dimecres, 7 de setembre de 2011

"10", de Pablo Palacio (Traducció lliure)

Comença un nou curs ple de reptes i expectatives, ple de projectes i il·lusions. Vos deixe amb un xicotet conte del gran escriptor equatorià Pablo Palacio, publicat el 1932. (Hi ha un curt inspirat en el mateix, que podeu veure ací). Espere que el gadiu i que vos ompliga de ganes per a afrontar aquest curs que ara comença.



10

Per fi els xiquets de la Universitat van tindre una idea genial. Abans d’anar a classe van fer, un matí blau, abundant provisió de pistoles, de forma que per a cada xiquet hi havia una pistola. I cada xiquet es va guardar la seua pistola.

Aleshores es va obrir la classe i tots van prendre el lloc seu de cada dia. Sobre la seua butaca de cuir, el Professor savi feia gestos i parlava, parlava i feia gestos; però les seues paraules, només eixir dels llavis, se li queien a la punta de les sabates: era que no podia avançar perquè la classe estava plena amb el coratge dels xiquets, els cors dels quals feien bum, bum; bum, bum.

I ja quan el Professor savi havia acabat d’embogir, el xiquet del bigot finet es va posar de peu i va dir:

- ¡Senyor Professor! ¡Vostè no és rés més que un ximple!

I el Professor va treure els ulls aproximadament un pam i els va tornar a clavar i els va tornar a treure. Llavors el del bigot finet va dir també:

- Tots els xiquets de la classe hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple.

- Hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple – van dir en cor.

I tots els xiquets van treure les seues màquines i cadascun d'ells es va posar la seua en el buit d’una orella. El company del bigot va cridar:

- ¡Una!... ¡Dues!... i… ¡Tres!

¡Pum! Van caure heroicament, com han de caure els homes. I el Professor savi, deixant de fer gestos, es va posar a buscar arrossegant-se per la classe les paraules inútilment perdudes.