tag:blogger.com,1999:blog-27417356602260324012024-03-12T23:07:53.657-07:00A TA MARE VA QUE FUMESArtéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.comBlogger45125tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-2412697739694913962011-09-08T14:04:00.000-07:002021-10-14T16:29:21.992-07:00El renaixement de Nabucodonosor<div style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1dCJ-DGE7FPUBOnYtn3BokwoeWQIzzXR89QJnNi5ifPGLWv-GTGrGy5GQ6JPhCx5FtdvHagCNWW5rdYzUzDvofYpt0yU9dWZVtOIFf6Z4cVGZYpCjDnFYS4mepeLp9ptDzeQY5SA2uloU/s1600/2C-+william-blake-nabucodonosor-1795-londra-tate-gallery.jpg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5650114423811049042" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1dCJ-DGE7FPUBOnYtn3BokwoeWQIzzXR89QJnNi5ifPGLWv-GTGrGy5GQ6JPhCx5FtdvHagCNWW5rdYzUzDvofYpt0yU9dWZVtOIFf6Z4cVGZYpCjDnFYS4mepeLp9ptDzeQY5SA2uloU/s400/2C-+william-blake-nabucodonosor-1795-londra-tate-gallery.jpg" style="cursor: pointer; display: block; height: 294px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /></a><span style="font-size: 85%;">Pintura:<span style="font-style: italic;"> "Nabucodonosor"</span>, de William Blake (1795) en Cinemascope<span style="font-family: "; font-size: 12pt;"> ®</span></span><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]-->
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 85%;"><span style="font-family: "; font-size: 12pt;"><br /></span></span></div><div style="text-align: justify;">Va començar el curs i la gent de l'<i>Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament</i> havia de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina.
Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest poguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells <span style="font-style: italic;">“hippies organitzats”</span> solien inocular-li. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat!
Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra.
Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De sobte li va vindre un <span style="font-style: italic;">flashback </span>de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia Política: Els cínics, els <span style="font-style: italic;">filòsofs-gos</span> dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa per apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència.
I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: estava disposat a recuperar –i retindre– tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: els parts sempre són motiu de joia col·lectiva. </div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-540573221480237572011-08-06T17:07:00.000-07:002021-10-14T16:32:09.416-07:00Kikirikí<div style="text-align: justify;">Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família <span style="font-style: italic;">numerosa</span>, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem <span style="text-align: left;">—</span>i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: l’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt exacte que ara evoque des d'aquest present futur. I tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com a plats. Després de tots aquests anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="349" src="http://www.youtube.com/embed/tuKGeYzO3rk" width="560"></iframe></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-33961528290534324692011-02-25T02:12:00.001-08:002021-10-14T16:36:01.855-07:00El pas de zebra<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5577568341377752994" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEgNkEgHhJATgkzdCT59PveHhQT2AeANJ1CzaQNiyK2yRJ_sB2GfzkZ5LpAH30QNVl85O_wTZSXOl8iRMDK1nDEoBSq5duyZX8SKbjZK4AkbgIoAZvlHqUCnmpK691RsGtOipLdArMx7-L/s400/violencia.bmp" style="display: block; height: 450px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 780px;" /><br />
<br /><div style="text-align: justify;">A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeint als ninotets rojos.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniquea, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els exèrcits ja estan quasi configurats: ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència <span style="text-align: left;">—</span>també en un sentit literal.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’<i>skinhead</i> es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.</div>
<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El semàfor es posa en verd.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-62130287031109147232010-12-01T13:48:00.001-08:002021-10-14T16:57:54.231-07:00El xiquet del violí<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjq0vMgmhQ9qsqqi6rRH4ldatdiPVMzTEuRHmK6x0fidFdzsmyFtoV_ZegxWGzQhGRQlEe3sEpXSbx7Ib5G7BrwXUmDsYOLrbg5JptMAWMJW1cAwsQoCPBWqTzYdcorDbhnLoUOI-iAVWTK/s1600/damien+thorn.jpg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5545838438285177266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjq0vMgmhQ9qsqqi6rRH4ldatdiPVMzTEuRHmK6x0fidFdzsmyFtoV_ZegxWGzQhGRQlEe3sEpXSbx7Ib5G7BrwXUmDsYOLrbg5JptMAWMJW1cAwsQoCPBWqTzYdcorDbhnLoUOI-iAVWTK/s400/damien+thorn.jpg" style="cursor: pointer; float: left; height: 400px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 274px;" /></a><div style="text-align: justify;">Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: <span style="font-style: italic;">“¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!”</span>
Ara tinc por de que em passe alguna cosa. Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-23199706833544390392010-07-17T14:40:00.000-07:002021-10-14T16:41:50.738-07:00Roncs<div style="text-align: justify;">Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: aquestes persones encara respiren. Aquest cadàver encara respira! La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amorteix l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o <span style="font-style: italic;">temps fort</span> és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o <span style="font-style: italic;">temps feble</span> és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles.
Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu <span style="text-align: left;">—</span>que jo també tinc coses a dir...</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-77441442053721840642010-05-23T12:30:00.000-07:002021-10-14T16:53:45.089-07:00La batalleta de l'Ebre<div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5474551587666360258" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPqj811nx21QC3a19TMqichV8fJbMPCBSUHMLLIpsosRQa73FZDmiQDHFH-d5G7CMWC6g2XuvXBPQVVHTCmNFWsu1tWKBXB34WQDgt8vF_Yu4Goy7VwqLzpbEoxBYzy4ALnLBIHIXvZJlU/s400/joven.bmp" style="display: block; height: 298px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><br /></div><div style="text-align: justify;">Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara <span style="text-align: left;">—la <i>Gulden Draak</i></span><span style="text-align: left;">—, així que ens vam</span> acabar les Judas i vam demanar dues <span style="font-style: italic;">Gulden Draak</span>, i després dues més i aleshores va començar el recital entre les plantes i els arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen <span style="font-style: italic;">Alzheimer </span>i <span style="font-style: italic;">L’historiador d’Alfarrassí</span> la gent anava <span style="font-style: italic;">xalant</span>. Un heavy que li va agradar molt la de <span style="font-style: italic;">Llull Cobain</span> i em va dir que li calia la versió autènticament <i>grunge </i>que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que érem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i bateria amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons <span style="text-align: left;">—</span><span>a banda de què és molt guapot</span><span style="font-size: 78%;">.</span>
Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo <span style="text-align: left;">—</span>que ací no viu ningú, de veritat!<span style="text-align: left;">— </span>olor a fum i pixum reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n.
A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estan a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo trage tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars.
Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni l'Ebre ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotó que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a <span style="font-style: italic;">xalar </span>de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5474552431095705906" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxYT_WewzBODu_URuzvNYR_x52VsAC7QdrGGoPGn54SqDLpcfO4Q1PEV2Ez41vF5kHhlda8Yc6-_wE4GRKZRmHNpUZO_vWofTpaoZru0l7vWuaBdwiQ8nf3EQUTR_ByqZK5F2OzqvEO4p-/s400/P1010035.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><div style="text-align: justify;">Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent responia sí senyor un tècnic de so de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. Vam conèixer lo Fer <span style="text-align: left;">—nom fictici</span><span style="text-align: left;">—</span>, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriós magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada. Anem a lo llit a fer unes fotos. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va a los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir.
Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5474552931004381106" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6xPd0luEH-4-ARXwGRyuJtkbtjrXqwCWo6Z8_snj9OXpJr7Pwnnup7swq369gspwUTYtIyT4KQaAonv4qWXB5gg263yXYzHfjHGz28Jmp-HZgdOVhhyphenhyphenUbRZfnDbjxElwKOcRWvrHPNrTG/s400/P1010043.JPG" style="display: block; height: 400px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 300px;" />Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-16089277641668718792010-05-17T13:34:00.000-07:002021-10-15T09:22:00.313-07:00Decàleg del bon Daniel Johnston<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5472345309922595490" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1P5_kyMy98TooAwyJAvFWxTmWWqsgOjwgzvIB84zahlQ2l6F48b1jDAPL-eLN2rG7QxJuBJtL7xLgdU1RRq4Hsd6Zt9MU_tWaz5Xd6Efbq7_dbiY0diyBhbcrTIz9j9X0EKs1YXoWNxVg/s400/johnston.bmp" style="display: block; height: 341px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 130%;"><br />
</span><div><span style="font-size: 130%;">1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.</span></div><div><span style="font-size: 130%;">2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: les parets internes són opaques i reflectants.</span><div><div><span style="font-size: 130%;">3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...</span>
</div><div><span style="font-size: 130%;">4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.</span></div><div><span style="font-size: 130%;">5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…</span></div><div><span style="font-size: 130%;">6 – …un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe</span>... </div><div><span style="font-size: 130%;">7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe. </span></div><div><span style="font-size: 130%;">8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv.</span> </div><div>9
<span style="font-size: 130%;">- Sí, en falten dos. </span></div></div></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-50662252677335310452010-03-20T08:16:00.000-07:002021-10-14T17:12:02.173-07:00Aglaophotis<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5450748768987193122" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4m7DU4RYc6BGZOe1Hp9FJ0Hz_y2oGIq0iXbDiaPwNlAlCxonUmHyiN9dydReu_hz1lluqk1LO68tyq5e_5gUxjpf8kR2GYur5MADoF_qdLMULPjHbgWo-fqrOakHzuT6hJ1GidCOHhV8a/s400/aglaophotis.bmp" style="float: left; height: 400px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 214px;" /><span><div style="font-style: italic; text-align: right;"><span>“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” </span></div><div style="text-align: right;">Víctor Hugo<i>: </i><span style="font-style: italic;">“L’home que riu”</span><i> </i></div><div style="font-style: italic; text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: la paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, panotxes de dacsa surant i rodant. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquella escalera. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música.
Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi alentit, donant voltes de 360º en totes les direccions.
Després d’una llarga estona sostingut en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-res vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats començava a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com una xarxa ben farcida de peixos o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un <span>nou-ric</span>... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguia acumulant més i més runa, que eixia disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines.
Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els <span>dimonis interns</span> <span style="text-align: left;">—</span>amb aquesta finalitat l'empraven antics bruixots ficticis<span style="text-align: left;">—</span>, però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador <span style="text-align: left;">—</span>aquest macabre mirall. Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes.
Vaig desitjar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.</div></span>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-19085141434336995482010-02-21T02:40:00.000-08:002021-10-14T17:16:29.454-07:00Els deliris de la febre de finals de Febrer<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5440645628877140002" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNp98WAM502h61zmQj7oT0f7Tlq3fMM2pBBG3CTgUH2GAVoOaUH-_jYxeugVdD1ZClUeOOAYGMvK25ANmRb1w_9-y2GIpHYgTeenBAm8Ydei_w_MQO1yF8lvymNhZjrqmrjJ0bconH7CIS/s400/somnis+febre.bmp" style="float: left; height: 400px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 321px;" /><div style="text-align: justify;">Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals.
Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, <i>frame</i>, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. <span style="font-style: italic;">“Has dormit amb el cul a l’aire?”</span> Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant.
Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com?
Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient <span style="text-align: left;">—</span>de la meua tassa<span style="text-align: left;">—</span>, abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. <span style="font-style: italic;">"Cotocloc!"</span> Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? <span style="text-align: left;">—</span>Ja no tinc por. Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts <span style="text-align: left;">—s</span>egur que acaben de xutar-se. Només es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: ha començat a ploure. Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. <span style="font-style: italic;">“Avui es banyarà el pati comú”</span>, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací.
Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses <span style="text-align: left;">—l</span>a febre, escriure i llegir<span style="text-align: left;">—</span> són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del <span style="font-style: italic;">seny</span> que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide.
Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! <span style="text-align: left;">—p</span>er això els escric ací. L’altre? El meu germà xicotet.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-78576678054951359142010-01-24T08:41:00.000-08:002021-10-15T01:22:35.877-07:00Caragols<div style="text-align: justify;">Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino <span style="font-style: italic;">el Caragolero</span>. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència.
Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta o una aspiració: per fi havia trobat un referent.
Aleshores vaig saber que volia ser –que acabaria siguent– un alcohòlic, un pidolaire. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis.
La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics –com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades– ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil, sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular. Després de fer el barret va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses.
Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets. A les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida –45 anys– va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys.
Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div><div style="text-align: justify;">
<object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/QiVS56IePXw&hl=es_ES&fs=1&" /><param name="allowFullScreen" value="true" /><param name="allowscriptaccess" value="always" /><embed allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always" height="344" src="http://www.youtube.com/v/QiVS56IePXw&hl=es_ES&fs=1&" type="application/x-shockwave-flash" width="425"></embed></object></div></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-76619624630946175972010-01-15T08:53:00.000-08:002021-10-15T01:25:21.858-07:00Microones<div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;">És gràtis!</span> </div><div style="text-align: justify;">Persones <span style="font-style: italic;">non grates</span> es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;">El banquet X</span>
Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: l’amor platònic <span style="font-style: italic;">[Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató].</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;">Tutorial sense pretensions</span>
Agafem el mot <span style="font-style: italic;">geografía </span>i traslladem la <span style="font-style: italic;">g</span> [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. <span style="font-style: italic;">Et voilà! </span>Un nou sinònim de <span style="font-style: italic;">poesia</span>. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-weight: bold;">Saviesa universal</span> </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>Quina és la teua cita cèlebre preferida? </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte! </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic; font-weight: bold;">Presentador</span> </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellós públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present! </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic; font-weight: bold;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic; font-weight: bold;">Correcte</span> </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet… </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és <span style="font-style: italic;">un</span> <span style="font-style: italic;">correcte</span>. Anem a vore… Per a tú què és <span style="font-style: italic;">un correcte</span>? </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>Tio! Pareix mentida! Segons el <span style="font-style: italic;">Diccionari Barcanova de la Llengua</span>, <span style="font-style: italic;">correcte </span>és <span style="font-style: italic;">tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes…</span> </div><div><span style="text-align: justify;">–</span>Pues, que vols que te diga, per a mi <span style="font-style: italic;">un</span><span style="font-style: italic;"> correcte és</span><span style="font-style: italic;"> </span>un dildo de dos extrems!</div><div><br /></div><div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5427032410949128754" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSGEdgBwZazgZsaVCYK_H7nFTAqHc2fsjQB0THDeaGanl1hsLhvQOJHuWY6ikVsgZ0tUrO0XRKC8mA8rmJWUZXLNpq1yDhpt_7pqKqjf5idujqVTKIldjgsP2eC5AvacRvHSwWVnwg0yh9/s320/correcte.bmp" style="display: block; height: 238px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 313px;" /><span style="font-size: 78%;"><span style="font-style: italic;">Un correcte</span></span>
</div></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-36326310745579806112010-01-10T15:35:00.000-08:002021-10-15T09:21:43.466-07:00Guilty pleasure<div><span style="font-size: large;"><br /></span></div><span style="font-size: large;">Eolo va filant una finita brisa de ponent</span><div><span style="font-size: large;">sigilosa, càlida i tènue,</span><div><span style="font-size: large;">condensada, quasi al buit,</span></div><div><span style="font-size: large;">misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. </span></div><div><span style="font-size: large;">Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te </span></div><div><span style="font-size: large;">com gossos de caça delerosos d'interceptar </span></div><div><span style="font-size: large;">ni que siga un bri de la teua essència.</span></div><div><span style="font-size: large;">És quan em sedueix el teu crit </span></div><div><span style="font-size: large;">i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.</span></div><div><span style="font-size: large;">És quan del tot m'arravata que
faig ones amb el llençol </span></div><div><span style="font-size: large;">per a manxar el teu alé
i consumir-te per complet.</span></div><div><span style="font-size: large;">I llavors em veig envoltat de tu </span></div><div><span style="font-size: large;">ja en el meu niu de càlid ambient </span></div><div><span style="font-size: large;">com un cuc de seda al seu capoll,</span></div><div><span style="font-size: large;">com a la llengua d'un animal calent.</span></div><div><span style="font-size: large;">Un bolic de magre plegat </span></div><div><span style="font-size: large;">a la seua lasanya flatulenta.</span></div><div><span style="font-size: large;">Envejós del fred aire circumdant </span></div><div><span style="font-size: large;">que assetja la nostra càpsula sedant </span></div><div><span style="font-size: large;">no deixe ni la més mínima esquerda </span></div><div><span style="font-size: large;">per on pugues relliscar-te fugisser </span></div><div><span style="font-size: large;">i la teua fragància em va posseint </span></div><div><span style="font-size: large;">absolutament i lenta </span></div><div><span style="font-size: large;">mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: </span></div><div><span style="font-size: large;">el de l'olfacte, per descomptat </span></div><div><span style="font-size: large;">amb els teus efluvis gastrointestinals.</span></div><div><span style="font-size: large;">També la piropercepció,</span></div><div><span style="font-size: large;">aclaparada pel teu tèrmic amor </span></div><div><span style="font-size: large;">que m'embolca porus a porus.