dissabte, 3 d’abril de 2010

Injecció d'ous batuts

“primero viene el cuerpo, luego la persona y luego ya su alma.
pequeño milagrito (de leche) siempre a alcanzar
es el plano desde el suelo a tres metros de las caras, que nos está mirando y de reojo nosotros sabemos lo que está pasando
ahí belleza, ahí nos crecemos. ole ole y ole. pim pam pún que esto está hecho y ahí que nos vamos!”
Silvi Orión


1. Què és la termolingüística?

Homer i Cartaphilus es troben a les portes de Babilònia i van recordant, a poc a poc, totes aquelles hores vives a la Patagònia Occipital. Conversen alegrement sobre el milacre de la carn. A poc a poc van apropant-se, emfatitzant la dicció, fins que les seues llengües acaben trobant-se, fonent-se amb extrema calidesa en un diàleg elevat a la seua màxima expressió, perquè per molt que ho intente l’escriptor amb la paraula o el dibuixant amb el seu lleuger traç o el cineasta amb un subtil gir de càmera, combinat amb aquells acords concrets que ha cosit el músic, cap forma d’expressió podria mai equiparar-se a l’únic llenguatge: La nostra conversa ultrasensorial.

Mecanismes de succió: Si puguera obrir un poc més la boca t’engoliria sencer de cap a peus, com una boa, i després em tiraria un rot. El punt de fregament des del qual brolla la dolça espiral, o com l’Univers implosiona al contacte de les nostres llengües, el remolí de pols d’estel que comença a embolcallar-nos, la nitidesa de dues glàndules fonent-se i el conseqüent desenfocament de la realitat circumdant. Processos simbiòtics en segons eterns.

Es contemplen l’un a l’altre, observant-se mútua-ment el milacre de la carn. Es miren als ulls, d’un ull a un altre i de l’altre a aquest com un metrònom enfurismat. Les pupil·les es fonen amb les papil·les mentre es diuen en telepatia morse que estan pensant exactament la mateixa cosa, cap altra.

2. ¿Perquè l’últim estel de la nit s’esvaeix a un cel magnètic?

T’allunyes i ja note l’esgarrifança. T’esvaeixes pel carrer en un plànol seqüència.
T’endinses a la mar, trepitges l’aigua que se’t presenta com una superfície de cristall, però el peu toca implacable el fang, alçant-lo en una boirina iridiscent i subaquàtica, terrosa i humida, i després s’enfonsa amb la ressaca.
S’apaguen totes les anguiles i meduses, xicotets peixos et besen les natges, les algues encara porten llumetes de nadal i t’acaronen fugisseres els turmells
Decideixes bussejar amb els ulls tancats
Els pulmons fan de manxa i posen en funcionament el timó que guia l’hèlix d’una bonics peus biònics, deixant un rastre cromàtic
Treus el cap de l’aigua com si hagueres arribat a Austràlia, però encara estàs a València
Ens tornem a veure i ja estàs un poc més prop. Intente crear un remolí amb els braços, et llence aigua que es queda sostinguda en l’aire a un fotograma congelat
Agafes les partícules líquides sostingudes amb les mans
Em fregues les escames de la cuixa
Ens llevem els pantalons, que s’allunyen solcant la superfície dels mars com llanxes de salvament desinflades
Ens convertim en micropartícules i ens fonem en volcans submarins, després zigots, peixos, rèptils: ¡Evo-il·lusió en ebullició!
Jugant, m’agafes del coll i em dius: “Imagina’t que ara el rovell s’estampa contra la natja i d’ell neix un altre ninja lliscadís.”

3. ¿Què (collons) és l’amor?

M’inspires i massa. Supose que tinc que deixar d’escriure. (Al cap i a la fi, ja t’he trobat)
Mai més anem a acomiadar-nos, perquè sabem que som immortals
El teu somriure em ressona a l’hipopotàlem
Travessarem cada rinhoritzó d’esdeveniments amb simbiosi helicoïdal
Ho sent, somni, supose que he de renunciar al teu concili per a reconciliar-me amb allò que alguns anomeneu la vida
La lluna em pregunta com m’ha pogut passar a mi
Dormir amb els ulls oberts com els peixos garanteix somnis més lúcids i conscients
Tot el temps és poc per a pensar-te, he d’adaptar-te a la mesura dels dies (72 hores està millor…)
Un estat en perpètua vigília, un estat en plena revolució, perquè ningú dorm a les revoltes
El cap del rei rodolant per la plaça, edificis demolits, una bomba atòmica de sobte
L’Exèrcit d’Alliberació Simbiòtica ha segrestat el poc seny que em restava i el manté en un estricte règim de tabac
Potser estiga precipitant-me, i per això intente retrocedir
Potser ho estiga idealitzant, i per això deixe de conèixer-me
Potser ho haguera pogut parar, potser haja baixat la guàrdia, però si ho pense em sent tan ingenu…
Venen els dubtes, molts, i la por tampoc ha volgut perdre-s’ho, i per això em llence sense mirar al tobogan en espiral, tapant-me el nas i inflant els pòmuls
Se me’n va de les mans, em supera
L’equilibri és impossible, ni parlar-ne del control
Deixa de fer-me voodoo en la distància, per favor, o millor no, no pares. M’agrada… o no?
És com si estiguera a una sessió de sado i haguera oblidat la paraula clau
Les rates també em troben canviat pel simple fet de treure-les a ballar
“Torneu-nos al Josep d’abans”, és el lema de la vaga
On abans hi havia cadàvers en avançada descomposició ara tan sols hi ha una mirada extraterrestre que s’estén en dolça metàstasi
No sé perquè ho intente si és impossible de definir
Escapa a totes les dicotomies, com un [ací falta una paraula] que [ací una altra] el [i ací la última]







LAGARTIJA NICK Lo imprevisto