dijous, 28 de febrer de 2008

A vegades pense en el meu soterrament



El maquillador empolsava la cara de Manel mentre li pentinava meticulosament el pèl:

"Açò ja està llest.” – Va dir somrient, amb la perspicàcia característica del professional que acaba bé una feina.

La veritat és que Manel estava realment afavorit. El maquillador havia sabut dissimular amb perfecció el rostre desencaixat de rigor-mortis.

Li va fer una foto amb la polaroid. “Somriu a la càmera”, va dir, probablement sense malícia, i amb la utòpica intenció d’arrancar algun somriure als presents, mentre mirava de reüll la mare, que, amb les galtes irritades de plorar darrere les ulleres de Sol, no comprenia l’humor cínic del fúnebre maquillador, que fregava el sadisme macabre.

“La veritat és que aquest ha resultat un dels més impecables treballs de la meva trajectòria… Es mereix un lloc privilegiat al meu àlbum, ¿vol veure'l?”

I la mare va tornar a esclatar en plors sobre el pit de son pare, que tenia la cara roja i una vena proeminent al front.

Núria es va passar la nit al seient negre, amb el rímel escorregut. A les cinc del matí es va quedar sola amb el cadàver, que romania amb els ulls tancats des de baix del vidre.

Va dipositar el pot de cervesa barata sobre el vidre, a l’altura de la seva cara, amb una força concreta, probablement provocada per un espasme d’ira incomprensiva pel fet de no poder assimilar tot això.

El cas és que l’impacte va badar el vidre, i una gota de cervesa de la base del pot, va anar a parar, filtrant-se pel badall, als llavis de Manel, i després li va donar un fort glop.

“Alça't, Llàtzer…”

Núria es va sorprendre a si mateixa quan va començar a plorar de nou i, el plany profund va anar transformant-se en una una forta rialla plena d’ira i ràbia, que va inundar tot el tanatori, mentre balbucejava alguna cosa semblant a “Fill de puta”, i mirava al seu voltant comprovant que, efectivament, encara estava sola.

­

La solemnitat regnava sobre la plaça del mercat, on l’absurda tradició marca que solament els homes poden rebre el condol dels assistents al soterrament.

Lluís, que esperava capbaix a la llarga cola, se’n va eixir d’ella, en un atac de bogeria, mentre la resta d’assistents el miraven amb cara d’estar contemplant una imprudència, es va apropar cap als familiars de Manel i, després d’abraçar paterno-filialment son pare, es va plantar ferm al costat d’ell, disposat a rebre també el condol de la població, i va dir en veu alta, amb to altiu i indignat, alçant el dit:

"Jo també sóc família de Manel…!”

Després Núria va fer el mateix, i, a poc a poc, els seus amics van anar eixint de la fila, abraçant a son pare i acoblant-se als familiars, allargant considerablement la cola, i va anar afegint-se gent i més gent fins que, va arribar un moment que eren més persones rebent el condol que donant-lo.

Prompte el riu de llàgrimes del pare de Manel va trobar un obstacle en el seu pas per les galtes irritades: Els plecs a la pell d’un tímid i lleu somriure trencat, que probablement va sorgir per un sentiment de sentir-se, per primera vegada des que van trobar el cadàver de Manel i, en certa manera, emparat sota un aixopluc d’afecte i comprensió.

dimarts, 26 de febrer de 2008

MOO!



www.cyriak.co.uk
www.myspace.com/cyriaksmusic

diumenge, 17 de febrer de 2008

Violència



Violència és la capital de la Comunitat Violenciana i de la província de Violència. És la tercera ciutat d'Espàtula per importància i població, i la 15 de la Unió Farlopera. 797.654 habitants en el muncipi i 1.738.690 habitants a l'àrea metropolitana. Es coneguda popularment com Cap i Destral i la Capital del Turbia. Situada a voreres del riu Turbia, es va fundar com Violentia Edetanorum l'any 138 aC, mentre el cònsul romà era Decimo Junius Brutus Gal·làcticus.

dijous, 14 de febrer de 2008

Ni un maleït estel


Rosario i Enrique són dos joves ionquis, andalusos i nòmades, que es recórren l’estat en trens de rodalies.

