dijous, 8 de gener de 2009

El misteriós cas de "Los chicos con las chicas"



Aquesta inquietant cançó de Los Bravos em va fer molt que pensar. Tenia alguna cosa estranya, però... el què?


Una cançó discriminatòria, cantada en un patètic accent italià que va triomfar en ple franquisme. Fins ací tot era relativament "lògic". Aleshores... què fallava!?


Em vaig detindre a analitzar la lletra. Alguna cosa no quadrava, i em va cridar l’atenció aquell toc reivindicatiu amb frases com


“Por fin hemos ganado”


o


“no nos impedirán

que al anochecer

podamos pasear,

bailar y hasta correr.

La gente no nos mirará,

no hay nada que esconder”.


En una primera audició ens pot evocar l’enaltiment de l’amor envers el conflicte generacional, que adquiria un dels seus punts àlgids en la tirania dels sogres – sobretot del sogre – “¡Déjanos ser libres, maldito carcamal!” contra “¿¡Qué quiere hacerle este greñudo a mi impoluta hijita!? (en el franquisme - i potser avui dia encara quede algun cas - s'havia de demanar la mà de la novia als seus pares, com si d'una macabra novatada es tractara). Però açò es podia cantar de moltes formes.


Aleshores perquè van triar la reivindicació de la heterosexualitat d’una forma tan militant i aferrissada, que es podria interpretar d'homofòbica? “No hay nada que esconder”. Què havia d’amagar una parella “xic i xica” de famílies bé, tan perfecta, ortodoxa i feliç com la que ix al videoclip? “La gente no nos mirará” Perquè els havia de mirar la gent? De què es queixaven si eren plenament feliços? Potser eixes frases incoherents estaven ficades arbitràriament i cobraven sentit si s’invertia la cançó, prenent la forma d’alguna espècie de missatge subliminal franquista inquisitiu o ultracatòlic rollo “hay que castrar a los maricones, castrad a todos los maricones uh uh uh” o alguna cosa per l’estil...




El resultat va ser nefast. La única cosa que vaig aconseguir és que el patètic accent italià del cantant es transformara en una espècie de txec, amb algunes paraules soltes que pareixien de l’anglès, i també que els coros que l’acompanyaven adquiriren un toc com més fantasmal, però sense cap indici de missatge subliminal.

Les meues investigacions estaven mal encarades des del principi, no anaven en la direcció correcta. Potser no calia invertir la cançó per a extraure el significat ocult, i, potser aquest no tinguera res a veure amb el franquisme o la Santa Inquisició.


I va ser en una segona i fins i tot una tercera audició quan em vaig fixar que, canviant una sola lletra a dos paraules de la tornada, aquelles estranyes frases reivindicatives en particular i tota la cançó en general cobraven molt més sentit, extraient, aquesta vegada si, el vertader missatge de la cançó (Ocult, potser, darrere una inapreciable – per com de subtil – ironia.)



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre m'havien dit que els xics amb les xiques havien d'estar.
Des de ben xicotets ens diuen que algun dia haurem de casar-nos i tindre fillets.
Ajudar, com han fet els nostres avantpassats, a continuar perpetuant l'espècie.

(...)

I sem fa curiosa la imatge del típic home amb cinquanta pocs anys maleint a la seua dona, a la sogra i a la resta de dones mentre riu i gaudeix amb l'ultim troçet de felicitat que li queda: la retransmissió del partit de futbol amb els colegues de barra.

I si realment els homes no estan fets per a viure o sobreviure amb les dones? Està clar que un home heterosexual sempre se sentirà atret per les dones, i s'enamorarà d'elles també. Però, realment, un home se sent, a la llarga, més feliç amb elles?

Crec que no és tan absurd pensar que si es tendeix a associar els homes amb les dones vivint junts per a tota la vida és perquè la societat ens espenta cap a eixe model. Però que per naturalesa, el cervell del home se sent més a gust quan està entre homes, entre amics.

(Val, ja m'he desfogat xD)

Firmat, anonim corredor :P

el Xerra ha dit...

ostio, podriem gravar la de "sachic sal noc socihc sol" nosatres i després posarla al andret* (es a dir al revés) a vore que pasa


(* andret, gran paraula!)