dijous, 29 de juliol de 2010

Mi#: Alopècia en l'Antiga Grècia

Després de tot un any d’acurada anàlisi capil·lar m’han agafat per fi per a estudiar Filosofia. [Han enviat les mostres a la Universitat de Salamanca per a assegurar-se de que les incipients lluentors que començàvem a reflectir (segurament l’expressió “brilla por su ausencia” es referia originalment al pèl dels calbs) la majoria dels candidats (la resta ja estaven completament pelats) no eren producte d’unes simples clarors benignes o de la traça d’un àvid perruquer còmplice que ens haguera buidat el pelfut expressament per a passar la prova]. Quan m’han anomenat he vist com se'm desprenia un nou matoll de pèls, de l’emoció.

La següent cançó és per a commemorar aquesta gloriosa fita (i per a veure si em donen algun crèdit anticipat – ja europeu, eu!- o algo).


[Alopècia en l'Antiga Grècia

Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a
Demòcrit...
(¡Quin cartonot més decrèpit!)

Mira, sinó, a Sòcrates...
(El Dimoximil® ja no fa rés)

Mira, sinó, a Plató...
(Tenia el cap més redó que una bola de billar)

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Anaximandre...
(Ni tan sols un pelet li va romandre)

Mira, sinó, a Pitàgores...
(Pareixia de Ganímedes)

Mira, sinó, a Diògenes de Tars...
(Pareixia una bombeta de 100W)

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Epicuro...
(en una peluca dels vint duros)

Plouen els pèls i se'n van, mentrestant,
a buscar un cabot que no pense tant.

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

dissabte, 17 de juliol de 2010

Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: Aquestes persones encara respiren. ¡Aquest cadàver encara respira! (El mort es posa a roncar. Consternació general al tanatori).

La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: Una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amortigua l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles.

Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me d’ell per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: Ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu (que jo també tinc coses a dir...)

diumenge, 11 de juliol de 2010

Els Ovidi Awards i un recital sobre rodes

No em vaig presentar, ni vaig enviar rés, però em van donar un premi a la millor maqueta (supose que per la última, perquè quan em van nomenar entre els nominats sonava una cançó d’aquesta).

A l’arribar a casa (després de passar 4 dies memorables al Feslloch) he col·locat el premi a la tauleta que fa de palmarés familiar, fins ara regnat únicament pel trofeu d’un campionat de truc que mon pare va guanyar fa molts anys.

Mon pare m’ha donat unes palmades a l’esquena i m’ha dit: “Fill, estic orgullòs de tu. Pa una cosa que saps fer…”

“Si almenos guanyara algun gallet…” – Ha afegit ma mare.

M’he dutxat i he anat a Xàtiva en tren per a fer un recital al Cap-i-cua

Dos factors em donaven mala espina:
- La sobrietat dels recitals vespertins
- El cansanci del Feslloch

I un tercer ha rematat la faena:
- El partit de la sel·lecció espanyola (no hi havia ningú)

Així que finalment s'ha anul·lat, però a la vegada ha anat sobre rodes:

Només havien vingut Raul i Ana, amb la mare d’Ana, així que he tornat amb ells en el cotxe.

Com que m’ha sabut fatal el viatge debades que havien fet, els he tocat al cotxe les cançons que més li agradaven a sa mare.