Dilluns van estar a València, i aquesta setmana han estat vagant pels pobles que van de l’estació del nord a Moixent, excepte Silla, ciutat que han passat de llarg seguint els consells dels companys de trapixeo que van fer a la capital.

Avui paren a La Pobla Llarga, fan el corresponent acudit amb el nom, senyalant el cartell roig de la renfe, i s’encenen un cigarret mentre caminen cap a la laberíntica infraestructura que els condueix de l’andana al carrer.

Sempre viatgen sense bitllet. Normalment, el revisor els diu que baixen a la pròxima parada i, al cap i a la fi, aquest és el seu objectiu. Tan sols en el regional que anava de Màlaga a Madrid van tenir un problema amb el revisor, però no va ser res greu.

Una vegada fora de l’estació, Rosario i Enrique vaguen a la deriva en busca d’un lloc on xutar-se i passar la nit. El camí es bifurca en una carretera i un carrer obscur, van per aquest i arriben al pont en obres del barranc de Barxeta. Es disposen a entrar en un caminal, i un jove amb motxilla apareix d’entre la obscuritat i quasi entropessa amb ells

"Quillo! Que sutto má dao!!" diu Rosario agafant-se el pit esquerre i obrint la boca.

"Hòstia…! Perdoneu… estava pixant, jeje…" -
diu el jove entre tímid i mig espantat també.

"No pasa ná… Tiene un cigarrillo por ahí…?" – diu José

"Si…"

"Que sean do, enga va…"
- diu, rascant-se la nuca – "ottia… lo último…?"

"No passa res, acabe de comprar ahí dalt…"

"Enga… Musha grasia, tio…!"

"Déu!"


Entren pel caminal que els duu a l’antic pou de la mà negra, i s’aposenten allí, a una xicoteta esplanada de ciment que hi ha entre els bancals. Fa frescor. Els tarongers estan mullats.
Mentre Rosario bull l’heroïna amb una cullera rovellada, José recolza el cap a la seua motxilla i es posa a mirar el cel.

"Quilla, ira que sielo má iluminao, ¿eh?"

"Si tio, no se ve ni una puta etrella"

"Recuerdo cuando éramo shavaline, que ivamo a.. onde la duna aquella, t’acuerdah? Tábamo un dia allí con toa la tropa… mirando er sielo… to apalancaos… y er Maki…"
-es riu posant-se la mà a la boca – "tábamo mirando er sielo… y er Maki preguntó que si habría una panda d’etratarretre, en algún otro planetah, mirando er sielo también y preguntándose lo mimmo… te imahina… rosario? Mi arma? Jodé… esho de meno er sielo de Cadih… tu no?"

"Jaja, joé, taba tó loco er Maki… Vorveremoh argún dia, sielo… bueno, etto yatá"

Rosario, que ja s’ha xutat, torna a omplir la xeringa de la cullera i li la passa a Enrique. Aquest, mentre sosté la xeringa amb la mà, s’arromanga i es lliga la goma al braç esquerre, agafant-la amb els dents, i amb la xeringa busca el colze, on una ferida blava amb venes circumdants que s’allunyen, pareguda a un volcà sulfurant, sembla que demane la dosi.

Inserta la xeringa i, quan trau un poc l’altre extrem, xucla una boira de sang que es difumina en el contingut. És aleshores quan s’ho injecta tot alenant.

Es recolza sobre Rosario, que ja no té pupil·la, i aquesta li acarona els cabells.

"Como te quiero, quilla… mi arma…"

Rosario contesta amb un balbuceig indesxifrable. José es gira per a veure el cel. Rosario no para d’acaronar-li els cabells.

