dilluns, 31 d’agost de 2009

Mi#: Batec essència



Descarregar

Lletres

1. Abans de morir
2. Hospital Psiquiàtric "Pare Jofré"
3. Brokeback Formigonera
4. Papallones albines (Lletra de Toni Vizcarro Boix i Mi#)
5. El rei de l'error (Deixeu que els errors s'acosten a mi)
6. Horitzó d'esdeveniments
7. Amor de mare (Basada en el film "Le souffle au coeur")
8. Capità Taràntula Zen

diumenge, 9 d’agost de 2009

divendres, 7 d’agost de 2009

Mi#: El cavaller de la taula periòdica





Travessant totes les valls i muntanyes
he lluitat contra quatre dracs
i quasi m’ofegue en aquell llac
pero em van ajudar uns macs
que passàven per allà

M’han intentat assassinar
en cada poble on parava a descansar
amb fletxes, mals d’ull i verí
i m’han furtat el cavall
mentre dormía en plena nit

Em vaig punxar amb les fulles del grèvol
i el diable em va fer pactar
i la tempesta em va guiar
per tots aquells paranys
fent molt difícil l’avanç

Em seguien saginers i butonis
I el geni del bosc em va dur
per una serie de caminals amagats protegint-me de tot allò
que em volía matar

Dones d’aigua en forma d’espiadimonis
guarden els cristalls submarins
I em donen forces per a seguir el camí ben airòs
“Sort amb el teu destí”

Gàrgoles, bruixes, donyets i gegants
ogres, donzelles i esperits malvats
i totes les coses que m’han passat adins del bosc
I ara dius que no em vols!
Si ho sé m’haguera estalviat tot aquest llarg camí
que quasi acaba amb mi!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Intraturistes

Pere el pescador

Pere s’apropa fins a la vorera, vestit tan sols amb el seu barret de pesca, en una mà la canya i en l’altra la cadira desplegable. Col·loca l’ham, fa un forat al terra, tira la canya amb avidesa, després la penetra a la sorra, desplega la cadira, s’encén una cigarreta i espera amb paciencia mirant l’horitzó. A Pere li agrada pescar a trenc d’alba, el cèl pareix nuclear, el soroll de les ones quan es gronxen i el posterior efervescent i el·lectritzant espurneig de la ressaca el fan sentir en pau. De sobte veu una forma difuminada apropant-se des de la llunyanía. A mesura que va apropant-se més i més comença a distingir-lo: És un vell barbut, també nu, que va deixant al seu pas un rastre de petjades a la sorra. Quan per fi arriba a la cadira desplegable de Pere, li parla:


- Què, piquen?


- Pescar és lo de menys, m’agrada aquesta pau…


- Pots empapar-te d’aquesta pau, però no la confongues amb la pau amb tú mateix…


- Ho sé, vell… La pau amb tú mateix és el primer pas cap a la tranquil·litat…


- I la tranquil·litat és el primer pas cap a la vellea, creu-me, sé de què et parle…


- I la vellea és el primer pas cap a…


- Sí, cap a això que tú i jo sabem…


- Hòstia, sembla que han picat


La canya vibra i la xicoteta campaneta de l’extrem sona. Pere extrau la canya de la sorra, l’aferra amb les dues mans i estira amb firmesa. De l’aigua salta, amb la boca enganxada a l’hamet, un altre home nu, movent braços i cames violentament. Es congela el fotograma i es poden veure xicotetes gotes de mar surant al seu voltant, sospeses a l’aire i retinguent la llum solar.



Intrapicnic per a dos

Gerard i Mireia arriben a aquell prat verd estés sota un vespre difuminat i calidoscòpic. Hi ha algunes vaques espargides arreu de la planúria, la qual és atravessada de volta en quant per algun que altre OVNI. Estenen la manta de quadres rojos i blancs i es donen un bes. “Ara vinc” i Gerard es despulla, agafa la seua llança i s’endinsa sigilosament ajupit entre els matolls a buscar el berenar. Al cap d’un quart d’hora torna amb dos conills atravessats. Mireia l’espera rossegant una rama de romer i donant-li de nou la benvinguda amb els seus ulls de cranc i emanant rajos alfa amb el seu somriure. Gerard seu al seu costat i Mireia arrenca un dels conills de la llança. Gerard, pel contrari, prefereix menjar-se’l directament atravessat. De sobte, mentre el rossega, es queda mirant-lo en un segon congelat i després mira els ulls de cranc de Mireia:


- Mireia, no creus que…


- No parles amb la boca plena…!


- Perdó


S’engul el mos ràpidament i li torna a parlar:


- Mireia… No creus… No creus que anem saltant d’una relació estable a una altra per por a trobar-nos a nosaltres mateixos…?


- Però, imbècil, no veus que estem els dos ací dins…?


- Pos tamé té raó…


Aleshores passa un OVNI i els llença un raig i, quan s’esvaiex la massa de fum eteri, tan sols queda un bolic de ceba trossejada.



Home guaitant al seu no-res interior

“Vaig projectar fantasmes en altres i quasi passe la vida. Vaig aprendre a lluitar contra mí mateix fins a descobrir en mi a l’amic. Vaig destruïr preses i vaig desxifrar càbales. Vaig accedir a dimensions paral·leles. Vaig obrir portes astrals amb retalls de vides anteriors. Vaig olorar l’alé del minotaure i vaig tallar el fil d'argent d’Ariadna. No va fer falta que el de davant (que era jo mateix) s’apartara: Es veia la pel·lícula a la perfecció, a través del seu cap al trasllum. La clau estava al lleu zum-zum dels mosquits al voltant de la bombeta en blanc i negre. No hi havia malson. He escorregut el cervell com qui escorre una esponja per a tornar a mullar-la, com una anèmona tirant-se de cap al cèl, preguntant sabent ja la resposta, tan sols per l’art de preguntar. He apreciat la bellesa del coneixement absent, el de la possibilitat. (L’espai reservat, el got flexible) He viscut el futur. Viuré el passat. Ara visc en gerundi: Un àbac d’ulls latents, una cornucòpia de neurones escarotades pel magnetisme d’una existència que s’està sabent. La màgia de tot allò obvi. Tenia dos notícies per a contar-me. Primer m’he contat la mala. Ara em toca viure la bona.” – i dona mitja volta per a tornar a casa de forma un tant apresurada.