dilluns, 12 d’abril de 2010

Profiterols de consideració erràtica, II: Profiterol col·lectiu en Si Bemoll

Hi ha un tipus concret de deshumanitzats, que podríem anomenar “deshumanitzats messiànics”, que són aquells borratxos que proclamen als bars les seues lapidàries sentències de regust místic, i que normalment són ignorats amb una rialla avergonyida. Però que passa quan aquestos individus es troben amb uns joves i desorientats pupils sedents de coherència incongruent, de consideració erràtica, de bogeria carregada de raó? Doncs que el deshumanitzat messiànic, al saber que té un públic que l’escolta s’esplaia en tot el seu esplendor, emfatitzant dicció i gestos. Si Bemoll té el pèl llarg i blanc, agafat per darrere amb una goma, un cos afligit i corbat, un semblant de rosegador i una prosòdia relaxada i molt hipnotitzadora. Les següents són algunes de les perles que l’alcohol ens ha deixat recordar (A Àlex Irondile i a mi):

- “Què és ser un ben-nascut? Un ben-nascut és aquell qui sap o acaba sabent que ha pagat la pena néixer.” (D’aquestes coses hi ha que adonar-se’n, encara que semblen òbvies… A mi em sembla molt important adonar-se’n profundament de les obvietats, perquè moltes vegades donem tantes i tantes coses per fetes que acabem oblidant-nos de totes elles…)

- (Eixint del bar a trenc d’alba i les oronetes cantant): “Escolteu els pardalets? Encara vos canten, així que no deixeu d’escoltar-los…”

- “Sóc un mutant.”

- “Has de passar més temps sol amb tu mateix.” (La definició d’estar sol no té perquè incloure el fet d'estar-ho amb tu mateix, en la mesura en que la definició de sentir no té perquè incloure el fet d'escoltar. Estar sol amb tu mateix és un moment de detenció, és escrutar-se amb serena meditació durant cinc minuts, una hora, 27 hores al dia. Evidentment, no té perquè ser divertit, ni ràpid, ni “pragmàtic”. En definitiva: Estar sol amb tu mateix és molt poc neoliberal, i per això potser et sone a xino, un rotllo taoista o zen, una altra moda esotèrica i oriental, com la llet de soja… O també pots dir: “No, jo és que pense molt durant el dia, mentre estic fent altres activitats…”, però en aquest cas trobe que els pensaments estan relegats a un segon plànol. Paga la pena detindre's, quedar-se estàtic (“Estàti’ quet!”), fer cas als toquets en l’esquena que ens fan els pensaments i dedicar-los uns minuts, una hora, 27, però en assemblea. Sempre acaben agraint-ho, encara que no s'haja arribat a ninguna conclusió (Que sol ser la majoria de les vegades...)

- (Caminant mig quilòmetre cap arrere mentre s’acomiadava amb el dit en alt): "Oh, el Si Bemoll! Heu d’emprar el si bemoll!" (L’any 2003, la NASA va afinar per primera vegada un forat negre amb un diapasó còsmic, gràcies a les ones sonores que ens arribaven d'ell, amb centenars de milers d'anys llum d'endarreriment. (Això sí que és un clàssic!) El forat negre en qüestió, situat al cúmul de galàxies de Perseu (a 250 milions d’anys llum de la Terra), està afinat en Si Bemoll, però l’humà no pot captar-ho sense aquell diapasó còsmic, ja que es situa 57 octaves per baix del Do mitjà, vuit pianos sota zero, formant així la nota més greu coneguda de l'Univers)

Finalment, atordits i inspirats per la conversa que havíem acabat de tindre, vam concloure:

- “Perquè les espirals ens atrauen tant? Perquè és la forma en la qual brollen les galàxies als genolls dels elefants."

I després:

- "Les partícules dels àtoms del teu cos son la única propietat privada, inevitablement temporal i vertaderament legítima que podràs reivindicar mai."


La cançó i la imatge estan agafades del bloc d'Àlex Irondile