dimecres, 29 de juliol de 2009

Summercat

Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. No em malinterpreteu: tot allò que fa la més mínima pudor a món laboral em produeix urticària a quilòmetres –això que, de moment, tan sols he tastat el currículum (no sé a què és deu l'aura dels escriptors, si tot el món pot escriure una fascinant i imaginativa obra de ficció). El cas és que vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent embestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per casa, o bé ideant cançons a una gasolinera (seguint l’estela del Fernando Alfaro, que va fer les seues millors cançons tancat vuit hores diàries a una gasolinera perduda per l'estepa manxega, deixant-se inspirar en solitud per les tronades d'estiu), a més d’eixa sensació d’emancipació (encara que tan sols siga això: una sensació). Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte, no sé a què ve eixa mania d’una feina relacionada amb el coneixement.

En aquestos dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença una senda més estreta –anomenada La Marineta– que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.

A casa la meua germana també viu una altra germana. Les dues estan un poc rares perquè ho han deixat amb els seus respectius nuvis fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Recorde que la major em va regalar el meu primer CD quan jo tan sols tenia uns 11 anys: un Canciones Prohibidas d'Extremoduro furtat del PRYCA. Supose que tot va començar ahi.

Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. De veritat, quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal, amb eixe toc d'arrogància que no puc deixar d'admirar.

La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tormenta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara als informatius de Canal 9, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparetat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge (m'agrada aquest concepte). Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.

Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda –més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors– que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem –tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placemta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»

Finalment no vaig trobar cap feina.


dimecres, 15 de juliol de 2009

MI#&RaulUberos: El follet Regaliu



Viu baix de la tecla d'un piano
i per les nits se'n va a passejar
a la caça de donzelles que no es deixen estimar
ell les deixa en la cadira i se'n va a pasturar.

Algunes nits aspira heroïna
i deixa la seua ment divagar
i s'enlaira per planúries de països siderals
i paratges que tan sols hi ha al seu cap desquiciat.

És feliç i ens ensenya la felicitat
Regaliu ens transmet una pau harmoniosa
Està content fumant crack amb la seua pipa blavosa
És el rei de la meua existència triposa.

Blog de Raul Uberos: mentincoherent.blogspot.com

diumenge, 12 de juliol de 2009

Els Anartistes


Sílvia i una companya de carrera van decidir fugir per unes setmanes a Anglaterra a viure en les seues pròpies pells aquella revol·lució musical que allà s’estava gestant, trascendir un poc de la orquestra que cada cap de setmana visitava la plaça del poble.


- Però, si totes les revol·lucions musicals són efímeres…! – els comentava un company nihilista


- Per això mateix…!


I l’Octubre de 1977 van anar cap allà.


Va ser durant un concert de Joy Division, vibrant amb els espàsmes epilèptics de formigonera brutal de Ian Curtis que sa mare va coneixer un home gegant, amb trets enrogits i molt marcats a la cara. Quan aquest home li va contar que tenía avantpassats natius de l’Amèrica Índia, ella es va volcar instantàniament al seu frenesí. Qui li anava a dir que d’aquell polvo en aquell hostal de mala mort eixiría Karim, el seu únic fill.


Al cap d’uns sis mesos, quan Karim ja estava bastant desenvolupat dins el ventre de sa mare, ella li posava uns cascos, un auricular a cada banda de la panxa, per a que arribaren les vibracions al fetus. Així, mentre bullía la substància placemtària, Karim movía els seus protobracets protosomrient, a ritme dels efluvis de la inflamable guitarra de Jimmy Hendrix.


Al néixer, quan el doctor li va pegar la palmada de benvinguda, Karim, en compte de ficar-se a plorar, va emetre un fortíssim xillit de rock ‘n’ roll que va sorprendre tant als metges com a la pròpia mare.


La infància i adolescència de Karim van estar impregnades de bona música: La primera dent de llet li va caure amb el Baby I love you dels Ramones. La última amb The final countdown. La seua primera masturbació va estar assistida per l’Enjoy the silence de Depeche Mode i els tossits de la seua primera calada a un cigarret es barrejaven amb el Heart Shaped Box de Nirvana i fins i tot quan el van operar de fimosi va exigir que hi haguera música al quiròfan: El Back in Black de AC/DC sencer. Va ser precisament a un concert de Nirvana a Madrid el 1992, telonejats per Teenage fanclub on va conéixer el seu primer gran amor.


