batec de totes les tremolors. Llac elèctric fora del meu jo, dia i ordre. Cada respiració crema sense deixar rastre. La muntanya és un paradis de braços verds que em miren. Em besen i moren després. Cataclisme i perfum. El gegant verd gaudeix la seua soledat cimera sota un badall a l’ozó que emet un espurneig assincopat, en vertical, com unes entranyes còsmiques. Milers de violetes en flames. Una forta visió ho enrubina tot. Salte al kaos incoherent. M’accelere. Em retarde. Em quede sostés a l’aire. Cree espais i temps simultanis. Mili-segons eterns. Estima i fes el que vullgues. Ho estime tot i m’estime a mi mateix, i em senc fora del temps. Fora de mi. Note l’absència de gravetat al meu estomac. L’expansió surreal de l’instant. Inteligència pre-lògica. Èxtasi elèctric. Bambolla fluorescent que crida. Adonar-se’n de que la teua vida terrena és un etern cercle de vergonya, que et du a la culpa, i aquesta al sentiment d’insuficiència, i aquest a la vergonya de nou.

Beethoven va dir que la música és la mediadora entre la vida de l’esperit i la vida dels sentits. M’estire a terra i tanque els ulls. Note perfectament les vibracions de la música convertides en ones fetes de fines partícules que atravessen tot el meu cos i l’espai circumdant. I fora del meu cos seguisc sentint les parícules atravessant-me. Me n’adone que estic captant els meus cossos subtils i experimentant quànticament amb ells. Me n’adone dels enormes espais que hi ha entre cadascún dels seus components. Espais vastos, enormes i tan buits que per això mateix no poden oposar resistència a les ones que conformen la música, que entren al meu cos com una marea, inundant de colp milions de preses buides. El meu cos, permeable a les vibracions sonores, deixa de tenir límits reconeixibles. Es fon amb la música i, a través d’ella es fon també amb l’espai mateix, que està igualment inundat d’ella. Començe a sentir que entra pel meu cap una altra marea, molt distinta que la que provenia de la música, càlida i molt més forta. L’energia baixa com un torrent per tot l’interior del meu cos i ix de mi com si estiguera parint-me a mi mateix.

El cèl està clarejant. M’alçe exhaust, com si haguera guanyat la major de les batalles. Veig un turó proper: Ahí estan els meus amics. M’aprope cap a ell arrossegant els peus. Hem assimilat l’aigua, l’aire, el foc. Fa olor a otzó. És l’hora precisa per a que exploten els nostres cors. Estem oferint-li sendes per estrenar al Sol. Comença a amanéixer…

1 comentari:

Joako ha dit...

Després d'un meset lluny de qualsevol cosa semblant a un ordinador veig que per aci tot segueix igual de psicodèlicament bé.

Ara, ja fixe seguidor del teu bloc.