</span></div><div><span style="font-size: large;">Finalment t'esvaeixes i em deixes sol </span></div><div><span style="font-size: large;">aferrat als llençols, </span></div><div><span style="font-size: large;">aturdit i encara extasiat </span></div><div><span style="font-size: large;">però disposat a bolcar-me ja a un desemparament </span></div><div><span style="font-size: large;">que només podré alleujar amb records.</span></div></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-18124725950670425522010-01-03T10:48:00.000-08:002021-10-15T09:24:59.472-07:00Un gos lladra<div style="text-align: justify;">Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el <i>pathos </i>mentre una senyora passa amb un <i>Teleprograma </i>i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-60983718139081484852009-12-29T06:02:00.000-08:002021-10-16T04:56:39.165-07:00Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)<div style="text-align: justify;">Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: el Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l'annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: el seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Retor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420659141955102706" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2heG1x4ZBPz_2fd_QEiLzb3lE9YS1oSRoEZWRUdLY_zroPmpvFrA6xLcSMBX8n2Y5ZCxE9-_yiblwSsNHhpo6FHXJ_Wl50YCaZwtyPm-rnppqKLB3CpzTJyOQFYsMeMBJ0bZpOgNz_fPd/s400/658256826.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">La cova de la reina, l'annus de la Serratella</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div>
Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-vos en l’actualitat. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar, per tal de poder veure de nou aquell xicotet habitacle que hi ha en un trenc als tres o quatre metres de gruta.<div><br />
<div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420660263618302882" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3Wwd9azlChLFTm5EFMiYNrBctZzeyLJtP397Di5kb4VMSha34c3c16GU0rHV2dDkYsEIC3TuCPe9CI6noZp0NlD2fyl1R6cdKIShCAzVsqEoAFwYCA5zvujhJXScKxx_Qto2zXWi9aEFN/s400/977979.JPG" style="display: block; height: 400px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 300px;" /><span style="font-size: 78%;">Llindar de colonoscòpia</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 12.48px;"><br /></span>
<div style="text-align: left;">Allà seiem tots en rogle, quan encara cabíem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però només ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que havíem d'eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.</div><div style="text-align: left;"><br />
<div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420666578125717490" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPhZlOg3lG0sEgbrDgHgFOCXlTE4T6lco-dJmUkuMc3bCpPaFsVAr_3ex2OaKStmwferRjpuAF4wpC5Fj7WsD3RRIPQSb_q0HTNsyL-WCtnAyBkNg-H_Y8-7jdtaqlspkYhSFQ1-28Fn-i/s400/37893758.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">Vista exterior</span>
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;">Aquell llòbrec alè, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420776489213970226" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQxsRNDML7OuPvOlW9L7tIHFHjHd3YW2UGa0MNrvw9s7vusRUGgM45Xo1LfpU0Mbtq0LNn5cnn3n0rNxbOxLc82zT1OMjVeijJVNRjeghUjL-klqL6Vd0DudIIpb5OpbjRAzzd3QdaBiJV/s400/3583568.JPG" style="cursor: pointer; display: block; height: 400px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 300px;" /><span style="font-size: 78%;">La cova del rector, vagina de la Serratella.</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;">Conten que la Cova del Retor, per la seua banda, va servir d’aixopluc a un capellà republicà durant la posguerra <span style="text-align: left;">–o era més bé a un capellà de dretes durant la Guerra Civil?</span> L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals que emanen la seua fragància vital.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420668277147688146" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_pNNxuj1HSWRoyRbsZbXNDDPx-tR0X1lnqxzKE3NUGtljPELj4TfIm4wOchACCZC32VR34QGyah9o53qVIZmzBe2HH5179MvAawbrCva-9SrWndddahxjOrl7Bm1LR0ObRIlGRTkNYoIU/s400/3587358.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">Esternut vegetal</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;">Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: arribes a sentir el batec viu de la muntanya. Et saps a l’úter de la muntanya i sents un inevitable i intens retrobament amb l’animal.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420669090404004706" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiuCn5CyqMtsnW4L14KI7gy5FhKeSWRZOzC4wqHfKM7LYkV4XoyJdhiUCW6EybPab__a2AE4_e5dEidbX3DeST4uKmKN8uCurjrJKfQR9ZGfRYUmCkIN_4CgHq3Hhj4zxwUoEic2849YEyE/s400/35683568.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">Interior amb deixalla del paleolític</span>
</div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div>
A les parets cavernoses de la cova hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts –els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí –visca la revolució! </div><div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: left;"><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420672702783926386" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVI2QvYM36jl3q2zkSiUBcCVB7st-Yk51gEcVaHobYWXfKXqAyn9p7H93hg79HPsanuJbON5JJCQ-NqJWT7FLyQnxKWt0bqXf1EaS3RfIoGugJTPlFxo1LhOLDWAeLwv4IdepLf434FyYP/s400/2568268.JPG" style="cursor: pointer; display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">Parets cavernoses.</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;">Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada de mon pare. Quan encara treballava, només acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols del gos <span style="text-align: left;">–s</span>i el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, seguiria sent el millor amic de l’home? </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"> Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, atès que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell. A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: a la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització <span style="text-align: left;">–s</span>i no és exactament la mateixa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: center;"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420670953215821026" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieSWmQ-fy7QiN8wh7bzh9DyY97rkAS9SSbYso1ddKKVR4qFhUfXeIKA1zk0lmCIGXRhnZC2OiIGp8Kzd06DTFQm9f7VqdlLdXyLEb1jRCWuD07zxWtkLpFCG1GTvrg19YjzRKI23UKsxH1/s400/5682568.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /><span style="font-size: 78%;">Nano entrant a la cova del retor</span></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: 78%;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;">Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella <span style="text-align: left;">–</span>la meua muntanya!<span style="text-align: left;">–</span> si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial.
