dimarts, 27 d’abril de 2010

Benvingut al parc d'atraccions, Ícaro!

Quan ja portàvem vuit hores a la sala d'espera de l'hospital de Dénia, ja en feia unes quantes que havia començat a posseïr-me el fàstic institucional, aquell fàstic impersonal i assèptic que em seca la boca i m'ennuvola la ment, exactament el mateix que sentia quan arribava l'última hora del torn de vesprada a la universitat. Però es va esvair completament quan per fi li van assignar una habitació a la meua germana i vam poder veure-la amb el seu fill Ícaro.

Vaig agafar la criatura amb delicadesa. Tenia la pell molt fina i vellutada, el cap enorme i allargat. Em mirava fixament als ulls, aclucant els seus mentre executava reflexos involuntaris i estirava els recent estrenats músculs, com ficant a punt aquell nou mecanisme.

Vaig veure a la meua germana espatarrada al punt més alt del Montgó sota un cèl d'oli iridiscent. Va expulsar a Ícaro, que va descendre per la falda de la muntanya fent ràppel amb el cordó umbilical. Després es va endinsar a la mar i va nedar i nedar fins que va arribar a una illa paradisíaca plena de fruites, verdures i hortalisses. La meua germana va tallar el cordó umbilical - que s'havia quedat completament tens des del Montgó fins a l'illa -, i el va nugar a un arbust robust que hi havia prop. Aleshores el va emprar de tirolina per a arribar a l'illa i va començar a amamantar al que serà el cap de la revolució que abolirà definitivament el capitalisme neoliberal.

Li vaig donar les gràcies a qui em va llevar a Ícaro dels braços, encara que no vaig poder deixar de mirar-lo meravellat i aclaparat.

Aquesta història rés tenia a veure amb el vertader rerefons mitològic que en realitat alberga el seu nom (ja sabeu: aquell àngel al qual se li fonen les ales de cera per volar massa prop del sol), que no agradava a ningun dels presents, però que a mi em va entusiasmar des que la meua germana me'l va anomenar. Fins i tot em va agradar més que la meua interessant proposta (Mefistòfil).

Els presents no paraven de suggerir-li a la meua germana que per favor li posara un nom més convencional, com ara "Pepe", "Paco" o "Juan", perquè amb un nom tan estrafolari, dien, li esperava una infància molt dura. "No serà tan dura com la que haureu tingut vosaltres per a acabar tinguent un cap tan quadrat" - vaig pensar.

A aquestos desafortunats comentaris sobre el nom (una decisió que, per fortuna, en última instància rau exclusivament sobre la mare) hi havia que afegir-li una bateria incessant de flashos fotogràfics - els quals el nadó rebutjava prement amb força els ullets - i la previsible simfonia d'udols aguts i estridents que neoiaies i neoties li oferien al pobre Ícaro amb ganyotes retorçudes.

És una llàstima que només irrompre en l'existència el pobre xiquet haja de suportar als pesats de la cèl·lula de la societat. Per uns moments vaig pensar en agafar la xeringa de la epidular i anestesiar-nos a tots per a que restara en aquella habitació tan sols la única cosa essencial: La meua germana, més guapa que mai, donant-li el pit al seu nounat mentre se'l remirava desvanida.

No havia vist una escena tan bonica des del dissabte.

2 comentaris:

TdlH ha dit...

'nhorabona, tio Trombó! El cas és qu'a mi, personalment, me mola més Mefistòfil que qônsevol nom en castellà, perô pâ gusts...

Anònim ha dit...

Enhorabonaa!! m'agrada molt el nom! és original i a més la història mitològica m'encanta!!

Arantxa.