dissabte, 24 de setembre de 2011

El Verkami de Mi Sostingut




La profecia s’ha complit, i una vegada exprimit i rematat l’estiu arriba l’hora inevitable d’encetar el nostre propi crowfunding. Si ja heu vist el vídeo de dalt, haureu descobert més o menys per on van els tirs, així que ja podeu – després de difondre-lo a manta per les xarxes socials, clar – entrar al nostre projecte, allotjat al web Verkami i escodrinyar un poc més de què es componen els paquets, ja que al vídeo, encotillats pel llenguatge publicitari, no vam poder explicar-los detalladament.

Com veieu el CD és a 8€ (amb despeses d’enviament incloses en el cas de que visques fora de La Ribera – ningú no és perfecte -), cosa que suposa que els micromecenes, a banda de rebre el CD abans que ningú, tindreu un descompte respecte al preu que assoliran després els discos que poguérem vendre als concerts (a banda també de que el vostre nom apareixerà als crèdits, que per una altra banda serà la única recompensa que s’endurà – adobada amb xapes i enganxines – qui faça una donació de 4€ de forma (quasi) completament altruista.

A partir d’ací tot serà acumulatiu: És a dir que tant si trieu el paquet amb la camiseta (estan ja bullint els dissenys), el de la participació a la gravació (no és precís que sàpigues tocar cap instrument, també pots aparèixer cantant alguna estrofa, o recitant alguns dels poemes que hi hauran incrustats arreu de les cançons, a banda de passar tot el dia amb nosaltres a l’estudi de gravació – o tot el temps que dure la gravació: Qui paga mana! - ), el del recital acústic o el del concert amb grup complet, s’endureu també disc, aparició als crèdits, xapes i enganxines.

Totes les quantitats han sorgit d’un exhaustiu càlcul matemàtic i s’han filtrat posteriorment a través d’una profunda meditació assembleària, i és ací on arribem a la pura essència del Verkami: Aquestos diners es demanen, en definitiva, per a que el primer disc de Mi Sostingut tinga una qualitat de so digna, i que aquestos dos conceptes puguen aparèixer a la mateixa frase sense esdevenir una contradicció.

I com puguem arribar a fer real aquesta utopia? Estem fent ja la tria entre diversos estudis de gravació – encara que la tria definitiva dependrà del resultat d’aquesta experiència – i, a banda, ens agradaria comptar també amb alguna mà mestra, algú amb més experiència que nosaltres que ens produïsca el disc i ens apadrine el projecte, i creguem que la quantitat que ens hem marcat com a límit serà suficient per a cobrir totes aquestes despeses.

No cal dir que les plataformes de pagament son del tot segures, i que si en el termini de 40 dies no s’ha arribat al límit que ens hem marcat s’acabarà el món, però la vostra aportació finalment no s’efectuarà. Només se vos cobrarà l’aportació si en el termini de 40 dies s’ha arribat a la quantitat establerta.

Si finalment assolirem la fita, el grup entraria a l’estudi cap als Nadals, i els micromecenes podríeu anar seguint tot el procés des d’aquest mateix bloq, i quan el disc estiguera per fi acabat (ja per a l’any que ve) ja ens posaríem en contacte amb vosaltres per a enviar-vos els merescuts paquets.

Si vos ha quedat cap dubte, pugueu fer-nos qualsevol pregunta:

- A l’apartat de preguntes i respostes que Verkami ha habilitat a la pàgina del projecte
- Als comentaris d’aquesta mateixa entrada o qualsevol altra del bloq del Projecte Escolopendra.
- Enviant-nos un correu a misostingut@gmail.com
- A la plana del projecte que hem obert a Facebook

La utopia està ací! El Nirvana és ara! Hem encetat un Verkami!

dijous, 8 de setembre de 2011

El renaixement de Nabucodonosor

Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®

Va començar el curs i la gent de l’Exèrcit d’Alliberament Simbiòtic havien de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. Així que, una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina.

Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest puguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se de que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li. Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat!

Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra.

Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi.

De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia: ¡Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa a apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.

Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència: La rutina ens fa donar tan per sentades les obvietats que acabem oblidant-nos de totes elles.

I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: Estava disposat a recuperar – i retindre – tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: Els parts sempre són motiu de joia.

dimecres, 7 de setembre de 2011

"10", de Pablo Palacio (Traducció lliure)

Comença un nou curs ple de reptes i expectatives, ple de projectes i il·lusions. Vos deixe amb un xicotet conte del gran escriptor equatorià Pablo Palacio, publicat el 1932. (Hi ha un curt inspirat en el mateix, que podeu veure ací). Espere que el gadiu i que vos ompliga de ganes per a afrontar aquest curs que ara comença.



10

Per fi els xiquets de la Universitat van tindre una idea genial. Abans d’anar a classe van fer, un matí blau, abundant provisió de pistoles, de forma que per a cada xiquet hi havia una pistola. I cada xiquet es va guardar la seua pistola.

Aleshores es va obrir la classe i tots van prendre el lloc seu de cada dia. Sobre la seua butaca de cuir, el Professor savi feia gestos i parlava, parlava i feia gestos; però les seues paraules, només eixir dels llavis, se li queien a la punta de les sabates: era que no podia avançar perquè la classe estava plena amb el coratge dels xiquets, els cors dels quals feien bum, bum; bum, bum.

I ja quan el Professor savi havia acabat d’embogir, el xiquet del bigot finet es va posar de peu i va dir:

- ¡Senyor Professor! ¡Vostè no és rés més que un ximple!

I el Professor va treure els ulls aproximadament un pam i els va tornar a clavar i els va tornar a treure. Llavors el del bigot finet va dir també:

- Tots els xiquets de la classe hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple.

- Hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple – van dir en cor.

I tots els xiquets van treure les seues màquines i cadascun d'ells es va posar la seua en el buit d’una orella. El company del bigot va cridar:

- ¡Una!... ¡Dues!... i… ¡Tres!

¡Pum! Van caure heroicament, com han de caure els homes. I el Professor savi, deixant de fer gestos, es va posar a buscar arrossegant-se per la classe les paraules inútilment perdudes.