dimecres, 24 de març de 2010

Vida i mort d'un micròfon USB

Aquest que veieu a la foto és el meu micròfon USB. Ell ha servit de connector entre totes les meues cançons i les vastes i insondables planúries cibernètiques on les vomitava. La següent és la història del seu cicle vital.

Pareix mentida que ja faça més d'un any i mig (D'això rés, pareix que hagen passat almenys 10 anys!) des d’aquell tranquil matí que em trobava fent-me una cervesa a la terrassa que hi ha enfront de la biblioteca municipal de València, el bar on estudiava el meu segon any en la diplomatura d'Intent de Magisteri, regentat per una iaia alemanya que si no tenia clientela i veia que et trobaves sol a la taula sempre seia amb tu a parlar de lo que fóra. Jo al principi sempre pensava “Què pesà la huela esta” perquè volia estar sol, però al final acabava divertint-me i fins i tot interessant-me la seua conversa. Aquell dia hi havia massa feina, així que em vaig quedar sol amb la cervesa. Tenia cinquanta euros a la butxaca perquè havia acabat de cobrar una feina, però em vaig prometre no gastar-me’ls tots. Algun CD, algun llibre i ja està. Però el cas és que em vaig ficar a pensar en les cançons que estava tocant últimament. Feia molt de temps que no agafava la guitarra, però últimament estaven eixint-ne algunes, així que em vaig dir: “Perquè no? Compraré un micròfon i les gravaré per a penjar-les al bloc. Total, els visitants ja estan curats d’espant… Allà escric el que em dóna la gana, no els importarà que m’arranque ara amb unes cançonetes” Així que vaig anar a la FNAC i vaig demanar "un micròfon per a gravar unes cosetes en casa, senzillet". I el tòfol del depenent em va traure una caixa de tres quilòmetres que valia cent cinquanta euros… “D'acord, oblidem-nos de lo de gravar cosetes… Vull un micro de xat… Un d’eixos típics d’ordinador… Tampoc rés exagerat…” “Ah, val…” i em va treure un amb auriculars en plan teleoperadora. “No… No, no… Mire… El que jo busque és un d'eixos micròfons de taula, un d’aquells que tenien forma semi-fàl·lica, sap?” “Hum… Crec que me’n queda algun” I allí estava, oblidat al fons d’un calaix, desfasat i passat de moda. 20 euros em va costar.

Tornant en el tren a casa vaig veure a Dani, una d’aquelles personetes humanes amb les quals pots esplaiar-te obertament a una conversa sense límits i sense por a trobar-te amb una ganyota retorçuda com a única resposta, un autèntic aventurer de les rames de Matusalem. Li vaig ensenyar el micròfon i li vaig dir que gravaria algunes cançonetes per a penjar-les al blog, i titularia el projecte com a “Mi Sostingut”, una nota que em va cridar l'atenció en una divagació recent sobre si la vanitat era inherent al procés creatiu, a banda de que, al mateix temps, representava també el nivell d’abstracció que aconseguia exercir en mi la música. Aquesta divagació va ser eliminada de la entrevista per a TV3 quan vaig anar a la moguda aquella del Sona9, perquè amb la xufa que duia em vaig armar un cacau mental descomunal intentant explicar-ho. Des d’aleshores he optat sempre per l’explicació, més senzilla i directa, que fa el camarada Fa Bemoll: “És que és una nota molt rara”, i tots contents.

Una vegada vaig gravar les cançons que tenia pensades, no podia parar de gravar. Pim pam, una darrere una altra, i més, i més. Va arribar a ser fins i tot una opció preferible a la masturbació, cada cançó era com una descàrrega sexual. I clar, al final vaig acabar adonant-me que aquesta dèria obsessiva acabaria passant factura en alguns dels elements que intervenien en el procés. I no va ser la veu, ni l’ordinador, ni la guitarra, ni el programa de gravació, ni la connexió a Internet, va ser el nostre benvolgut micròfon USB.

El micròfon USB vivia a la gàbia del canari que es va morir l’any passat, ja que allà tenia menjar, aigua, un mirall… Estava molt més còmode que a la taula de l’ordinador, així que només el treia per a gravar les cançons.

L’altre dia, després de gravar la cançó “Tripulant de l’expel·lició Endurance” el vaig tornar a ficar a la gàbia, però com que anava un poc picadet de calimotxo fet amb Atalaya del Marqués, em vaig deixar la porta oberta, i el maleït micròfon, en compte de cantar alegrement aquella cançó: "Libre de no ser libre", va decidir escapar-se.



Quina va ser la meua sorpresa, quan vaig anar a replenar-me el porró, al veure el micròfon USB a la barana de la terrassa, guaitant cap a l’abisme del corral.


“NOOOOOOOOO!” – vaig cridar com a les pel·lícules, i vaig pujar corrents a salvar-lo.

Però quan vaig arribar dalt ja se n’havia entrat en la cuina i s’havia tancat al microones, començant a cremar-se viu… El vaig treure d’allí immediatament, tenia gran part del seu cos ple de cremades de tercer grau, que afectaven fins i tot els seus circuits interns...





- NOOOO!! Però què fas!!
- Tio, m’has emprat per a gravar més de...
- No! No m'ho digues! - vaig dir ficant-me una mà al front en un gest d'autèntic pathos.
- ...més de 50 cançons, Mi Sostingut... Perquè no fas com els cantants normals i tries només les cançons bones per a gravar-les?
- Però, no ho entens, micròfon USB? - li vaig dir agitant les mans - Sóc cantautor! He d'exhibir-ho TOT!
- No serà amb mi, doncs… - i es va produir un silenci incòmode mentre cadascú de nosaltres mirava cap a una direcció diferent. De sobte, el micròfon USB va tornar a parlar: - No hi ha temps per al penediment, Mi Sostingut… Aquestes cremades fan de cada segon de la meua vida un infern agonitzant… Has d'agafar un martell i destrossar-me...

I amb llàgrimes rodolant pels pòmuls vaig començar a donar-li martellades.

DESCANSA EN PAU
MICRO USB

No tindré més remei que comprar-me’n un altre amb més aguant psicològic, a vore fins quan dura...







LAGARTIJA NICK: No somos máquinas

Gràcies a
Àlex Irondile per ajudar-me amb les fotos i la idea.

4 comentaris:

Joako ha dit...

Jo també prenia cafès al bar de l'Alemanya simpàtica! Te molt d'encant, ara hi ha un alemany viril, potser és el seu home.

Pobre micrófon...

Artés ha dit...

Oh, Joako, a mi eixa zona em pareix una de les més tranquil·les i entranyables de València. La biblioteca, els seus jardins, la terrasseta d'enfront... Quans matins hauré GUANYAT allí!

L'altre dia vaig passar i un munt de maquines estaven rebolicant els jardins. Espere que no facen cap animalà...

Toni ha dit...

Descanse en pau; i jo qu'ensomiava secretament gravar alguna cançó de les que no faç mai en directe & ell...

T'acompanye nel sentiment: el dissabte li farem un homenatge. O un microfonatge.

Les Pleies ha dit...

jajaja, està molt bé això. mira que m'imaginava que alex t'hauria ajudat a fer les fotos... és una història divertida però trista ja que el micro ha fet possible l'existència de grans cançons, que anem a fer-li, la vida és aixina de cruel. XD

per cert, tinc un post nou al meu blog. tracta sobre la vellesa, o almenys això pareix, si pots passarte...

salut i abraços!
fins prompte, espere...