divendres, 29 de gener de 2010

diumenge, 24 de gener de 2010

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero.

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa.

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència.

Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa als meus endintres, ho notava al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta, exactament, com una aspiració: Per fi havia trobat un referent.

Aleshores vaig saber que volia ser – que acabaria siguent – un alcohòlic, un pidolaire. (Tot i que, tècnicament, Tino fóra un venedor ambulant).

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis que, si no volien convertir-se en el proper David Albelda, estaven inevitablement disposats a seguir la fabulosa estela dels seus pares.

La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics a futbol urbà a la Plaça dels Furs (La replaceta dels Quatre Cantons) amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics (com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades) ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil (Tino és recordat per la seua bonhomia), sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular a un bar. Després de la xerrera va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses.

Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets, i a les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida (45 anys) va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables.

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys.

Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

divendres, 22 de gener de 2010

Fa bemoll

El camarada Fa Bemoll, company de batalles de Mi Sostingut, acaba d'inaugurar el seu propi bloc que, d'entrada, ja compta amb cinc cançons.

Podeu escoltar-les a: iatonparevaquebeus.blogspot.com



Fa tan de temps que no et pegue mos
Que m’ estic morint de fam
Fa tan de temps que no et pegue mos
Que em muic per la teua carn

Porte tan de temps sense tú al meu costat
Que al cap no m’aplega la sang
Tan de temps porte sense tu al meu costat
Que tinc el bracet destrossat

I dóna'm, dóna'm tot el que vull
Que jo et donare lo que tú demanes
I si no em demanes rés, no et preocupes
Que jo ja sé com fer que tú disfrutes

I ara puges tú, ara baixe jo
Sentats, gitats, agenollats
Que si en el llit de l’habitació,
en el sofà del comedor o en una cadira

Fa tan de temps que no t'he despullat
Que potser que no me'n recorde
Fa tant de temps que no t'he despullat
Que les meues mans es poden perdre

Porte tan de temps dessitjant
Que em faces lo que a mi més m’agrada
Tan de temps porte desitjant
Que este dia aplegara

dilluns, 18 de gener de 2010

Electrocràcia 2.0

01000101 01101100 00100000 01110010 01101111 01100010 01101111 01110100 00100000 01101110 01101111 01110011 00100000 01110100 01110010 01100001 01100101 00100000 01101100 01100001 00100000 01100111 01110010 01100001 01100011 01101001 01100001 00100000 01100100 01100101 01101100 00100000 01101000 01101001 01101010 01101111 00100000 01100100 01100101 01101100 00100000 01101000 01101111 01101101 01100010 01110010 01100101

vol dir:

"El robot nos trae la gracia del hijo del hombre." (Val del Omar)
_______________________________________________

01000101 01101100 00100000 01101101 01100101 01100100 01101001 01101111 00100000 01100101 01110011 00100000 01100101 01101100 00100000 01101101 01100101 01101110 01110011 01100001 01101010 01100101

vol dir:

"The medium is the message" (Marshall McLuhan)
___________________________________

01100101 01101100 00100000 01101100 01101100 01101111 01110000 00100000 01101110 01101111 00100000 01101111 01100100 01101001 01100001 00100000 01101100 00100111 01101111 01110110 01100101 01101100 01101100 01100001 00100000 01110001 01110101 01100001 01101110 00100000 01101100 01100001 00100000 01100100 01100101 01110110 01101111 01110010 01100001 00111010 00100000 01010011 01101001 01100111 01100001 00100000 01100011 01101111 01101101 00100000 01110011 01101001 01100111 01100001 00101100 00100000 01101100 01100001 00100000 01100100 01100101 01110110 01101111 01110010 01100001

vol dir:

"Sens dubte, el llop no odia l'ovella quan la devora: Siga com siga, la devora." (Sant Joan Fuster)
_____________________________________________________________



divendres, 15 de gener de 2010

Microones

És gràtis!
Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats

El banquet X
Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: L’amor platònic. [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató]

Tutorial sense pretensions
Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia.

Saviesa universal
- Quina és la teua cita cèlebre preferida?
- La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte!

Presentador
- Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellòs públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present!

