diumenge, 15 de març de 2009

Efebus i els horitzons transversals 1/2

Aquell bar: Vaig demanar un estrepà de bacon amb formatge i em van treure un de truita espanyola.
Jo m’ho vaig agafar com una senyal del destí, per descomptat.
Quan vas arribar:
Un gos li lladrava a una estàtua commemorativa i de sobte vas aparéixer pel cantó,
amb un pas ferm, però com solt.
Amb un barret que no paraves d’agafar-te, aquell nas àrab, aquella roba antiga.
L'abraçada, i aquell guiri perpendicular que ens va demanar un cigarret.
Arquejes el cos quan parles, fican-te de puntetes com un arc tens i inspirant aire entre les dents després de cada frase, donant-li encara més sensualitat a la teua prosòdia.
Aquell estanc i aquella mistera de la Gioconda.
Aquelles escales d'emergència entre aquells dos edificis que quasi es tocàven.
"Quant de temps!" "Si, des d'abans de néixer!"
Europa i la seua mirada lasciva que t'atrapa i no t'amolla.
T'envolta amb els seus tentacles i fa postures sensuals mentre em parla de glòries mortes.
Pandora, cosmopolita i sideral, amb el pèl rull, bru i curt.
Eixa mirada transversal pot travessar qualsevol infinit.
Europa mirant-me a mí, i jo miran-te a tú, i tú mirant a Europa.
Aquella conversa amb Europa, amb mirada succionadora, sobre la fusió del jo amb el personatge
Aquelles converses emocionants, enroscant bombetes invisibles, i com a vegades se m’oblidava que estàvem a Madrid i et parlava valencià
Quan ens vam descriure mútuament abans de dormir
Les ganes que tenía de que s’obrira eixa porta, i com fins i tot arribava a escoltar el pom com es movía...
El matalàs a terra, la teua roba al costat, i tota la paret plena de poesía.
El pot de sorra a la dutxa. No podía parar de mirar-te el tors.
Quan em vaig ficar la teua roba interior...! Això va a l'epitafi...!
Cantant Extremoduro baix les torres Kio
Aquell indigent que ens va intentar atracar, i com vam acabar conversant amb ell.
La Filmoteca, i com vam elegir aquella pel·lícula aleatòriament
Rafaela Carrà dient-li a la co-protagonista: “Me siento extraña”
Quan vaig mirar els teus ulls, que brillaven rebotant la projecció, i com el teu somriure va anar disminuint.
Surant al taxi, i també recorde els pulmons diafanant-se d’emoció
Aquella lisèrgica conversa amb paraules conglomerades.
el desdoblament de les llums d’aquell bar.
el gotelé d’aquella columna amb la mirada perduda.
les veus, com ressonàven llunyanes.
la pixarrà a aquell portal, mirant-nos i rient.
aquell trajecte bucle entre els dos destins del metro, dormint, tú amb el cap sobre el meu muscle
mirar-nos en un moment donat, al reflex de la finestra de’n front
I dessitjar que aquell loop mai acabara

1 comentari:

Irondile ha dit...

Quan anem a Madrid_00349281..x&&7s77