dimecres, 24 de febrer de 2010

MI SOSTINGUT Els expulsats (Poema de Marc Granell)



Els expulsats de la societat formen
una societat encara més gran
que la societat de la qual han estat expulsats.
Però no es diu societat.
Es diu bossa
de marginació estrictament prevista,
inapel·lable,
necessària
perquè la societat realment digna d’aquest nom
cresca i progresse
fins a extrems mai abans coneguts,
celestials,
mirífics.
Car, com tots sabem,
la defecació és absolutament imprescindible
perquè un cos cresca i progresse
com cal
i a ningú se li ocorre dir a la merda cos
per molt enorme i nombrosa que aquesta siga.
Senzillament,
s'intenta no mirar-la i,
amb la satisfacció de qui es desfà
d’un llast inútil i lleig que frena
el seu benestar i les glorioses
perspectives de creixement i de progrés
que al davant se li obrin,
estira
despreocupadament
de la cadena.

De l’antologia “Poesia Reunida” (1976-1999)
Biografia de Marc Granell

diumenge, 21 de febrer de 2010

MI SOSTINGUT La revenja dels callats



Mirades transversals, tots interconnectats en telepatia Morse.
Tan sols és una sensació la incomunicació quan ens rasquem el colze
Desconfia dels callats (A saber què estem tramant quan estem sense dir rés!)
Desconfia dels callats (A saber que estem pensant quan et mirem somrient…
Volem dominar el món (Potser estem preparant una revolució...)

Els deliris de la febre de finals de Febrer

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals.

Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant.

Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com?

Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient (de la meua tassa), abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? (Ja no tinc por). Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: Pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts. (Segur que acaben de xutar-se). Tan sols es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: Ha començat a ploure: Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací.

Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses (La febre, escriure i llegir) són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: Negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: Açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide.

Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! (Per això els escric ací). L’altre?

dilluns, 15 de febrer de 2010


El proper diumenge, 21 de febrer, a partir de les 18h i a la Casa de la Cultura d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa), es realitzarà un concert solidari amb Haití, amb la participació desinteressada de:

PEP GIMENO "BOTIFARRA"

PAU ALABAJOS

XAVI SARRIÀ I ROBERT FERNÀNDEZ (OBRINT PAS)

TONI DE L'HOSTAL

i una última incoporació al cartell: MI SOSTINGUT

L'entrada-donació serà de 5 euros. Tots els beneficis aniran destinats directament al programa d'ajuda als damnificats del terratrèmol d'Haití, mitjançant l'ONG IAE Rescue.

Les entrades es poden aconseguir per anticipat a les oficines de l'Ajuntament o bé directament al lloc i hora del concert.

Vos esperem a tots i totes.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Apagada analògica

Hui he fet zàpping per la senyal de la ja antiga televisió analògica.

En totes les canals hi havia un cartell que ficava: "La programación de X ha dejado de emitirse por este canal. Puede seguir visualizando X en TDT. Para más información llame al tal i qual, Pasqual."

Per un moment he sentit una agradable sensació de calma post-nuclear, com si per fi haguera rebentat tot. He començat a fabular perquè havia sobreviscut a l'hecatombe i quan de temps de vida em quedava, però m'han tallat el rotllo al arribar a Canal 9 i veure que continuava emetent.

Ara ja ho tinc clar: Tan sols les panderoles i Canal 9 sobreviuran a una hecatombe nuclear.

diumenge, 7 de febrer de 2010