Correcte
- Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet…
- El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte?
- Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes…
- Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

dimarts, 12 de gener de 2010

Hugo Mas

Pareix mentida, però fins ahir encara no havia escoltat sencer el disc d’Hugo Mas (Çò és, arreballar-me al sofà amb la pantalla de l’ordinador i el llum de l’habitació apagats, un seguit de gotades de calimotxo fet amb l'etern Atalaya del Marquès, uns quants cigarrets i centrar tota l’atenció en allò que estic escoltant, intentant introduïr-me del tot en el disc sense que rés m’estorbe), considerat per alguns crítics musicals de renom com ara Toni de l’Hostal com el milor disc en valencià de l’any passat. Si bé si que vaig tindre l’oportunitat de passar-me alguna vegada pel seu Myspace a escoltar algunes cançons soltes, després de l’experiència d’ahir, crec que és un disc per a escoltar-lo de carrereta – una escolta que, per una altra banda, es fa d’allò més curta-, i que va guanyant matissos i apreciacions amb les escoltes. (Si encara no el teniu, podeu descarregar-lo al seu Myspace).

No puc fer una crítica musical exhaustiva, perquè a mi realment em treus del pop i del rock i ja no sé per on pare, però, tot i no estar molt acostumat a aquest estil de música, gaudisc a cada escolta amb els recursos lírics i fonètics de la fonda i càlida veu de l’Hugo, que va intercalant xiuxiuejos i recitacions poètiques amb veritables algarabies fonètiques i moments d’una autèntica bellesa melòdica en molt diferents registres i tessitures, acompanyat d’uns músics perfectament compenetrats que, amb una molt bona interpretació i tècnica, van teixint a la marxeta atmòsferes sensuals i d’altres més frenètiques, mitjançant un ventall de tot tipus d’estils embolcats d’acurades improvisacions que em deixen pocs moments de treva per a tornar al sofà en el qual em trobe.

L’anècdota ve – i ací comence a agranar cap a casa – quan em senc explícitament al·ludit a la segona cançó: “Daltabaix d’una sextina” Gaudiu-la!



L’ascensió frega el pom
la mà festeja el llom de la barana
empit amb cames a plom pel replà
s’enceta el tram on per desplom rellisca
el cos cau com fardot a l’esglaó
i el taulaplom rodola daltabaix.

Replanteig d’un daltabaix
l’ànim capbaix reposa la mà al pom
tot panteixant pel biaix de l’esglaó
com fust d’encaix s’aferra a la barana
ressegueix el rebaix i no rellisca
amb el peu baix accedirà al replà.

En el respir d’un replà
pla contra pla captat pel daltabaix
el·lipse insà en melodrama rellisca
llueix el film sobirà com el pom
el passamà projecta la barana
pa d’or líric i negre a l’esglaó.

Un nu baixant l’esglaó
duchampiana acció al replà
trànsit d’abstracció a la barana
art reconstrucció del daltabaix
un ready-made versió mot-pom
la vertebració pel vers rellisca.

De com l’estrofa rellisca
la quisca ara s’inscriu a l’esglaó
i llisca escatològica pel pom
i visca el verb evacuar al replà
lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix
xiscla la veu de culs per la barana.

Do d’escala a la barana
Re so en música ufana rellisca
Mi sostingut aplana el daltabaix
Fa la nota membrana d’esglaó
Sol i La són clariana al replà
Si en clau de sardana entorn al pom.

Do torna amb pom d’escala a la barana
sona el poema pel replà on rellisca
dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.

diumenge, 10 de gener de 2010

Guilty pleasure

Eolo va filant una finita brisa de ponent
Sigilosa, càlida i tènue
Condensada, quasi al buit
Misteriosa i iridiscent baix els llençols d'hivern.

Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te
com gossos de caça dessitjosos d'interceptar
ni que siga un bri de la teua essència

És quan em sedueix el teu crit
i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia
És quan del tot m'arrebata que
faig ones amb el llençol per a manxar el teu alé
i consumir-te per complet

I aleshores em veig envoltat de tu
ja en el meu niu de càlid ambient
com un cuc de seda al seu capoll
com a la llengua d'un animal calent
Un bolic de magre plegat a la seua lasagna flatulenta

Envejós del fred aire circumdant
que assetja la nostra càpsula sedant
no deixe ni la més minima esquerda
per on pugues relliscar-te fugidera
i la teua fragància va posseïnt-me
absolutament i lenta
mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits:
El de l'olfacte, per descomptat
amb els teus efluvis gastrointestinals
També la piropercepció
aclaparada tota ella pel teu tèrmic amor que m'embolca porus a porus

