diumenge, 30 de maig de 2010

Streami#ng

A l'espera de trobar un nou micròfon que estiga disposat a enregistrar la pròxima maqueta doble, l'amic i tocaio Josep ha penjat quasi totes les cançons de Mi en una pàgina que es diu Grooveshark, que es coneix que és com l'Spotify però que qualsevol pot penjar música. N'han fallat una desena perquè tenien massa herzios pa la carabassa.

Pots tornar a torturar-te els timpans desde la pàgina, o bé directament des del següent gadget:



La veritat és que aixina totes juntes fan una miqueta de por...

diumenge, 23 de maig de 2010

La batalleta de l'Ebre

¡Sal del cuerpo de ese joven!

Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara, alguna cosa com Golden Dragon però en alemany, així que quan mos vam acabar les Judas vam demanar dues Golden Dragon, i després dues més i aleshores va començar lo recital entre les plantes i los arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que erem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat, i la veritat és que és un dels millors complits que m’han dit mai. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i batería amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons a banda de què és molt guapot.

Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata menos mal que va poder agarrar-se amb les mans. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo - que ací no viu ningú, de veritat! - olor a fum i pixarraes reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n i menos mal perquè quina llàstima mos donaria això.

A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estàn a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo traje tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars.

Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni la casa de fusta ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotò que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!


Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent jove responia sí senyor un tècnic de sò de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. vam coneixer lo Nando, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriòs magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis increíble una bola de discoteca al menjador això és genial tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada wow. Anem a lo llit a fer unes fotos perquè Carpe Diem. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys i caus en el compte de que Carpe Diem. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir.

Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això!

dilluns, 17 de maig de 2010

Decàleg del bon Daniel Johnston


1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.




[Somreia tot i el seu infern intern / Va ésser abandonat i va llençar l’últim cèntim que li quedava a un pou dels dessitjos, però ell estava massa aprop, va caure, i ara és Casper el fantasma amigable / Sempre va ser amable amb la gent que li dia que tan sols era un samaruc, però ell va tindre que dir adéu i ara és Càsper el fantasma amigable / Mai ningú el va tractar de forma agradable mentre estava viu / Com va dir el bibliotecari: “Ningú pot comprar respecte, però tot el món respecta els morts” i per això estimen el fantasma amigable / Mai oblidarem allò que d’ell vam aprendre i allò que signifiquem per a ell / L’amor romandrà per a sempre / Gràcies a tu, el fantasma amigable]

2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: Les parets internes són opaques i reflectants.



[Havia perdut la ment. Vaig perdre el cap per un temps que vaig estar fora dels meus límits em vaig tornar estrafolari. Vaig veure que tenia una xicoteta esquerda al meu cap, que va anar obrint-se lentament fins a vomitar el cervell, que es va vessar a la vorera i jo ni tan sols em vaig adonar. Havia perdut la meua ment. Estava al soterrani quan em vaig adonar que aquesta havia desaparegut, així que vaig agafar el meu cotxe i me’n vaig anar a l’oficina d’objectes perduts i vaig dir: “Perdone, però crec que he perdut la meua ment”, i ella em va dir: “Molt bé, pot fer el favor d’identificar-la?”, i jo vaig respondre: “Sí, segur que és una xicoteta però bonica, un poc erosionada per la pluja”, i ella va dir: “Oh, doncs segurament deu ser aquesta…” i li vaig dir: “Gràcies, senyora, sempre estic perdent aquest maleït trasto.”, perquè havia perdut la ment.]

3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...



