divendres, 26 de setembre de 2008

MI#1: Alzheimer



La ventaja de tenir transtorn múltiple de la personalitat és que mai pots ser un cantautor.

Així com puc reconéixer que jo he compost les cançons, he d’admetre que un transvestit anomenat Regina les ha cantades, Charles Manson ha tocat la guitarra, una entitat astral ha fet cors a les tornades, una trapezista en blanc i negre ha tocat el trombó amb sordina i el rei Lluís XVI ho ha enregistrat tot i ha produït el disc amb els diners de les arques del tresor nacional.

Ara sóc un desvergonyit, un bufó còsmic, un cantamañanas... Cantamañanas...! Quin substantiu més bonic...! M’agrada cantar de matí a casa: És com parlar sol, però sense eixa inquietant sensació de creure que t’estàs tornant boig.

La meua guitarra, oh, és la meua núvia de sis cordes. És la meua companya i confessora, una eixida d’emergència, un lloc on recolzar-me. A ella li conte les meues misèries, les meues penúries, les meues impressions, els meus anhels, els meus secrets, els meus instints, les meues figuracions.

I ella m’ho torna amb música: La vertadera constant universal, molt més eterna i potent que el temps. (La teoría de les cordes es diu així perquè l’Univers és una gran guitarra infinita.)

I ara que no tinc vergonya puc contar-vos-ho a vosaltres (Per a desfer-me de la vergonya és necessari passar-vos-la a vosaltres en forma de vergonya aliena)

Considerem el MI, a banda de la nota musical, com el reflex de la pròpia identitat, sobretot en aquest món infestat d’autosuperació i competitivitat, remarcant la connotació possessiva del seu significat en castellà.

El # és una alteració musical que eleva la nota mig to, i representa els aires de grandesa, els sentiments de grandiloqüència que necessàriament han de tindre els artistes per a artejar en general com a pretensió pulsativa i els cantants per a cantar en particular, i fins i tot la gent per a viure. (Es sentim Fa, siguent realment Mi#) El # és la imprescindible deformació del JO, una falsa i arrogant auto-concepció, o potser que innocent i encantadora, però en tot cas necessària per a la supervivència, artística o no.

Boomp3.com

dijous, 25 de setembre de 2008

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta
i mira cap als núvols
i somriu al cavall alat.

Faig rappel pel tobogan
amb el cordó umbilical
i plore i tot ple de sang
i Sigmund Freud es neteja les ulleres

“No plores fill, segueix.”
Què m’espera allà baix?
Es que al morir torne a néixer?
“Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se
amb el cap d’un nadó?”

“Si fill meu, aquesta vida és un bucle.
Respira, estem a Nova York.”

I ara espasmes d’escuma
i ara ràbia
i retalls d’histèria.
I ara acabar amb tot
i ara llum intermitent
i visions horroroses.

centrals elèctriques
policíes i forners
allò inconcebible
un manoll de tendons
i les venes que se n’ixen
invisible mecanisme

Estàs preciosa
quan somrius
i es cauen els dents
i es derreteixen els ulls
i s’allarga el coll.

De sobte tinc por, mort...
De sobte tinc por, cosmos...

dissabte, 13 de setembre de 2008

ALDOUS HUXLEY Les portes de la percepció

“Es pronuncien paraules, però són paraules que no il·lustren. Les coses i aconteixements als quals els símbols fan referència pertanyen a camps d’experiència que s’exclouen mútuament.”

“Veure’ns a nosaltres mateixos com els demés ens veuen és un do en extrem convenient. Apenes és menys important la capacitat de veure els demés com ells mateixos es veuen.”

“Què ocorre si els demés pertanyen a una espècie distinta i habiten a un univers radicalment estrany? Com pot el sa arribar a saber el que realment es sent quan s’està boig? Mitjançant la droga adequada és possible canviar el meu mode ordinari de consciència fins el punt de quedar en condicions de saber, des de dins, de què parlen el visionari, el mèdium i fins i tot el místic.”