No es veu ni una maleït estel.

dimarts, 12 de febrer de 2008

dimecres, 6 de febrer de 2008

Queda expulsat de la espècie humana.







Tinc un obscur secret que mai ningú sabrà.

El meu nom no és Sarah. És Greta.

Una vegada vaig ser jove i bonica. I, en aquest breu temps, vaig tenir el món als meus peus.

Recorde haver sigut jove i vibrant, quan el meu marit Hans encara vivia. Cada dia era una festa plaent.

Recorde com d'orgullosa que estava del meu home quan ens van traslladar a Auschwitz per a treballar amb ni més ni menys que herr Doctor Mengele.

Recorde com el desitjava, sabent que tenia poder sobre tantes vides.

Semblava que el nostre romanç fora etern. Era un amor ostentós que enlluernava tot el campament.

Tot el món es fixava en nosaltres. Fins i tot el mateix Mengele. La nostra va ser la més enlluernadora de les flames de l’Alemania nazi.

Recorde que, al acabar la jornada, el meu home em contava sempre en quines malifetes estava involucrat herr doctor Menguele: Intentava canviar químicament el color del pèl i els ulls dels nens… Cobria amb cinta aïllant els pits de les dones jueves i investigava sobre l’instint en nadons acabats de néixer, matant-los després… Disseccionava vius als jueus i observava la reacció dels teixits…

Quan més gaudia era quan venien en algun tren bessons, nans o minusvàlids, però sobretot gaudia amb els bessons. Un dia, Hans em va contar que Mengele va intentar crear artificialment uns siamesos, unint les venes de la mà de dos bessons. Estava obsessionat i realment boig. Les poques vegades que vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell, vaig poder albirar tota aquell sadisme. Aconseguia desxifrar la malaltia als seus ulls, i em provocava un curiós formigueig a la panxa.

Recorde haver visitat el seu despatx amb Hans. Tenia un munt de pots amb ulls en formol a un estant.

Jo romania aliena a tot l’holocaust, gaudint a la meva bombolla d’amor i felicitat a aquella plana de penúria i misèria humana.

Però aleshores, el mur dels privilegis va trontollar. En menys de dos anys se’n va anar tot a la merda.

Hans va ser entregat als aliats i enviat a jui. Mai més no el vaig tornar a veure.

Després, vaig fugir a Amèrica, on esperava que ningú furgués massa profundament al meu passat.

Vaig canviar el meu nom pel de Sarah i em vaig fer un tatuatge que havia copiat d’una jove jueva que el meu marit va ordenar gasejar i incendiar.

Així, la gent tossia educadament i evitava fer-me preguntes sobre la meua estada als camps.

I ací segueix el tatuatge: La cicatriu de l’obscur secret que mai ningú sabrà.





Què gran, Fernando Alfaro... va ser líder i compositor dels Surfin' Bichos i de Chucho. Aquesta entrada és d'un concert de l'Octubre passat. Un concert completament minoritari, n'érem 20 o 30, però va ser l'hòstia. No... deuria dir "és a dir, va ser l'hòstia". La temàtica general de les seues cançons són les femmes fatales, l'amor drogodependent i autista, la religió barrejada amb l'esquizofrènia, històries sobre éssers decadents i terminals i el qüestionament de la condició humana (i duen una xica a la bateria, que això no es veu molt a sovint). Em vaig passar tot el concert, des de la primer acord de guitarra fins a l'últim bis, amb una cervesa a la mà esquerra, un cigar a la dreta, els pèls com a escàrpies i el cervell afilat com el pelatge d'un gat espantat. Si arribes al final de la cançó potser entengues el que vull dir...

dimarts, 5 de febrer de 2008

La Universitat... (el millor lloc per a descansar)





"Y a partir de hoy, y durante los próximos cinco años, les enseñaremos una serie de mentiras, muy bien trabadas unas con otras en las que ustedes creerán ciegamente por el resto de sus vidas... ¿Alguna pregunta...?"