Finalment t'esvaeixes i em deixes sol
aferrat als llençols, aturdit i encara extasiat
però disposat a bolcar-me ja a un desemparament
que tan sols podré alleujar amb records.

dijous, 7 de gener de 2010

Alguns apunts del guió per al videoclip de "Cançó per a una operació a cor obert"

Al Xerra Torres li han encomanat dirigir un videoclip per a un treball de classe i ha elegit “Cançó per a una operació a cor obert” de la maqueta “La primavera biònica”. La cançó ha sigut regravada per a l’ocasió, el videoclip es rodarà el proper 13 de gener i aquesta és la transcripció d’alguns apunts extrets del guió del Xerra (Conté Spoilers):

- Bisturí tallant a Artés en picat

- Doctor obri el tórax amb un cruixit

- Doctor ballant d’esquenes i a contrallum mentre fusa Artés

- Doctor sobant-li els pulmons

- Artés tocant la guitarra amb els pulmons a l’aire

- Doctor arrancant-li el cor

- Doctor fusant-li el cor (Si pot ser, llevant-li el pericardi)

- Pulmons i cor d’Artés amb el doctor ajupit com si estiguera llepant-li veges a saber què

- Ampolla de wishky-degoter

- Xute al cor

- Xute a ves a saber on

- Doctor ballant amb el cor a la mà

- Muntatge breu amb la imatge distorsionada en plan winyuwn

- Cable connectant-se al forat on deuria d’anar el cor, la càmera segueix el cable fins a un endoll (Real, no metafòric)

- Artés convulsionant a la taula

- Doctor arrencant-li els pulmons a Artés

- Doctor tocant la guitarra-pulmons emprant el cor de pua

- Doctor masturbant la tràquia

- Doctor clavant el dit per algún lloc (dels pulmons i això)

- Doctor rebentant el cor

- Artés trencant la guitarra

- Doctor masturbant la tràquia…

…i fins ací puc llegir.

Sobra dir que estic entusiasmat amb el projecte.

De moment, per als que encara no l'heu vist, ací teniu el primer curt del Xerra: "El matalàs", que va quedar segon premi a la secció A corre-cuita del festival Inquiet2009


diumenge, 3 de gener de 2010

Un gos lladra


Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar? O ganes de saltar? Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, a vegades tan potent i a vegades ressignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervessa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.

divendres, 1 de gener de 2010

Juventud divino tesorooo




Visió doble: Vista bella, pampallugues, carretera
Carcaixent tot plè de gent. Senyor agent, que jo estic bé!
Sinestèsics i analgèsics.
Efervescents, intrascendents, sobretot insolvents i reticulars
Sinestèsics i analgèsics
Efervescents, intrascendents tot i ser descendents del llinatge del Tzar

Som joves i tinguem el fetge fresquet i una vida per davant
i una vida per darrere, sóm el vagó del mig del trenet
Som frenètics, alguns prou ingenus
Intransigents, molt inconscients: Velociràptors sempre correguents
Som frenètics, alguns prou ingenus
Intransigents, molt inconscients, alguns molt espesos i altres transparents

Estudiant o treballant, o fent com si estudiarem
o fent com si treballarem, o fent com si en buscarem
Ansiosos i sempre eufòrics
Som perpetus i transitoris, eflorescents i crepusculars
Som ansiosos i sempre eufòrics
Som perpetus i transitoris, insubstituïbles i provisionals

Caminem sobre l’escorça, com als crèdits de Doraimon
Propaganda soviètica: Hui som els amos del món
Coetanis i contemporanis
Ens recolzem, ens transportem, ens elevem i alguns no tornem
Coetanis i contemporanis
Ens recolzem, ens transportem i fins i tot viatgem en el temps

- Com està hui el tràfic!
- És que és època de trànsit…
Alguns sensorio-motrius i altres cèfalo-cabdals
Immutables i motlurables
Lluitadors, projectes de rodamón: Reballar-me al sofà i fumar-me un cigar
Tots som autèntics i paradigmàtics
Originals prototips singulars: Siguem diferents, com tots els demés
i fins i tot viatgem en el temps
insubstituïbles i provisionals
Alguns molt espesos i altres transparents,
tot i ser descendents del llinatge del Tzar.