divendres, 13 d’abril de 2012

Mega-afonia o la mort

Una de les coses més boniques del món de la faràndula, més enllà de la divulgació d’un ego desbordant o del farciment més o menys forçat d’una pressumpció originària, és la quantitat d’experiències que hom pot arribar a acumular damunt d’un escenari. Però hom porta tan poc de temps en açò del heavy metal, que quasi no té dret a dir allò de “em pensava que ja ho havia viscut tot”. I una d’eixes coses que encara no havia viscut és – o, millor dit: “era” - l’afonia súbita enmig d’una actuació.

Fins ara mirava amb bastant menyspreu els cantants que tenien cura de les seues goles durant els moments previs als concerts, enrollant-se el coll amb mocadors de seda i fent glopets de mèl. Els percebia com una espècie de divos recalcitrants que es prenien massa seriosament la seua tasca (i ho diu precisament qui teoritza sobre cada passa que fa!). De fet, sempre havia considerat una
xorrà allò de que la gola és un instrument més, i que cal tindre cura d’ell com si es tractara del més delicat dels instruments de vent. Considerava els professors de cant com uns farsants venedors de fum que van de poble en poble enganyant els mitòmans incauts, i les tècniques vocals com simples rituals psicosomàtics d’onanisme zen inventats per programadors de reality shows basats en el triomf prefabricat d’un seguit de simpàtics espantalls ambiciosos però sense personalitat. Mai de la vida havia escalfat la veu abans d’un concert, la mèl ni olorar-la, i el coll quan més descobert millor. Així era com, fins i tot amb cert orgull – però sempre inconscientment -, feia passar una simple mandra metodològica per la defensa d’una diletància militant. Fins que va passar el que havia de passar…



Primer vaig pensar que potser havia sigut pel recital desendollat que haviem fet dos dies abans a València (impossible cantar a capella sense forçar la veu si no està absolutament tot el públic atent), o per les tres o quatre cançons que haviem cantat eixe mateix matí a la ràdio (però açò més que degradar la veu, l'hauria d'haver potenciat), potser pel fred que s’havia girat a la nit, o pel vent que havia bufat al llarg de tot el dia, o potser tot havia sigut un acte de justícia divina per haver cantat cançons blasfematòries en divendres sant… No res de tot això, al remat “una afonia, un únic responsable”: jo mateix, per menysprear tot el que ja vos he dit.

Havia vingut quasi tot el món que coneixia, un acte que no diferirà molt del meu soterrament, i a la quarta cançó, de sobte, em van desaparéixer les cordes vocals. Va ser com un gatillazo, però amb un centenar de persones davant. Si voleu un exemple gràfic de com de mal ho vaig passar, només cal que mireu aquest tall de l’APM? (sobretot la cara de sofriment de la pobra dona al segon 33):





Em vaig veure obligat a cancel·lar l’actuació. No em quedava veu ni per a explicar perquè me’n baixava, i una vegada baix, uns bons amics em van intentar consolar: això els havia passat a molts cantants dels de veritat, des d'Ovidi Montllor fins a Amaia Montero, passant per Josep Dídac i Miguel Bosé (com vegeu l'afonia no té cap mirament estilístic), però el tràuma ja feia estona que havia començat a desfilar per diferents fases: l’autoflagel·lació (#vendeshumo #vetepatupueblo) la conspiranoia (#nomoscallaran #aixòvoldrienells) i la hipocondría (#tumordelaringe #traqueotomia) fins que al final va donar un gir inesperat i va acabar donant-li sentit a allò que solc fer, per contrast amb l’espectativa d’una vida sense cantar. Rés del que fem no tindria ni el més mínim sentit si no fóra per aquestos xicotets punts d’inflexió, que van estenent i sostenint la nostra tasca al llarg del fil d’estendre de (acaba tu mateix aquesta merda de metàfora).



El cas és que a partir d’ara vaig a seguir fil per randa els consells de coservació vocal dels “triunfitos”. El meu preferit: intentar no parlar molt durant les vint-i-quatre hores prèvies al concert. Només callar i observar, esperant el recital per a intervindre (que és bàsicament el que porte fent tota la vida…) Qui sap, potser fins i tot m'acabe apuntant a classes de Kant...