diumenge, 31 de maig de 2009

Xica aixeta


La calor d’una insuportable nit d’estiu m’envolta en un capoll de suor. Xicotets puntets líquids arreu del meu cos insomne desficiós pels llençols, que se m’apeguen al cos com tallades de formatge florit. Els meus ulls, oberts al màxim, al final s’adapten a la obscuritat, com els dels gats. Fins i tot puc veure els objectes de l’habitació en completa obscuritat, quasi com una visió infra-roja. L’oida s’aguditza i detecte un ressò de l’aixeta de la cuina. Una gota, dues gotes, tres gotes. Ressonen per tot el passadís i entren pel badall de la porta entreoberta de l’habitació.



Quan intente agafar el filet em dóna la corrent, perquè aquest és un filet de la llum i l’altre extrem està dins la pica plena d’aigua de la cuina. M’aprope a l’aixeta, disposat a tancar-la i me n’adone que no és una aixeta, que és una xica-aixeta. El cap i les mans d’una xica atrapada al ciment, que ixen inexplicablement del ciment pel lloc on abans hi havia l’aixeta, com si anaren a guillotinar-la a trenc d’alba. La pica mig buida, i la reverberació de les gotes que escoltava, en realitat són les seues llàgrimes, ones sòniques i concèntriques en la tèrbola superfície d’una vigília llarguíssima.

“Què et passa?”

No contesta. Mira cap a dalt i es posa a cantar una cançó...

“Lehioaren barruan
amets itxitak
lehioaren barruan
naufrago gabiltza
lehioaren barruan
itotzen agüero
noiz agertuko zara
sortu dugun argiak
ez du berotzen
sotutako loreak
ez dira usaintzen
egindako eskaintzak
garestiak dira
noiz agertuko zara”

Una esgarrifança em recorre la espina dorsal.

“No plores...”

Però continua plorant i cantant…

Sec allí, en front d’ella, a fumar-me un cigarret. Intente encetar una conversa, o qualsevol cosa que se li parega, sense resultats. Intente arrencar-la d’allí d’alguna forma, però la seua cara mostra dolor. Quan acaba de cantar, me’n vaig a intentar dormir de nou, però aquesta vegada tampoc puc.

No tinc més remei que contar les seues llàgrimes.

Quan ja quasi perc el compte es fa de dia i no en cau ni una més. Torne a la cuina i ja no hi és.

Torna a ser la vella aixeta rovellada d’abans.

1 comentari:

Anònim ha dit...

defeneix completament el meu estat d'ànim...