dissabte, 8 de maig de 2010

Efebus i el matriarcat

Llavors li va vindre – va sentir a les entranyes - la necessitat imperiosa d’arrencar-se aquella espineta que tenia clavada feia temps, sospitant que fent-ho podria per fi mirar-se a l'espill i veure's completament trienc o simplement veure algú, si més no. Així que, sense rumiar-s'ho massa i carregat d’aquell coratge insegur que hom té quan està a punt de cometre algun d’aquells actes que fonambulegen vacil·lants entre l’heroicitat i la imprudència més absoluta, va baixar estranyament decidit a contar-li a la seua mare que en realitat li agradaven les cigales.

Ella estava mirant alguna pel·lícula, així que va seure al sofà del costat com si fóra el convidat sorpresa d’algun programa de la televisió, aplaudiments inclosos. Es va remirar el seu fill amb aquella mirada injectant que fan les matriarques quan s’oloren la tragèdia, aquella telepatia umbilical intuïtiva a la qual havia recorregut Efebus d'avantmà tan ingènuament, precisament per a figurar-se una reacció positiva i com sempre idealitzada: “Ja ho sabia, fill meu! Què no saps que les mares SEMPRE ho sabem tot!? I estic molt contenta i orgullosa! Vine i dona'm una abraçada! Porta el xicon al pròxim dinar de família i li farem un exàmen psicològic atenent-nos tan sols a un grapat d’aspectes superficials! Però de moment tin: Cent euros per a que el dugues de sopar!” Però en compte d’aquesta resposta tan europea i moderna, sa mare es va recórrer amb un monòleg de tan sols un minut les cinc clàssiques fases del dol senceres, a saber:

1 – Negació: “Efebus, la teua mare s’acaba de prendre els analgèsics i no està per a bromes!”

2 – Ira: “És veritat això que estas dient-me? Mira que quan em van dir que anaves a ser xic vaig resar per a que no m’eixires marica. Igual si m’haguera callat…”

3 – Negociació: “Però el xic amb qui estàs… Està estudiant? Espere que almenys no siga un bala perduda…”

4 – Depresió: “I què diran els veïns? I què dirà el teu pare? I què dirà el teu cunyat, que és del PP? I què dirà la Societat d’Amics de l’Escolopendra Australiana? I tú perquè no et pintes els llavis ni portes falda? I què hagueren pensat els teus iaios si no estigueren criant cucs? Menos mal que ta huela ja s’ha mort!”

Resulta que la iaia va ser la franquista recalcitrant que va gravar a foc tota aquesta merda al cap de la mare. De sobte va veure com li esclatava el cap i començaven a expandir-se un seguit de símbols franquistes rodant per ací i per allà, com ara la bandera espanyola amb l’àliga, el ramell de fletxes de la Falange, el garrote vil, la gavina del PP i tota aquella simbologia tan pop que per desgràcia tots coneguem. I quan ja començava a pensar que el sentiment de monstruositat anava a ser perpètuament recíproc, va brollar un nou cap de mare que ja havia passat a la quinta fase, encara que de forma un tant ressignada:

5 – Acceptació: “Bah, un fill és un fill…”

Per desgràcia la seua mare no és la única ni la primera persona que pensa (Ja sabeu, aquella classificació generalitzadora per a simplificar la realitat circumdant) que els maricons hem de prescindir per collons del sentit vestibular:

- Ah, així que t’agrada xuclar-li el cap a les cigales, eh? Doncs no tens gens de ploma...

- Sí, sí que en tinc una, però només me la trac per a escriure.

2 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

M'ha agradat el text.

Artés ha dit...

Gràcies Valldalbaidí.

"M'ha agradat el text" vol dir que no t'ha agradat ni la imatge ni la cançó, no? Jeje, la veritat és que remirant-me el post he pensat que deuria començar a replantejar-me açò de complementar els textos amb una decoració tan barroca.

Salut!