diumenge, 5 de juliol de 2009

HENRY MILLER Tròpic de Capricorn

Tot allò que m’envolta és un fracàs, o si no un fracàs, ridícul. Sobretot els triomfadors. Aquests m’avorreixen d’allò més. La meua indiferència em pot permetre el luxe de ser bo, amable, generós, lleial i tot això, per tal com estic lliure d’enveja. Sóc un filòsof desde que duia bolquers. Estava contra la vida, per principi. Quin principi? El principi de la futilitat. Tan sols hi ha una sola gran aventura i aquesta és interior, devers hom mateix, i per emprendre aquesta aventura ni el temps ni l’espai, ni tan sols els actes, no tenen cap importància. Vaig aprendre a somriure quan no tenia ganes, a treballar quan no creia en el treball, a viure quan no tenia cap raó per continuar vivint. Fins i tot quan la vaig haver oblidada, encara vaig conservar el costum de fer coses en les quals no creia. Tot fou un caos des d’un bon principi. De vegades he estat tan a la vora del centre, del cor mateix de la confusió, que és una meravella que les coses no hagin esclatat al meu entorn. Tot el que s’esdevé, quan té sentit, cau dins la naturalesa d’una contradicció. Fins que arribà aquella per a la qual escric aquestes ratlles, m’imaginava que en algun indret a l’exterior, a la vida, com solen dir, raïen les solucions de totes les coses. Quan la vaig topar, em pensava que havia aferrat la vida, que havia fet presa d’alguna cosa a la qual podia clavar les dents. En canvi la vida se m’escapà completament dels dits. Vaig mirar d’abastar quelcom a qui adherir-me… i no vaig trobar res. Però en tractar d’abastar-ho, d’adherir-m’hi, encallat en sec com estava, vaig trobar, tanmateix, quelcom que no havia cercat: em vaig trobar a mi mateix. Vaig comprendre que allò que havia desitjat tota la vida no era viure – si del que fan els altres se’n pot dir viure -, sinó expressar-me. Em vaig adonar que mai no havia tingut cap interès a viure, que sols m’interessava això que faig ara, quelcom que és paral·lel a la vida, que en participa alhora i la ultrapassa. Allò que és ver a penes si m’interessa, ni tan sols allò que és real; solament m’interessa allò que imagino ser, allò que havia d’ofegar cada dia per tal de poder viure. Per a mi no té cap importància morirme avui o demà, mai no n’ha tinguda; però el fet que encara avui, després de tans anys de brega, no pugui dir el que penso i sento, això m’empipa, m’irrita. Des de la infantesa em veig a mi mateix seguint el rastre d’aquest espectre, sense gaudir de res, sense desitjar altra cosa que adquirir aquest poder, aquesta habilitat. Tota la resta és una mentida: tot el que mai he fet o dit que no tingués aquest objectiu. I això és, en bona mesura, la major part de la meua vida.