Karim no tardaría en formar la seua pròpia banda: Els Anartistes, per tornar a la música ni que fos una mil·lèssima part de tot allò que ella li havia aportat. Els pràcticament imperceptibles beneficis que obtenía amb la banda se’ls gastava, a banda d’amb heroïna (que el permetia perpetuar temporalment la doella de la fase REM), en la confecció del que sería el seu taut.


- Què fas pensant en el taut? Però si tens vint anys!


- Mai se sap, mai se sap…


El taüt estaven tunejant-lo en un taller de complements audio per a automòvils d’un amic. Havía dissenyat un sistema per a instal·lar altaveus per dins de tot el taut, que funcionaríen amb la energía d’una placa solar col·locada estratègicament al marbre de la tomba.


- Mai m’acabat de convéncer allò de “Descansa en pau”.


Quan la núvia de Karim va arribar a casa aquell dia, va pegar un crit esgarrifós que va retombar per les parets de tot el carrer, quan va veure el cos de 23 anys de Karim que rodava sospés a una forca.


Karim sempre deia que, si per una d’aquelles després de morts hi havia algun tipus d’existència – encara que foren llums de llanterna projectades sobre una cortina de vellut negre -, el llenguatge que allà s’empraria seria més semblant a la música que a qualsevol dels altres idiomes. I així és com va tindre un naixement de rock psicodèl·lic, una vida de rock ‘n’ roll, i una mort de mite punk.


dimecres, 8 de juliol de 2009

diumenge, 5 de juliol de 2009

HENRY MILLER Tròpic de Capricorn

Tot allò que m’envolta és un fracàs, o si no un fracàs, ridícul. Sobretot els triomfadors. Aquests m’avorreixen d’allò més. La meua indiferència em pot permetre el luxe de ser bo, amable, generós, lleial i tot això, per tal com estic lliure d’enveja. Sóc un filòsof desde que duia bolquers. Estava contra la vida, per principi. Quin principi? El principi de la futilitat. Tan sols hi ha una sola gran aventura i aquesta és interior, devers hom mateix, i per emprendre aquesta aventura ni el temps ni l’espai, ni tan sols els actes, no tenen cap importància. Vaig aprendre a somriure quan no tenia ganes, a treballar quan no creia en el treball, a viure quan no tenia cap raó per continuar vivint. Fins i tot quan la vaig haver oblidada, encara vaig conservar el costum de fer coses en les quals no creia. Tot fou un caos des d’un bon principi. De vegades he estat tan a la vora del centre, del cor mateix de la confusió, que és una meravella que les coses no hagin esclatat al meu entorn. Tot el que s’esdevé, quan té sentit, cau dins la naturalesa d’una contradicció. Fins que arribà aquella per a la qual escric aquestes ratlles, m’imaginava que en algun indret a l’exterior, a la vida, com solen dir, raïen les solucions de totes les coses. Quan la vaig topar, em pensava que havia aferrat la vida, que havia fet presa d’alguna cosa a la qual podia clavar les dents. En canvi la vida se m’escapà completament dels dits. Vaig mirar d’abastar quelcom a qui adherir-me… i no vaig trobar res. Però en tractar d’abastar-ho, d’adherir-m’hi, encallat en sec com estava, vaig trobar, tanmateix, quelcom que no havia cercat: em vaig trobar a mi mateix. Vaig comprendre que allò que havia desitjat tota la vida no era viure – si del que fan els altres se’n pot dir viure -, sinó expressar-me. Em vaig adonar que mai no havia tingut cap interès a viure, que sols m’interessava això que faig ara, quelcom que és paral·lel a la vida, que en participa alhora i la ultrapassa. Allò que és ver a penes si m’interessa, ni tan sols allò que és real; solament m’interessa allò que imagino ser, allò que havia d’ofegar cada dia per tal de poder viure. Per a mi no té cap importància morirme avui o demà, mai no n’ha tinguda; però el fet que encara avui, després de tans anys de brega, no pugui dir el que penso i sento, això m’empipa, m’irrita. Des de la infantesa em veig a mi mateix seguint el rastre d’aquest espectre, sense gaudir de res, sense desitjar altra cosa que adquirir aquest poder, aquesta habilitat. Tota la resta és una mentida: tot el que mai he fet o dit que no tingués aquest objectiu. I això és, en bona mesura, la major part de la meua vida.