[Escolteu-me, vaig a contar-vos una història sobre com envelleix un artista / Alguns busquen la fama i la glòria, però altres no sóm tan audaços / Tot el món, els amics i la família et diuen: “Busca’t una feina! Perquè només et dediques a fer eixes coses? Perquè eres tan estrany? En realitat no ens agrada això que fas, i no crec que a ningú li agrade. És un problema que tens, i aquest problema et fa sentir mal.” L’artista camina sol. Algú xiuxiueja a les seues esquenes: “Damunt té la cara d’anomenar-se això a ell mateix, si no sap ni qui és!” L’artista camina entre les flors, apreciant el sol durant totes les hores de vigília. Però, realment és tan dolent? Seuen en front els seus televisors dient “Açò és molt divertit!” i es riuen de l’artista, dient: “No sap com divertir-se…”. Les millors coses de la vida són la llibertat, el cant dels pardals i el somriure de les abelles, però el sol no brilla a la televisió. Escolteu, vaig a contar-vos una història sobre un artista que supera la majoria d’edat. Alguns tan sols busquen la fama i la glòria, altres simplement els agrada veure el món.]

4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.



[M’estic apropant a la realitat / M’he convertit en un dels meus ingenus somnis / Camine solitari pel camí amb la pesada càrrega que no duc / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada creure que ho meresc / M’amague on vosté no em puga veure / Darrere una paret al fons de l’habitació / M’arrossegue lentament a travès de l’obscuritat, sentint-me com a un acudit / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada sentir que ho meresc / Camine per aquest carrer buit, encara que no està buit perquè jo estic en ell, i m’estic apropant a una casa que puc endur-me amb mi / I el sol brilla al meu damunt, i senc que m’ho he de guanyar.]

5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…



[Oh, quin sentiment més bonic i quin dia més bonic. Tot està anant correctament.]

6 – …i un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe...



[He arribat fins ací i ara faig el que puc. / Ja tinc el cor trencat i ningú pot trencar un cor trencat / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no em vols, però no puc deixar de fer-ho perquè ja no sé que fer. / Deus estar equivocada si penses que ja no m’estimes / Podries somriure i posar un final feliç a la meua cançó / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no vius ací / ¿És tan sols un record o és que seguisc boig per tú? / No em crec que no hi haja amor / Tinc la ment trencada i tan sols es pot alleujar amb això / Eres tú o simplement algú que vaig imaginar? Perquè estic veritablement confús perquè crec que encara et vull]

7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe.
(Qualsevol paregut amb la capçalera d'aquest bloc és fruit d'una aborronant, molt aborronant casualitat.)


He vist la teua cara i m’he dibuixat amb una guitarra








8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv.




[Acabaràs trobant l’amor vertader per fi / Descobriràs qui era vertaderament el teu amic / No et fiques trist, sé que ho faràs, però no et dones per vençut fins que no trobes l’amor per fi / Aquesta promesa tan sols serà un ham si estàs buscant allò que trobaràs / Potser penses que ja ho has buscat massa, però com pots reconéixer-lo si no ixes a la llum? / No et dónes per vençut fins que no trobes el vertader amor per fi.]

- Sí, en falten dos.
- Les cançons estan traduïdes a mà alçada.
- Els meus eterns agraïments a l'anònim que me'l va recomanar.

dissabte, 15 de maig de 2010

Cançó per a una operació a cor obert

Cap animal (viu) ha sigut maltractat per a la realització d'aquest video

dilluns, 10 de maig de 2010

Aquest divendres, 14 de maig, comencem el dia forts amb la xerrada "Valencià per a què?", a càrrec del veí Eugeni Gregori Climent, on ens donarà una lliçó de sociolingüística exemplar, on ens ajudarà a buscar les raons de per a què serveix el valencià, i el seu lloc en els nostres temps. Aquesta serà a la Societat Músical del poble (c/ Vicent Ignasi Franco) a les 8 de la vesprada.

Més tard, a l'antic poliesportiu, farem una festeta amb música d'autor, amb els cantautors Mi#, de La Pobla Llarga, que repatirà per segon any consecutiu, aquesta volta amb la presentació del seu nou* videoclip**. I Toni de l'Hostal, veí de l'Alcudia, i conegut no sols per la seua música en solitari sinó amés per altres projectes, com son les Mâedeus, o les col·laboracions en Mâemeua de Telesueca. Començarà a les 11 de la nit.

