diumenge, 7 de març de 2010

ANARTISME

Açò podria considerar-se una recopilació de les cançons que s’han penjat en els últims mesos, a partir del corral dels bous borratxos. Han sigut recopilades per a que podeu descarregar-les i també per a que no patisquen la condició efímera d’un post que va perdent-se en l’oblit cibernètic d’un blog. Ho he titulat “Anartisme”, un concepte oblidat que potser puga definir tot açò (T’imagines?).

Descarregar

1. La resurrecció de Llàtzer
2. Transfiguració onfalítica equinoccial
3. Els expulsats (poema de Marc Granell)
4. La revenja dels callats
5. El lletraferit (Homenatge a William S. Burroughs)
6. El xiquet que en el clar de lluna eixia a donar de menjar a les rates (Homenatge a Georg Trakl, amb Fa Bemoll als cors i Irondile al baix)
7. Olla fugaç
8. Juventud divino tesoro
9. Nadala per a la resolució diplomàtica dels conflictes (Versió del “Sonidos” dels Surfin’ Bichos)
10. Balada del cantautor mort

MANIFEST ANARTISTA
per Lalo López, cantant de Chocadelia Internacional (Resum)

L’anartisme és una aproximació de l’art a la teoria anarquista de principis del segle XX, una translació dels valors àcrates al terreny artístic - en aquest cas, musical -. Ha estat aplicat al llarg de la història a múltiples creacions artístiques. Les més representatives: Les pintures, escultures i fotografies del dadaista Marcel Duchamp o, un poc més aprop, els films experimentals i la poesia tècnica del cineasta, fotògraf, inventor i filòsof granadí José val del Omar.

El mercat cultural està controlat majoritàriament per les multinacionals de l’entreteniment, que controlen l’arribada de producció artística al públic i basen els seus criteris de sel·lecció en la rentabilitat econòmica del producte. Integrat està també l’anomenat mercat “alternatiu”, que produeix els seus propis principis per tal d’arribar a un mercat més específic, però no per això menys rentable.

Amb l’anartisme es reivindica una democràcia cultural autèntica per a tots els sectors que participen de l’activitat artística. No pot haver-hi ningú primant sobre ningú en l’art: qualsevol pot fer allò que li abellisca i tenir dret de poder difondre-ho en igualtat de condicions: Des de la cançó més descaradament comercial construïda amb midi i veus afinades digitalment fins a l’experiment sonor més violent, agressiu i sense sentit aparent, passant per cançons que parlen de política – siga quina siga -, de sexe explícit, balades romàntiques estereotipades… Però mai ha d’haver-hi espai per al dirigisme, per a la planificació dels gustos de l’audiència, per a l’aniquilació del criteri personal.

No som lliures fins que no s’ens permet tenir els elements per a ser-ho a la nostra disposició. Ningú deu decidir per nosaltres què és allò que volem escoltar, i en eixe sentit Internet permet democratitzar les fonts de recepció musical. Evidentment, aquesta línia de pensament emana una crítica destructiva devers conceptes com ara l’èxit, la fama o ser una estrella. Ningú connectat a les teues oïdes a la força les vintiquatre hores del dia pot parlar de triomf artístic i no esperar que ens rigam en la seua cara. I això també va per tú i per mi. Ningú és superior ni millor que cap altre/a. Tots aportem. No competim, sinó que ens expressem: Tots sóm estrelles.

L’anti-estatisme és un fet configuratiu de l’anarquisme, així com l’afirmació implícita de què el treball no és allò que defineix a la persona dins l’entramat social. Treballes perquè vols i perquè et realitzes en el teu treball. Per una altra banda, la comunitat deu assegurar el lliure accés a la cultura i la gratuïcitat de l’oci.

El creador es deu a la seua imaginació i ha de poder expressar-se lliurement, tinga o no tinga estudis. No hi ha camins preestablerts per a arribar a fer música, cine o literatura, tan sols instruments a l’abast de tothom per a avançar en una o una altra direcció. L’expressió és ilimitada, la imaginació infinita: Fes allò que t’abellisca, i que no et moga l’ambició sinó la realització personal. Fes-ho per a connectar amb la teua gent, per a establir fluxos comunicatius que permeten un enriquiment recíproc.

Potser vivim immersos en la nostra pròpia utopia, però la preferim a la progressiva distopia que suposa el sistema hegemònic. No ens adaptarem, no pactarem una reducció de les nostres espectatives per a seguir endavant, no prostituïrem la nostra imaginació. Potser no siguem lliures, però tenim l’opció de ser anartistes i lluitar per tenir el nostre propi i reivindicable espai.

5 comentaris:

segonpremi ha dit...

Hosti, Chocadelia Internacional, quant de temps! Bon manifest, em recorda al 'Ofensiva Tutupà' d'Orxata Sound System. Ah, i s'agraeix que ho juntes tot en una maqueta (amb una portada molt xula, per cert), que si no hem d'anar descarregant totes les cançons del GoEar i és molt precari!

No toques prompte? Volem vore't!

xerra ha dit...

et recorde que ja tens un videoclip i que a vore quan fem la presentació ( si es que vols presentar-lo) ( i qui diu "presentació" diu gorrejar unes canyes en un bar en l'excusa de posar-lo en la pantalla per primera vegada pal deleite dels mes forofos fans)

Artés ha dit...

segonpremi, promte tindrem noticies de propers recitals!

xerra, crec que lo millor seria aprofitar un recital i projectar-lo abans o despres, o les dos coses (que has fet un videoclip que s'ha de vore dos vegaes com les pelis de David Lynch XD) Faria falta projector i portatil. Hi ha rumors de que el 23 d'abril toquem en Manuel, seria una bona oportunitat. Crec que algu d'estos del lokal té accés a un projector, ja anirem mirant-ho!

xerra ha dit...

ok

Ment incoherent ha dit...

dooouu... 23 d'abril? si es aixina m'avises i ja tink algo ke fer per al meu aniversari... jejeje