“Una transitorietat que era no obstant això vida eterna, un perpetu periment que era a la mateixa vegada pur Ésser, un grapat de particularitats insignificants i úniques en les quals es podia veure, per una indicible i no obstant això evident paradoxa, la divina font de tota existència.”

“L’equivalent qualitatiu de la respiració, però d’una respiració sense retorn al punt de partida, sense refluxos recorrents, amb tan sols un reiterat discórrer d’una bellesa a una bellesa major, d’un fons significat a un altre encara més fons. (Transfiguració).”

“Vaig passar diversos minuts – o van ser segles? – no en mera contemplació d’aquestes potes de bambú, sinó realment siguent elles o, millor dit, siguent jo mateix en elles o, encara amb més precisió – doncs jo no intervenia en l’assumpte, com tampoc en certa mesura, elles – siguent el meu no-mateix en la no-mateixa que era la cadira.”

“Per a que la supervivència biològica siga possible, la Intel·ligència Lliure ha d’ésser regulada mitjançant la vàlvula reductora del cervell i el sistema nerviós. El que ix per l’altre extrem del conducte és un insignificant filet d’aquesta classe de consciència que ens ajudarà a seguir vius en la superfície d’aquest planeta determinat.”

“L’individu és víctima del llenguatge en la mesura en què li confirma la creença de que aquest reduït coneixement és l’únic coneixement i en en la mesura en què també deixa encantat el seu sentit de la realitat, de forma que cada individu s’inclina massa a prendre els seus conceptes per dades i les seues paraules per coses reals.”

“Quan la Intel·ligència Lliure es filtra, mitjançant la mescalina, per la vàlvula que ja no és hermètica, comencen a succeïr tot tipus de coses biològicament inútils. En alguns casos es poden tenir percepcions extrasensorials. Altres persones descobreixen un món de bellesa visionària. A altres se’ls revetlla la glòria, l’infinit valor i la plenitud del sentit de l’existència nua, de l’aconteixement tal qual, al marge del concepte. (Tot està en tot, Tot és realment cada cosa.)”

“L’artista està congènitament equipat per a veure tot el temps allò que els demés veiem únicament sota la influència de la mescalina. La percepció de l’artista no està limitada a allò biològicament o social útil. Es filtra fins la seua consciència, a través de la vàlvula reductora del cervell i l’ego, alguna cosa que pertany a la Intel·ligència Lliure.”

“És així com deuríem veure. Així són realment les coses.”

“Aquesta participació en la glòria manifesta de les coses no deixava lloc, per dir-ho així, a tot allò ordinari, als assumptes necessaris de l’existència humana, i, sobre tot, als assumptes relacionats amb les persones. Perquè les persones són elles mateixes i, en un aspecte almenys, jo era aleshores un no-mateix, que simultàniament percebia i era el no-mateix de les coses que m’envoltàven.”

“Aquestes són les coses que deuríem mirar. Coses sense pretensions, satisfetes de ser tan sols elles mateixes, contentes de la seua identitat, no dedicades a representar un paper, no emprenyades bojament en caminar soles, aïllades del dharma-cos.”

“Era una cosa indescriptiblement meravellosa, fins el punt d’ésser quasi aterrador.”

“La majoría dels homes i dones duen vides tan penoses en el pitjor dels casos i tan monòtones, pobres i limitades en el millor, que l’afany d’escapar, l’ànsia de trascendir de sí mateix encara que siga per breus moments és i ha sigut sempre un dels principals apetits de l’ànima.”

“Ser arrencats d’arrel de la percepció ordinària i veure durant unes hores sense temps el món exterior i interior, no com apareix a un animal obsessionat per la supervivència o a un ésser humà obsessionat per les paraules i nocions, sinó com és percebut, directa i incondicionalment, per la Intel·ligència Lliure, és una experiència d’inestimable valor per a qualsevol. L’home que torna per la Porta del Mur ja no serà mai el mateix que va eixir per ella. Serà més instruït i menys cregut, estarà més content i menys satisfet d’ell mateix, reconeixerà la seua ignorància més humilment, però, al mateix temps, estarà millor equipat per a comprendre la relació de les paraules amb les coses, del raonament sistemàtic amb l’insondable Misteri que tracta, sempre en va, de comprendre.”

