diumenge, 12 de juliol de 2009

Els Anartistes


Sílvia i una companya de carrera van decidir fugir per unes setmanes a Anglaterra a viure en les seues pròpies pells aquella revol·lució musical que allà s’estava gestant, trascendir un poc de la orquestra que cada cap de setmana visitava la plaça del poble.


- Però, si totes les revol·lucions musicals són efímeres…! – els comentava un company nihilista


- Per això mateix…!


I l’Octubre de 1977 van anar cap allà.


Va ser durant un concert de Joy Division, vibrant amb els espàsmes epilèptics de formigonera brutal de Ian Curtis que sa mare va coneixer un home gegant, amb trets enrogits i molt marcats a la cara. Quan aquest home li va contar que tenía avantpassats natius de l’Amèrica Índia, ella es va volcar instantàniament al seu frenesí. Qui li anava a dir que d’aquell polvo en aquell hostal de mala mort eixiría Karim, el seu únic fill.


Al cap d’uns sis mesos, quan Karim ja estava bastant desenvolupat dins el ventre de sa mare, ella li posava uns cascos, un auricular a cada banda de la panxa, per a que arribaren les vibracions al fetus. Així, mentre bullía la substància placemtària, Karim movía els seus protobracets protosomrient, a ritme dels efluvis de la inflamable guitarra de Jimmy Hendrix.


Al néixer, quan el doctor li va pegar la palmada de benvinguda, Karim, en compte de ficar-se a plorar, va emetre un fortíssim xillit de rock ‘n’ roll que va sorprendre tant als metges com a la pròpia mare.


La infància i adolescència de Karim van estar impregnades de bona música: La primera dent de llet li va caure amb el Baby I love you dels Ramones. La última amb The final countdown. La seua primera masturbació va estar assistida per l’Enjoy the silence de Depeche Mode i els tossits de la seua primera calada a un cigarret es barrejaven amb el Heart Shaped Box de Nirvana i fins i tot quan el van operar de fimosi va exigir que hi haguera música al quiròfan: El Back in Black de AC/DC sencer. Va ser precisament a un concert de Nirvana a Madrid el 1992, telonejats per Teenage fanclub on va conéixer el seu primer gran amor.


Karim no tardaría en formar la seua pròpia banda: Els Anartistes, per tornar a la música ni que fos una mil·lèssima part de tot allò que ella li havia aportat. Els pràcticament imperceptibles beneficis que obtenía amb la banda se’ls gastava, a banda d’amb heroïna (que el permetia perpetuar temporalment la doella de la fase REM), en la confecció del que sería el seu taut.


- Què fas pensant en el taut? Però si tens vint anys!


- Mai se sap, mai se sap…


El taüt estaven tunejant-lo en un taller de complements audio per a automòvils d’un amic. Havía dissenyat un sistema per a instal·lar altaveus per dins de tot el taut, que funcionaríen amb la energía d’una placa solar col·locada estratègicament al marbre de la tomba.


- Mai m’acabat de convéncer allò de “Descansa en pau”.


Quan la núvia de Karim va arribar a casa aquell dia, va pegar un crit esgarrifós que va retombar per les parets de tot el carrer, quan va veure el cos de 23 anys de Karim que rodava sospés a una forca.


Karim sempre deia que, si per una d’aquelles després de morts hi havia algun tipus d’existència – encara que foren llums de llanterna projectades sobre una cortina de vellut negre -, el llenguatge que allà s’empraria seria més semblant a la música que a qualsevol dels altres idiomes. I així és com va tindre un naixement de rock psicodèl·lic, una vida de rock ‘n’ roll, i una mort de mite punk.