"Si... ¿Esto entra en el examen?"

Miguel Brieva, "Dinero".















Recorde la ingenuïtat amb la que em vaig presentar el primer dia a la Universitat. Em vaig fumar un cigar de la victòria mirant la façana de magisteri: Estava mig derruïda, però a mi em semblaven les portes del paradís. La meva persona es desplegava en tot el seu potencial de sagacitat, gust i precisió; abastant la més alta quota de grandesa. (Això que magisteri és la carrera més fàcil...) Caminava pels passadissos engalanant la meua consciència com un polit pseudo-acadèmic extasiat per la llibertat intel·lectual que m'havia imaginat. Tenia grans expectatives de la vida universitària: Professors amb el pèl llarg, barbuts i descalços, fumant porros damunt la taula i exaltant la nostra militància anti-sistema, boniques xiques vintage amb la franja de Cleopatra que saludaven des del laboratori amb una proveta a la mà, profundes tertúlies filosòfiques i absurdes a la gespa amb una colla de tarats... Poc a poc em vaig anar desenganyant, caient en un profund abisme de desencant i enuig: Professors grassos i senils que ens miren amb les ulleres caigudes; teories educatives que ens parlen d'educació liberal en un preàmbul de lleis que ningú no es pot engolir; professores velles i amb el coll llarg que ens parlen de disciplina i estabilitat emocional...

La Universitat ha resultat ser un scalèstric de maniquins fastigosament racionals i denigrants, tots amb el seu codi de barres a la nuca. Una fàbrica d'esperpèntics aspirants a pseudo-intel·lectuals de classe mitjana vinguts a menys. Un burocràtic escorxador de consciències.

Et falta aquest document per a tal... ja s'ha acabat el període de tal... Cafeteria... Post-grau... Beca, matrícula, convocatòria, crèdits... tipus test o a desenvolupar?? Jo no dicte!! Jo explique els apunts!! Reprografia, bonobús, targeta d'estudiants, aula virtual, innovació, rector, facultat... Vade mecum Satanàs!!

Ara, quan em fume un cigarret mirant la decadent façana quasi en ruïnes de l'escola de magisteri Ausiàs March, sòls puc imaginar-me un peu de Godzilla esclafant-la, i un munt de tràmits burocràtics i apunts que ix volant com una manada d'aus aquàtiques emigrant cap a la Patagònia Argentina.

diumenge, 3 de febrer de 2008

ALBERT PLA Tres acords contra la SIDA

A Albert Plà se'l pot veure amb molts ulls...
Se'l pot veure amb ulls de mal drogadicte, quin penjat... (sol ser la reacció majoritària)
Se'l pot veure amb ulls d'això no és art, això també ho sé fer jo (aquesta també és prou comú)
Se'l pot veure amb ulls de no m'agradaria estar tancat dins d'ell (A la gent li agraden les pel·lícules de bojos per a alleujar-se al comparar el suposat propi seny sa, de la mateixa manera que volen veure mort a les pel·lícules, per a alleujar-se al comparar la suposada pròpia vitalitat.)
Se'l pot veure (aquesta és la meva mirada) amb ulls d'em sent identificat, m'inspira que hi haja gent així al món, no tot està perdut, bla bla bla, bla bla bla...

Totes les anteriors mirades es poden compaginar amb mirada de què bona està la Judit Farrés...

dissabte, 2 de febrer de 2008

Hol·lograma

A Jandro, Carlos i Àlex, per la birra, la casalla i l’aportació al tabac.








La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap.

No em pregunteu que feia masturbant-me allí, amb el cigar penjant, a les tres menys quart del matí.