“A les antípodes de la ment estem lliures de llenguatge, fora del sistema del pensament conceptual. La nostra percepció dels objectes visionaris poseeix tota la frescor i tota la nua intensitat d’experiències que mai han sigut verbalitzades, que mai han sigut assimilades a abstraccions sense vida. El seu color enlluerna amb una claror que ens pareix preternatural, perquè en realitat és completament natural, en el sentit de que no ha sigut desnaturalitzat pel llenguatge o les nocions científiques, filosòfiques o utilitàries, mitjans amb els quals ordinàriament re-creem un món donat a la nostra pròpia monòtona imatge humana.”

“Vaig contemplar un poc de sorra que havia agafat amb la mà i, de sobte, vaig advertir l’exquisita bellesa que hi havia en cadascún d’aquells grans. No era una cosa insulsa. Vaig veure que cada partícula s’atenía a un perfecte patró geomètric, amb angles aguts, en cadascún dels quals es reflexava una enllueradora llum, mentre que cada diminut cristall enlluernava com l’arc de Sant Martí… Els rajos s’entrecreuaven i formàven exquisits dibuixos d’una bellesa que em va deixar sense alé… De sobte, la meua consciència va ser elevada des de dins i vaig veure de manera molt viva que tot l’univers estava fet de partícules de material que, per molt insulses i sense vida que ens pugueren paréixer, estaven plenes d’aquesta intensa i vital bellesa. Durant un parell de segons, tot el món se’m va manifestar com una gloriosa flama. Quan aquesta es va estinguir, em va deixar amb una cosa que mai he oblidat i que constantment em parla de la bellesa tancada en cadascuna de les insignificants filagarsetes de matèria que ens envolten.”

diumenge, 7 de setembre de 2008

Cançó del final de l'estiu



Els que vivien al meu nas tornaven a estar sans

ballant com pèndols eixerits

com cistelles de cabell de llenyater

em treien l’olor de després de la malaltia

eixa olor com a bleda-rave de la infància
fabricant fruteries amb les mans en la migdiada

delantals arrogants natalicis en la cuina
restregant-nos les tasses de xocolate per les genives

el refredat ens va privar de l’olor i el sabor

per absolutament un temps llarg
la teua presència em va privar del 80% de la visió

com una manta de làser verd Dinamarca al trasgèl

aurora boreal ascendent

i els esquimals pescant miracles a la llum de la verdura

La xica vintage

amb ulleres de Sol de cors,

movia el cap horitzontalmet i frenètica

com una deesa egípcia

mentre sostenia un lladre de connectors,

a la mà.

(I els textos cibernètics

van deixar de tindre coherència).

Joves que ja estàn morts,

aleshores feien surf

sobre l’escuma de les ones en blanc i negre

i tres xiques,

amb ulleres de Sol de cors també,

somreien mentre prenien un còctel de licor de maduixa,

fent cara de llobarro al xuclar la palleta,

a la vorera,

i saludaven a la càmera en color,

però amb la imatge saturada, encara.

I la colla d’universitaris

llençaven amunt el sociòpata amb la manta.

“Més alt!

Més alt!

Vull arribar on no ha arribat ningú!

Vull acaronar el cèl amb la punta dels dits!

Vull desenganxar un estel!”

I els amants connectaven la visió nocturna

i s’adentraven en la bassa d’oli

a sentir-se en simbiosi amb els ancestres mol·leculars,

mentre totes les anguiles

i totes les meduses,

vibraven en esgarrifança el·lèctrica

dansant al voltant del miracle de la carn.

L’Home de Vitrubi rodava i rodava,

dins una rodeta de hàmster

mentre la jove feliç,

que ara cria malves,

movia els braços com les aspes d’una formigonera brutal,

com a una prova de la NASA,

fent trontollar els mecanismes del cosmos

amb els moviments de la seua melena.

El teu somriure em ressona en l’hipotàlem