dijous, 19 de març de 2009

Efebus i els horitzons transversals 2/2


L’esfinx cromàtica et parla fluctuant i tens la impressió de que l’has coneguda tota la vida, de que t’ha parit ella.

Escoltar la matèria mentre lluitem contra els elements

Les dimensions paral·leles i Albert Einstein, i també les cabines de teletransportació auto-telequinètica

I tindre la sensació de que podíeu salvar-me la vida en un moment donat.

Belerofonte preguntant-me pel lavabo, i Baco repartint gots de vi.

Traduïnt-li a Europa els poemes en català a cau d’orella

Aquell gest de fel·lació invisible

Els camins lascius de la percepció

El tumor de la felicitat

La baba que teixíen aquelles baboses de la paret

Les partícules de cosmos al nostre interior

Les partitures del nostre naixement

La coherent inversió de lògiques

La vaca amb rodes, com activa el ventilador sobre el seu cap

L’abisme aplastant els vianants

Els endosmòmetres siderals del paràmetre qüotidià,

estirant les cordes de la ressignació nugades a les grapes que sulfuren llibertat.

Les porcades de tàvecs i els magolaments siderals de la transreverberació

Els cristalls onírics i els gorjos de pau

I com canten les galàxies, i la marxa lenta dels cucs còsmics als nostres caps

El fetus derretint-se

La reverberació, la transmigració, la transreverberació

i la ultrasíntesis del nostre col·lectiu a una canalització de metàstasi impregnada de colèrica cordura

La pura projecció d’allò que transcorre a l’inmens rellotge de sorra astral

Els teus llavis astrals, i com m’anava desfent de l’autocontrol inherent als éssers humans,

i com anava desprenent-me de qualsevol qualitat fins que el meu esperit va respirar nu

Júpiter, Saturn

Un deja-vu infinit.

Fer-li fotos imaginàries a Europa mentre aquesta em feia poses sensuals

I com el temps començava a tornar-se sòlid, i com es podía tocar amb les mans.

I parlar-te vòmits sonors, els dos sols

Confessar-te el meu amor amb elucubracions inintel·ligibles de parafernàlia conglomerada

en un intent molt llunyà de qualsevol cosa que es puguera paréixer a una paraula.

Sí. Aquells efluvis pseudo-fonològics de balbucejos indesxifrables...

Salamanca sobre Lleida, de sobte

Pandora traguent a ballar els homes casats davant l’atònita mirada de les seues esposes,

i aquestos rient i fugint, i Pandora movent les mans i ficant cara de peix.

La música entrant per la coroneta

i eixint per la punta dels dits dels peus en fletxetes grogues de dibuix explicatiu

Aquelles conglomeracions corporals

Belerofonte es va llevar les sabates i va caminar sobre aquell bassal de fang al ritme de la música,

Seguint a les xiques amb aquell pal a les mans.

Les ones que la vibració de la música produïa als xicotets bassals de pluja que s’havien acumulat al plàstic

El meu esperit desdoblant-se intra-exterior

Aquella visera de serenitat i pau que s’acobla a la cosmovisió.

I de sobte, Pandora al meu costat amb veu reverberada:

“Esto es lo más bonito que he visto en mi vida”,

i com em va passar la mà pel front mentre sorgía el fungu-somriure.

Si.

Aquell somriure que va esdevindre trenc d’alba...