dimecres, 28 de gener de 2009

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: “Merda! Estava somiant!”

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto.

I en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.


La llum se n’ha anat mentre dormia

Walt Disney s’ha descongelat.

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic.

I en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans, el dia que tornen a ajuntar-se els planetes.

Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós.

Aquest paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud
i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.


Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers.
Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la que sonava un quartet de corda i li va dir: “Xiquet lleva això, que els que escolten eixa música sempre acaben bojos.”

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradòxic és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman.

I en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.


I pensa en la neurona.

Eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç.

Eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que la anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.

I pensa en el fantasma de l’òpera,

i en Arthur Rimbaud,

i en la rana Gustavo,

i en Charles Manson,

i en Edgar Allan Poe,

i en Freddy Kruegger,

i en Phillip Morris,

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...




dimecres, 21 de gener de 2009

GUANYADORS DELS PREMIS BLOC DE LES COMARQUES CENTRALS DEL PAÍS VALENCIÀ 2008

Benvolguts lectors és per a nosaltres una gran alegria i satisfacció fer públic el resultat dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià del 2008. Des de El Penjoll felicitem a tots els guanyadors i guanyadores, així com a tots els participants amb la confiança que els Premis tindran noves edicions i que ens faran disfrutar tant o més que aquesta. També aprofitem per comunicar-vos que hi haurà un acte d'entrega dels premis el proper mes de febrer sobre el qual vos informarem oportunament.



ACTA DEL JURAT DELS PREMIS BLOC DE LES CCCC DEL PAÍS VALENCIÀ

Després de les deliberacions i de les libacions dels membres del jurat les coses han quedat així:

GUANYADORS per categories:

1. Art i audiovisual: A TA MARE VA QUE FUMES!
2. Associacions socioculturals: FUNDACIÓ CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA.
3. Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER.
4. Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS.
5. Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES.
6. Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ.
7. Literatura: NAUSICA.
8. Mediambient: PEL PAISATGE DEL P.V.
9. Miscel·lània: HIC ET NUNC
10. Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA.


Millor Bloc: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA.


Els criteris que els membres del jurat hem tingut en compte per deliberar entre els blocs participants han sigut estos:

* Votacions prèvies dels lectors d’El Penjoll.
* Antiguitat del bloc i periodicitat en els posts.
* Accés i navegabilitat còmodes als diferents continguts.
* Diversitat de materials: vídeos, àudios, fotos i enllaços.
* Correcció en l’ús de la llengua.

Els membres del jurat volem felicitar la tasca de tota la gent que ha fet possible la creació d’eixa realitat virtual valenciana. Així com la nostra emoció en comprovar que som molts els que encara tenim coses a dir.

Salut per a tothom, per a totdon i que junts vejam la tercera república!

El Jurat dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià, a Xàtiva, 21 de gener de 2009.

dimarts, 20 de gener de 2009

WILLIAM S. BURROUGHS "L'home que va ensenyar a parlar el seu cul"

Li he contat alguna vegada la història de l’home que va ensenyar a parlar el seu cul? Movia l’abdomen sencer amunt i avall, entén?, petarrellejava les paraules. Mai havia escoltat alguna cosa pareguda.

La parla d’aquell cul tenia una espècie de freqüència intestinal. Et pegava en tots els llavis, i t’entraven les ganes. Com quan el còlon avisa i notes una espècie de fred per dins i saps que no tens més remei que amollar la panxa, entens? Doncs aquella veu et pegava al bell mig d’allà baix, un so espès, enllardat, borbollant, un so que es podia olorar.

L’home treballava per les fires, entén?, i al principi era com una actuació de nova ventrilòquia. I molt divertit, a més. Feia una actuació que s’anomenava “El Millor Ull” que era l’hòstia, li ho jure. Se m’ha oblidat com era, però era molt divertit. Alguna cosa com: “Escolta, tu, segueixes ací baix encara?”

“No! Me n’he anat a cagar!”

Al cap d’un temps, el cul va començar a parlar per ell mateix. Eixia a escena sense res preparat i el cul es posava a improvisar i li donava la rèplica als acudits totes les vegades.

Després va anar desenvolupant una espècie de dents, com ganxos aspres corbats cap a dins, i va començar a menjar. Va creure que era una cosa simpàtica i va muntar una actuació amb això, però el anus es dedicava a menjar-se-li els pantalons i quedar descobert i començava a parlar pel carrer, cridant que volia igualtat de drets. I a més s’emborratxava i li pegava per plorar, que ningú el volia ni el besava, totes les boques. I va acabar per passar-se tot el dia parlant i un altre cop, donar-li cops de puny, clavar-li espelmes enceses dins, però res servia de res i el anus va dir: “Al final seràs tu qui calle, jo no. Perquè ja no fas ninguna falta. I puc parlar i menjar i cagar.”