De sobte, va ocórrer: Vaig escoltar una rialla que venia de prop i una força sobrenatural va obrir la porta de cop. En front hi havia un altre compartiment mig obert. Per baix de la porta es podien veure uns pantalons tirats, però no hi havia cap peu. Aleshores, es va obrir la porta a poc a poc i vaig poder veure la gamba cagant. Era una gamba gegant, llegint el Times. Em mirava amb els seus ulls com boles de billar negres, mentre movia aleatòriament els seus bigots verticals com antenes analògiques gronxades per una lleu brisa d’estiu.

“D’on collons haurà tret el periòdic?” – em vaig preguntar. Se’m va caure el cigar damunt la camisa. No vaig tardar en agafar-lo i me’l vaig tornar a posar a la boca. Vaig tornar a mirar al front amb els ulls desorbitats: La gamba ja no estava. Però els pantalons si.

Em vaig apropar lentament. Vaig comprovar que no hi havia ningú al compartiment. Al sostre tampoc. No hi havia cap bigot de gamba. Ni rastre. Vaig agafar els pantalons amb cura. Vaig inspeccionar les butxaques. Hi havia una cartera. La vaig obrir. Dins estava el meu carnet d’identitat. El caducat. Vaig mirar cap avall: Anava en calçotets. Crec que em vaig quedar una hora meditant sobre aquella estranya situació.

A mi em van semblar deu minuts.

Vaig eixir. Que els passava als meus amics? Anaven borratxos, però… perquè tenia que veure’ls com si foren una imatge impresa en 3D i jo no tingués les estúpides ulleres aquelles que tenen un plàstic de cada color? Semblava que s’estaven divertint.

“Ei, tio… on vas en calçotets?”

Quan vaig eixir d’aquell antre era un nadó i sols sabia gatejar. Al cantó, una cama quadrúpeda venia exemplars del Times. “Mira… ja sé d’on ha tret la gamba el maleït periòdic.”

En vaig agafar un amb les meues petites mans. En aquell moment sols tenia tres dits… Estava involucionant! La cama quadrúpeda m’estava perseguint “Eh, senyor…! M’ha de pagar el periòdic…!” De sobte era unicel·lular, i el vent em va gronxar fins a dins del clavegueram. I l’aigua em va arrossegar fins a una canonada, i la canonada em va succionar fins a un lavabo. Sonava Wagner. Vaig saltar cap arrere i vaig entrar pel forat d’aquell penis amb tots els meus companys.

Pareixia que l’orige m’estava donant una segona oportunitat.

De sobte em vaig sentir com si fóra una cinta de videoclub sense rebobinar. Algú va prémer el play en meitat de la pel·lícula. Vaig apartar amb una mà la cortina de falses joies zíngares i vaig entrar.

Hi havien, almenys, vint prostitutes. Exòtiques. Misterioses. Em vaig apropar a una d’elles.

- Nu pot sa stau fara tine, draga mea...
- Hum... imi place de tine...


Li vaig dir que l’avisaria abans d’escórrer-me. Em va prémer fort l’escrot amb les seves afilades ungles postisses pintades de rosa mentre escopia al bidet amb l’aixeta oberta, em senyalava amb el dit índex de l’altra mà i cridava com una boja:

- ¡¡¡Ia-o pe curva aia de ma-ta si duceti-va sa beliti pula la urs ca va plateste tata biletul de autobuz!!!


* * *

La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap.

No em pregunteu que feia cagant allí, llegint el Times, a les tres menys quart de la matinada. Sempre que anava a cagar em sentia com si anés a parir. Un nadó de fang.

Em vaig riure i va ocórrer: La porta del compartiment frontal es va obrir com per una força sobrenatural, produint un cop increïble. Vaig obrir la meua, a poc a poc, per a veure el que estava passant. Allí hi havia un humà en calçotets. Em mirava amb aquells ulls desorbitats, injectats en sang, mentre feia tremolar la seva estranya mandíbula i un filet de consistent saliva la connectava amb el terra.

ALEX DE LA IGLESIA Mirindas asesinas