dimarts, 20 de gener de 2009

WILLIAM S. BURROUGHS "L'home que va ensenyar a parlar el seu cul"

Li he contat alguna vegada la història de l’home que va ensenyar a parlar el seu cul? Movia l’abdomen sencer amunt i avall, entén?, petarrellejava les paraules. Mai havia escoltat alguna cosa pareguda.

La parla d’aquell cul tenia una espècie de freqüència intestinal. Et pegava en tots els llavis, i t’entraven les ganes. Com quan el còlon avisa i notes una espècie de fred per dins i saps que no tens més remei que amollar la panxa, entens? Doncs aquella veu et pegava al bell mig d’allà baix, un so espès, enllardat, borbollant, un so que es podia olorar.

L’home treballava per les fires, entén?, i al principi era com una actuació de nova ventrilòquia. I molt divertit, a més. Feia una actuació que s’anomenava “El Millor Ull” que era l’hòstia, li ho jure. Se m’ha oblidat com era, però era molt divertit. Alguna cosa com: “Escolta, tu, segueixes ací baix encara?”

“No! Me n’he anat a cagar!”

Al cap d’un temps, el cul va començar a parlar per ell mateix. Eixia a escena sense res preparat i el cul es posava a improvisar i li donava la rèplica als acudits totes les vegades.

Després va anar desenvolupant una espècie de dents, com ganxos aspres corbats cap a dins, i va començar a menjar. Va creure que era una cosa simpàtica i va muntar una actuació amb això, però el anus es dedicava a menjar-se-li els pantalons i quedar descobert i començava a parlar pel carrer, cridant que volia igualtat de drets. I a més s’emborratxava i li pegava per plorar, que ningú el volia ni el besava, totes les boques. I va acabar per passar-se tot el dia parlant i un altre cop, donar-li cops de puny, clavar-li espelmes enceses dins, però res servia de res i el anus va dir: “Al final seràs tu qui calle, jo no. Perquè ja no fas ninguna falta. I puc parlar i menjar i cagar.”

Després va començar a llevar-se al matí amb una cosa com una cua de cullerot per la boca, plena d’una gelatina transparent. El que els científics anomenen T.N.D., un Teixit No Diferenciat, que es reprodueix en tot tipus de zones del cos humà. Se l’arrencava de la boca i se li quedaven trossos apegats a les mans com gelatina de gasolina cremant i allí naixien, creixien en qualsevol lloc en el que caigués una gota. Fins que per fi se li va obturar la boca i se li haguera amputat espontàniament el cap sencer (sabies que en algunes zones d’Àfrica, i sols entre els negres, es dóna una malaltia en la que el dit menovell s’amputa espontàniament?), de no ser pels ulls, entens? La única cosa que l’ull del cul no podia era veure. Necessitava els ulls. Però les connexions nervioses van quedar bloquejades i infiltrades i atrofiades i el cervell no podia seguir donant ordres. Estava atrapat al crani, tapiat. Durant un temps podia veure’s a través dels ulls com sofria el cervell, silenciós i impotent, però segurament va morir perquè els ulls es van apagar, i ja no reflectien més sentiments que un ull de cranc en la punta d’una antena.

1 comentari:

pistatxo ha dit...

La mare que t'ha parit, ho he llegit desdejunant i casi pote quan han començat a eixir-li dents i el cul començava a menjar...
Menjant i cagant tot pel mateix lloc... Això no és vida.

Un home molt savi em va contar una vegada:
"Diuen que un dia un senyoret va agafar el tren (a vapor) i passant pel corredor de vagó en vagó es trobà a un home (un obrer) tirat dormint enmig. El seu criat va tirar a despertar al proletari però el senyoret li va dir: No el despertes, jo passaré per damunt qu mentre ells vagen dormint nosaltres anirem vivint"

El mateix farem nosaltres amb el cul, XD. no el desperteu!! mentre ell calle nosaltres parlarem! XD