dimarts, 27 d’octubre de 2009

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"


Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció.

Estava jo rellegint “El tíquet que explotó”, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquestos parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: D’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant cutre amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Donat que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota.

De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilera, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava (amb un foradet al mig per a l’ombrera i tot) un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: “Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva.”, amb les paraules “gratuita” i “exclusiva” ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una.

A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilers enrogits. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: “No, niños no.” “Càxis!” – vaig pensar – “Serà açò cosa d’adults… En lo que m’agraen a mi les pelis en la boleta roja… I si és pa adults pa què regalen una vidioconsola?”, tot era tan confús... Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que les mares s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder guaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilers, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡¡amb vestit i corbata!! (¡¡en ple agost!!), l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡¡Dos bitllets de 5.000 pessetes!! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra.

Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: Videoconsoles gràtis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència.

Mon pare sempre ha sigut un anarcosindicalista convençut, encara que jo continúe creient que l’anarco-primitivisme l’hauria fascinat si el seu analfabetisme vocacional i militant li haguera deixat llegir un llibre, un maleït llibre, encara que fóra només un. Però no, ell té la teoria de que qualsevol tipus de cultura “intercepta” la puresa de la seua idiosincràtica i inalterable consciència. No seria capaç de llegir-se ni tan sols un llibre que li donara fonaments argumentals, filosòfics o el que fóra per a defensar la seua trillada i fascinant teoria en aquest món hiperalfabetitzat ja que, al cap i a la fi, aquest llibre també seria cultura. La única cosa que llegeix són els pamflets anarcosindicalistes, ja que és la única opció que el convenç a l’hora de gestionar la seua supervivència o, millor dit, a l’hora d'establir-se un punt de vista crític devers la gestió de la seua supervivència, eixa de la qual depèn el menjar que porta a la seua família. Tota la resta li la bufa. Quan arriba de la fàbrica agafa el gos, una botella de vi i se’n va a la Serratella, a celebrar la naturalesa en solitari. Quan ix el tema no puc evitar recriminar-li que això a mi em pareix molt intel·lectual.

Però, per on ens havíem quedat? Ah si: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa pol·lida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. “Fill, trobe que ha arribat l’hora”, va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir “Eau de pomme pourrie”. Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. “T'agrada, fill?”, em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. “Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...”, i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre.

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina - encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina - i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són – com el seu propi nom indica – uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques gais, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: “El túnel de l’amor”, un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador – es podeu imaginar amb quin tipus de programació -, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen “Prohibido entrar más de dos personas” i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós.

Donat que no m’agrada Mónica Naranjo, solc entrar directament a la càmera obscura, obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. A vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: El meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El plànol va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig apropar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al apropar-me, un altre canvi de plànol va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. “La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!”

Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats culinàries que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. Un xic amb el pèl rull i una arracada enlluernant a l’orella, va exclamar: “Wow! Gemelosss…!”

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent.

- No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! – vaig exclamar
- Gelat… Molt gelat! – va fer ell.
- Un bessó abandonat al néixer!
- Buf… Extremadament gelat! - va dir rient i mirant cap a un altre costat.
- Una projecció esquizofrènica? – vaig dir alçant una cella
- Gelat. Ens ha vist tota la discoteca.
- Un… holograma?
- Tebi, tebi
- Un desdoblament astral? – el meu rictus cada vegada era més retorçut.
- Calent. No exactament astral…
- Aleshores… vens d’una altra dimensió?
- Cremant! D’una altra dimensió temporal.
- Què?
- Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar.
- No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida?
- D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant!
- Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa!
- Eres mal... o... sóc! Sóc mal xovinista temporal!
- I perquè ara estàs ací?
- Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica - què se jo! – que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pugueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat.
- No entenc rés…
- Mira, t'ho torne a explicar...

I xerrant xerrant, vam entrar a uns xinos 24h a comprar unes cervesses.

Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons – substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites… - en vam afegir una nova: L’onanisme en tercera persona.

dissabte, 10 d’octubre de 2009







La formació dels sermons serà la següent:

- Divendres 16: amb Jordi Aleixandre i David "el Rantella"

- Dissabte 17: amb Martín Martorell i alomillor David "el Rantella". Com cada any, a gaudir del Santjo Rock, possible gràcies a les ganes que li fiquen les gents de San Joanet, si és que al final no ens pega per anar a València a veure a Fernando Alfaro i Albert Pla... (junts!!) (Després del recital, clar!).

- Dimecres 21: Un set quasi improvisat, intercal·lant poesía i música amb l'immens poeta Joni, el repertori de Mi# i alguna que altra cançó del mític duet "El Gos Rabios". La Tabernaire és una encantadora tasca que vam tindre el gust d'explorar el dijous passat, especialitzada en tapes vegetarianes, com ara rosques de foie vegetal, mandonguilles de lentilles, pemintons en natilla, així com un munt de pamflets contrainformatius per si t'abelleix llegir i gent molt simpàtica.

*Entrada lliure per als 1000 primers assistens.
**Oferta vàlida per als 3 concerts.
***Pica als cartells per a veure'ls en gran.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Madrid 2016



Campió olímpic
La va tirar tan, tan lluny que va tornar a superar la marca.
Com cada any, campió olímpic de llençament de tovallola.

Anti-dopping
“Ara ja enteneu perquè sóc sempre tan negatiu?”
El ciclista nihilista és tot un incomprés.

Corredor de carrera d’obstacles
No sé perquè n’han posat tants,
si amb el primer sobrava

Un critter li diu a un altre
- Perquè els golfistes empren guants?
- Perquè els forats estan plens de merda.

Estómac constructivista
El menjabombetes n’ha cagat una sencera

Elipsi
El boxejador arretirat ja ha recordat de què es reia en aquella antiga foto:
D’ell.

Pregunteu-li al tort, sinó
Lligar una navalla al boomerang és obrir un forat al karma

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Coses que pots fer en 3 segons

Treure’t un borrissol de la gallufa
Defecar una musa
Trepitjar una medusa
Parir una bombeta
Comprar una làmpada
Tindre un orgasme preterreminiscent
amb flashos elèctrics de l’instant
Sentir-te en simbiosi espectral amb eixa rajola
Tancar una porta
Donar una calada
Obrir una finestra
Llegir aquest a frase, i encara te’ns sobra un, ara ja no.
Aprendre a contar
Ensenyar a contar
Mirar-te la mà
Pensar en el seu rostre lànguid,
en la seua mirada resplendent
i quedar-te petrificat com un gat que
es queda petrificat davant els fars del cotxe.
Saludar a la mort i passar de llarg
Plantar un arbre que done fills que escriguen llibres
Llençar-te en paràbola metafísica
Tornar-te boig, de sobte
Somriure cap arrere
Somriure cap a dins
(Implosionar, tancar el puny)
Explotar en supernova
(Obrir el puny tancat)
Enamorar-te de les teues parpelles
(per fer que la realitat siga intermitent)
Eixir disparat cap al cel
(Com una broma de caixes-moll,
com el seient del copilot atemorit)
Saltar en para-asencions
(Quan el conductor-lemming et condueix cap a l’abisme)
Entreveure les formes d’aquell núvol de marbre
Lladrar a càmera lenta
Adonar-te’n de sobte,
com una revelació.
Oblidar-ho a l’instant.
No fer rés, simplement
continuar dormint.