dissabte, 10 d’abril de 2010

Profiterols de consideració erràtica, I: Literatura i religió.

Allen Ginsberg dient missa

Els profiterols de consideració erràtica son aquells pensaments sòlids i olorosos expulsats de sobte pel recte al mig del carrer. Quan te’n ve un has d’apartar-te a un racó i agitar dissimuladament una cama per a tirar-lo pel camal. Si bé sens dubte són fruit d'una mala digestió, també poden servir per a la coprofàgia intel·lectual, sempre que siguen adientment recollits amb una bossa de plàstic.

El profiterol de hui el vaig defecar aquesta Setmana Santa a Cuenca, mentre estava celebrant-se la procesión de los borrachos, o procesión del silencio, dos conceptes bastant allunyats entre si, trobe, per a anomenar un mateix acte, que consisteix en una processó que comença a les set del matí. Mentre observava els passos i els caputxins - que amb les seues teles moradetes sempre m’han evocat una espècie de Ku Klux Klan Gai que empala homòfobs i crema gegantines escultures fàl·liques de fusta – em van vindre les primeres contraccions.

La literatura sempre s’ha relacionat amb la religió, fins al punt d’atorgar-li un dels seus origens. Recordem que la primera novel·la de ficció impresa versava sobre la religió. Després van anar eixint-ne més, moltes més, i cadascú agafava la seua pròpia (A no ser que l'individu estiguera sotmés a algun tipus de règim totalitari, polític o cultural). “En el camino”, per exemple, va ser i continua essent la Bíblia per a molts Chocabeats™, o “Nosaltres, els valencians”, la bíblia que ens va escriure Sant Joan Fuster. La meua, com ja sabeu, és el "Naked Lunch" de Burroughs, etc, etc...

Els escriptors tenen un cabot enorme, ple d’idees que reboten per les parets cranials, com partícules atòmiques al voltant d’un nucli. El tenen tan, tan gran i pesa tant i tant que arriba un punt que perden l’equilibri i els cau a terra i no poden ni tan sols arrossegar-lo.

Llavors tenim al pobre escriptor a terra, atrapat pel seu cap, incapaç de moure’s i aletejant les extremitats com una panderola descarrilada. Aleshores passa algú i, curiós, s’apropa a intentar alçar-lo. Després passa un altre i repeteix el procediment, i així fins que en son un grapat. Entre tots alcen el cabot de l’escriptor i ell amb aquest ajut ja pot per fi moure's, exactament, com un pas de Setmana Santa.

Sempre m'ha paregut ridícula, avorrida i molt encasellant aquella gent que diagnostica les motivacions artístiques (hi ha, i molta), però això no m’impedeix considerar els escriptors (de novel·les, de poemes, de cançons, de sobrets de sucre, dóna igual!), uns autèntics màrtirs de la paraula.