Després va començar a llevar-se al matí amb una cosa com una cua de cullerot per la boca, plena d’una gelatina transparent. El que els científics anomenen T.N.D., un Teixit No Diferenciat, que es reprodueix en tot tipus de zones del cos humà. Se l’arrencava de la boca i se li quedaven trossos apegats a les mans com gelatina de gasolina cremant i allí naixien, creixien en qualsevol lloc en el que caigués una gota. Fins que per fi se li va obturar la boca i se li haguera amputat espontàniament el cap sencer (sabies que en algunes zones d’Àfrica, i sols entre els negres, es dóna una malaltia en la que el dit menovell s’amputa espontàniament?), de no ser pels ulls, entens? La única cosa que l’ull del cul no podia era veure. Necessitava els ulls. Però les connexions nervioses van quedar bloquejades i infiltrades i atrofiades i el cervell no podia seguir donant ordres. Estava atrapat al crani, tapiat. Durant un temps podia veure’s a través dels ulls com sofria el cervell, silenciós i impotent, però segurament va morir perquè els ulls es van apagar, i ja no reflectien més sentiments que un ull de cranc en la punta d’una antena.

diumenge, 11 de gener de 2009

Mi#: Malaltíes de transmissió musical

Amb tots vostés la primera maqueta "oficial" de Mi#:



"MALALTÍES DE TRANSMISSIÓ MUSICAL"

Descarregar

Inclou:

1 – Deja vu (nova)
2 – L’home del sac (Regravada)
3 – Els deshumanitzats (Regravada, amb un lleu augment del tempo)
4 – KO, O (“Remasteritzada”)
5 – Els psiconàutes (nova, amb solo de flauta lisèrgica inclòs)
6 – El punt endoll (nova)
7 – Món interior / Món exterior (nova)
8 – Nana (nova)

dijous, 8 de gener de 2009

El misteriós cas de "Los chicos con las chicas"



Aquesta inquietant cançó de Los Bravos em va fer molt que pensar. Tenia alguna cosa estranya, però... el què?


Una cançó discriminatòria, cantada en un patètic accent italià que va triomfar en ple franquisme. Fins ací tot era relativament "lògic". Aleshores... què fallava!?


Em vaig detindre a analitzar la lletra. Alguna cosa no quadrava, i em va cridar l’atenció aquell toc reivindicatiu amb frases com


“Por fin hemos ganado”


o


“no nos impedirán

que al anochecer

podamos pasear,

bailar y hasta correr.

La gente no nos mirará,

no hay nada que esconder”.


En una primera audició ens pot evocar l’enaltiment de l’amor envers el conflicte generacional, que adquiria un dels seus punts àlgids en la tirania dels sogres – sobretot del sogre – “¡Déjanos ser libres, maldito carcamal!” contra “¿¡Qué quiere hacerle este greñudo a mi impoluta hijita!? (en el franquisme - i potser avui dia encara quede algun cas - s'havia de demanar la mà de la novia als seus pares, com si d'una macabra novatada es tractara). Però açò es podia cantar de moltes formes.


Aleshores perquè van triar la reivindicació de la heterosexualitat d’una forma tan militant i aferrissada, que es podria interpretar d'homofòbica? “No hay nada que esconder”. Què havia d’amagar una parella “xic i xica” de famílies bé, tan perfecta, ortodoxa i feliç com la que ix al videoclip? “La gente no nos mirará” Perquè els havia de mirar la gent? De què es queixaven si eren plenament feliços? Potser eixes frases incoherents estaven ficades arbitràriament i cobraven sentit si s’invertia la cançó, prenent la forma d’alguna espècie de missatge subliminal franquista inquisitiu o ultracatòlic rollo “hay que castrar a los maricones, castrad a todos los maricones uh uh uh” o alguna cosa per l’estil...




El resultat va ser nefast. La única cosa que vaig aconseguir és que el patètic accent italià del cantant es transformara en una espècie de txec, amb algunes paraules soltes que pareixien de l’anglès, i també que els coros que l’acompanyaven adquiriren un toc com més fantasmal, però sense cap indici de missatge subliminal.

Les meues investigacions estaven mal encarades des del principi, no anaven en la direcció correcta. Potser no calia invertir la cançó per a extraure el significat ocult, i, potser aquest no tinguera res a veure amb el franquisme o la Santa Inquisició.


I va ser en una segona i fins i tot una tercera audició quan em vaig fixar que, canviant una sola lletra a dos paraules de la tornada, aquelles estranyes frases reivindicatives en particular i tota la cançó en general cobraven molt més sentit, extraient, aquesta vegada si, el vertader missatge de la cançó (Ocult, potser, darrere una inapreciable – per com de subtil – ironia.)



dijous, 1 de gener de 2009

Bons propòsits

Tot comença quan una iaia abraça al ionqui que li ha furtat el bolso,
i aleshores comença a sonar una música d’anunci d’empresa d’assegurances
i els policies abracen als manifestants, i es tiren pels tobogans dels parcs aquàtics
de dos en dos.
I el borratxo, sol al bar, li dona un bes a la seua cervesa
i l’alça per a donar-li una tragallada.
I els soldats juguen a la pilota amb els civils innocents que quasi han assassinat.
I el iaio abandonat apaga la tele, ix al carrer i abraça a la jove amb minifalda
que du una flor a l’orella.
I els bombers al teu honor, fan sonar la sirena del camió,
mentre passegen a càmera lenta i saluden als vianants somrient.
I l’amputat es posa a ballar davant la atònita mirada dels seus familiars.
Quin fastig dona el munyo! Però dóna igual...
I la dona que va enverinar els seus fills i el botxí
fan l’amor a la cadira elèctrica.
I l’exhibicionista fa punt de ganxo en pilotes
amb les iaies,
al parc d’en front de l’escola.
I els banquers pugen als cavallets de la fira
amb els nens de les famílies que han deixat sense llar.
I l’esquizofrènic troba per fi les vocals de la parla
i balla un vals invisible amb el gerro que li ha tornat la columna vertebral.
I l’agorafòbic puja a l’escenari i canta la seua cançò preferida.
I el misantrop convida a sopar al rodamón que sempre demana a la porta de la finca.

I el Sol de València somriu.
I el Sol del món somriu.
I tot el món està content i ballem agafats dels muscles
al voltant d’una enorme foguera enlluernadora
perquè sabem que, un dia o un altre, tots anem a morir.