Vos esperem!!

(Trobat al bloc de l'Assemblea de Joves de Castelló de la Ribera)

*I primer!
** Es tracta del videoclip de la "Cançó per a una operació a cor obert", dirigit pel Xerra Torres, del qual es podeu fer una idea en la següent captura:

dissabte, 8 de maig de 2010

Efebus i el matriarcat

Llavors li va vindre – va sentir a les entranyes - la necessitat imperiosa d’arrencar-se aquella espineta que tenia clavada feia temps, sospitant que fent-ho podria per fi mirar-se a l'espill i veure's completament trienc o simplement veure algú, si més no. Així que, sense rumiar-s'ho massa i carregat d’aquell coratge insegur que hom té quan està a punt de cometre algun d’aquells actes que fonambulegen vacil·lants entre l’heroicitat i la imprudència més absoluta, va baixar estranyament decidit a contar-li a la seua mare que en realitat li agradaven les cigales.

Ella estava mirant alguna pel·lícula, així que va seure al sofà del costat com si fóra el convidat sorpresa d’algun programa de la televisió, aplaudiments inclosos. Es va remirar el seu fill amb aquella mirada injectant que fan les matriarques quan s’oloren la tragèdia, aquella telepatia umbilical intuïtiva a la qual havia recorregut Efebus d'avantmà tan ingènuament, precisament per a figurar-se una reacció positiva i com sempre idealitzada: “Ja ho sabia, fill meu! Què no saps que les mares SEMPRE ho sabem tot!? I estic molt contenta i orgullosa! Vine i dona'm una abraçada! Porta el xicon al pròxim dinar de família i li farem un exàmen psicològic atenent-nos tan sols a un grapat d’aspectes superficials! Però de moment tin: Cent euros per a que el dugues de sopar!” Però en compte d’aquesta resposta tan europea i moderna, sa mare es va recórrer amb un monòleg de tan sols un minut les cinc clàssiques fases del dol senceres, a saber:

1 – Negació: “Efebus, la teua mare s’acaba de prendre els analgèsics i no està per a bromes!”

2 – Ira: “És veritat això que estas dient-me? Mira que quan em van dir que anaves a ser xic vaig resar per a que no m’eixires marica. Igual si m’haguera callat…”

3 – Negociació: “Però el xic amb qui estàs… Està estudiant? Espere que almenys no siga un bala perduda…”

4 – Depresió: “I què diran els veïns? I què dirà el teu pare? I què dirà el teu cunyat, que és del PP? I què dirà la Societat d’Amics de l’Escolopendra Australiana? I tú perquè no et pintes els llavis ni portes falda? I què hagueren pensat els teus iaios si no estigueren criant cucs? Menos mal que ta huela ja s’ha mort!”

Resulta que la iaia va ser la franquista recalcitrant que va gravar a foc tota aquesta merda al cap de la mare. De sobte va veure com li esclatava el cap i començaven a expandir-se un seguit de símbols franquistes rodant per ací i per allà, com ara la bandera espanyola amb l’àliga, el ramell de fletxes de la Falange, el garrote vil, la gavina del PP i tota aquella simbologia tan pop que per desgràcia tots coneguem. I quan ja començava a pensar que el sentiment de monstruositat anava a ser perpètuament recíproc, va brollar un nou cap de mare que ja havia passat a la quinta fase, encara que de forma un tant ressignada:

5 – Acceptació: “Bah, un fill és un fill…”

Per desgràcia la seua mare no és la única ni la primera persona que pensa (Ja sabeu, aquella classificació generalitzadora per a simplificar la realitat circumdant) que els maricons hem de prescindir per collons del sentit vestibular:

- Ah, així que t’agrada xuclar-li el cap a les cigales, eh? Doncs no tens gens de ploma...

- Sí, sí que en tinc una, però només me la trac per a escriure.