dimarts, 20 d’abril de 2010

Un torrat estirat al terrat (Poesihome! anartista tranuitada, nº?)

Enèsim retorn al contacte tinta-paper-cigarret
pedra-paper-tisores:
Pedra al meu cap
Paper per a plasmar-la
i Tisores per al resultat
La meua habitació plena de quilos i quilos de miquetes
de punt orbital semi-circumdant
Millor flashforward que checkpoint
Tu em tornes el cel al cel i l’asfalt a l’asfalt
rialles de xiquetes i mantes al vol
flors blanques, sol radiant

El meu cor és un òrgan amb moltes tecles, tacades de dominó
Animals salats i alats ixen disparats del mar a l'astrolabi
Una ullera de sol de cor per a cada fruit
Una canoa per a cada llàgrima
Guarda-me-la a la pitrera i esclafa-me-la al ballar
el sinuós tango de les cisternes
trenca l’alba en USB
un compacte raig de llum làser bastarà per a sanar-me
i enlluernar-me
amiga burilla, amiga raspa de molí
Dj de les meues sinapsis en cabina medul·lar,
presta’m el loop de la última lliscada
i alça’m el can-can en un túnel simètric transversal
Geometria universal a la doella de la fase REM
(Ulls d’ametlla gegantina i somriure d’Arantxa Carbonell)
Ondula’m el vincle amb una descàrrega hipotalàmica
bidimensional, mecanitzada
australiana en control remot
sota zero, un fred vertigen anterior
Sorra bellugadissa, vapor fluorescent al crani:
L’estupidesa és el meu primordial motor
Els aprenentatges i la genètica la meua benzina
Amor-perfecció, continu espaitemps devers l’interrogant de la fi,
rebotant en la línia de l’eternitat
L’amor a cada partícula es focalitza devers la seua figura
- partícules oportunament agrupades -
i cobra més energia, es fa latent i palpable, canalitzada.
Tot està viu i tinc 14 anys
L’amor, misteriòs i translúcid com l’orella d’un fetus

L’estàs ahí fàtic, inconscientment romàntic i tan transcendentalment reposat
Després de passar-me tota la nit empanat amb l’espurneig dels astres
la serena contemplació em du per una planúria de calma intermitentment reveladora
m’exciten les obvietats
la sang que flueix per les venes, l’energia que mou aquest dit
Aquesta línia ni-ni (ni comença ni acaba), infinita
que nosaltres tan sols podem veure parcialment
que dura tot l’univers
que ens fa caminar tan equins
Quin subtil mecanisme!
Atòmic cub de Rubick
Sabia que existies,
que estaves ahí en algun lloc
(M'ho van contar abans de néixer)

Va ser una cosa silenciosa i mútua
ens vam adonar
una cruïlla de mirades com un fil d’estendre
un cicle de retines
ens vam llegir entre línies
un flux de visions rajos-x
sinó, haguera sigut la mort
un llúpol de moradures abjectes
a mi les paraules tríades i pedants
a mi l’elucubració sagnant de l’ànima
si d’ací ha d’eixir ni que siga un bri del meu epitafi
tan sols una glopada d’allò que alguns anomenen aire
o èter, que serveix per a fer físics els espais
que ens separen
a tan poca distància
a tan eriçat vellut
com quan li acaronen la cresta al gall
que sense cresta kikirica pel mar de les escolopendres
ziga-zaga pels conductes solitari
i guaita al vapor oferit a l’antesala dels llavis
els peus-hèlix (biònics a l’hèlix de l’espermatozou quan vola).

Una gegantina pota de llagosta irromp al camarot
el nestea ho sabia
la psicologia no ho sabia
la quiromància ho sabia
la poesia i la ciència ho sabien
la canica també ho sabia:
Aquell estrany passatger, que es traslladava cap arrere, anava projectant-se en jos instantanis que travessaven el meu cos present i al mateix temps els meus jos futurs travessaven el seu
arribem al nestea del nostre desplaçament en punt
una verda planúria sobre l’asfalt llepolia
c’est la vie, pare rinhoritzó