A la muntanya encara –o, sobretot ara– li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una consciència que la contemple i que faça patent el seu continu i silenciós esdevenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt bé plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adoctrinador: no vingueu tots a la muntanya, que si no ja no podré estar sol amb ella!
A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: una figura solitària, una ombra fugissera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5420671554581786242" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpxWrUcBnZ0sKyU5h04Hd-IT4gur-xow9E57OiQfXn5gentevFqnO0nHUtXj-dO1InI4WfbXJs80vGJda1SfIl3PyNijjgFlOAVRWQ-u5nPbIFcvfqXbLQQjmYUPEHiI2LFAJ2vXk4MVGN/s400/35835.JPG" style="display: block; height: 300px; margin: 0px auto 10px; text-align: center; width: 400px;" /></div></div></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-51088758292056571472009-12-16T23:07:00.000-08:002022-12-29T14:27:16.837-08:00L'etern cicle vital d'Angoixa<div style="text-align: justify;">De sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol.
El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cel ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: l’aroma de les olles <span style="text-align: left;">—b</span>en assentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra<span style="text-align: left;">—</span> que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita.
Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina, factures mullades de malversacions de fons, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren <span style="text-align: left;">—ha d'</span>anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill <span style="font-style: italic;">borderline</span><span style="text-align: left;">—</span>, o l’estudiant que torna de València i corre apressadament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però de sobte arriba el dia: una sensació estranya em desperta a mitjan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolós d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells mullats i bruts i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es posa el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n.
A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cel ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorbint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s'arrosseguen insípids, inodors i descolorits. Els seus besos justifiquen la resignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això <span style="text-align: left;">—</span>o potser per això mateix<span style="text-align: left;">—</span>, vull estar amb ella la resta de la meua vida.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">I de sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, només per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. </div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-67312456534232288612009-11-28T06:59:00.000-08:002021-10-16T05:13:05.600-07:00Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5409175628878449698" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhugCpsJjJfaFQcktS0sLG72spy7zuQFBGnNVFCDct644Z9TB2wzLulN9g8utr0hUFdMIwscrjrZ8kzLSVwaxPkdqe-Tef1LTfXkjaFRMlD05aK-yI1Ksgd96NcXnz13la-HlycmjzpppsT/s400/222222.bmp" style="float: left; height: 339px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 400px;" /><span style="line-height: 107%;"><span style="font-family: times;"><div style="text-align: justify;"><span style="line-height: 107%;">«</span>Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica <span style="font-size: 11pt; text-align: left;">—</span>diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica<span style="font-size: 11pt; text-align: left;">—</span> sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern <span style="font-size: 11pt; text-align: left;">—</span>aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs<span style="font-size: 11pt; text-align: left;">—</span> a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau assolia aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus <span style="font-style: italic;">“Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!”</span> <span style="font-size: 11pt; text-align: left;">—</span>així resa un dels seus múltiples càntics. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"> La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau assoleix la velocitat de la llum. Malauradament, cap astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja s'acosta el primer astronauta que tornarà d'ell <span style="font-size: 12pt; text-align: left;">—m</span>oment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquests individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcent-se entre espasmes musculars<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> que el que més anhelen, per damunt de totes les coses <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>per damunt fins i tot de les seues pròpies vides<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> és un moment de repòs que no arribarà mai <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>estem parlant d’un orgasme infinit. Les seues cares diuen <span style="font-style: italic;">“Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més!”</span> Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits.
Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—d</span>e fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de l'anomenada Teoria de Cordes. Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats.<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">»</span></div></span></span>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-52425974927127743152009-11-17T14:55:00.000-08:002021-10-16T05:25:22.449-07:00El capità Taràntula Zen (Director's cut)<div style="text-align: justify;">Atès que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre clau amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila índia vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—v</span>ares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc.<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construint el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>sempre guaitava algun ou que altre<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> i clar, ell mai encertava a l'intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt en el que havia de cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: el gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—s</span>i a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar. El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió que en qualsevol moment anava a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vulgues o no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal, per la seua banda, podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com desitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—p</span>otser algun dia conte aquest episodi. És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells...</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">I vet ací que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar en mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, atès que jo era el seu últim recurs.
Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com <i>majorettes </i>borratxes pel fil dental. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava per terra. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">«</span>seriosa<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</span>, es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya.
Tenia els ulls policromats <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>canviaven de color segons la llum<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill i preguntat-se des de quan els annus tenen himen.
Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: <i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">«</span><span>Puc adormir-me tocan-te la cigala?</span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">».</span></i></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;"><br /></span></i></div><div style="text-align: justify;">Al despertar, mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estàvem sols.
I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;"><i>«</i></span><span style="font-style: italic;">Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava...</span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;"><i>»</i>. </span>Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La segona cita <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>encara que tècnicament era la primera<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> va ser un desastre. Després, no vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristos i fi.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-43851046875162153832009-10-27T17:47:00.000-07:002021-10-16T05:35:01.569-07:00Records d’infància: “Eau de pomme purrie"<div style="text-align: justify;">Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció.
Estava jo rellegint <span style="font-style: italic;">El tiquet que va explotar</span>, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquests parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: d’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant coent amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Atès que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota.
De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilenya, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>amb un foradet al mig per a l’ombrera<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">— </span>un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;"><i>«</i></span><span style="font-style: italic;">Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva</span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;"><i>»</i></span>, amb les paraules <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">gratuita</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i> i <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">exclusiva</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i> ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una.
A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del <span style="font-style: italic;">restaurante</span> on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilenys més rojos que una gamba. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">No, niños no</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">».</i><span style="font-style: italic;"> </span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«S</i><span style="font-style: italic;">i és per a adults perquè regalen una vidioconsola?</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i>, vaig pensar, però al remat el món dels adults sempre era molt confús. Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder aguaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilenys, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡amb vestit i corbata! <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>¡en ple agost!<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>, l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡Dos bitllets de 5.000 pessetes! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra.
Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: videoconsoles gratis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa polida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;"><i>«</i></span><span style="font-style: italic;">Fill, trobe que ha arribat l’hora</span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;"><i>»</i></span>, va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">Eau de pomme pourrie</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i>. Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">T'agrada, fill?</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i>, em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. <i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</i><span style="font-style: italic;">Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...</span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</i>, i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">P.D: Al final la videoconsola era el típic <i>Tetris </i>portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span>encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span> i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-56849108557274833132009-10-25T19:28:00.000-07:002021-10-16T05:42:19.643-07:00Incongruència temporal<div style="text-align: justify;">No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span>com el seu propi nom indica<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span> uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques d'ambient, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">«E</span>l túnel de l’amor<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">»</span>, un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span>es podeu imaginar amb quin tipus de programació<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">—</span>, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen <i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">«</span><span>Prohibido entrar más de dos personas</span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">»</span></i> i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A la càmera obscura d'aquella discoteca s'entra obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. De vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: el meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El pla va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig acostar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al acostar-me, un altre canvi de pla va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">«</span>La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;">».</span> Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">
Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>vaig exclamar. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Gelat… Molt gelat! <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>va fer ell. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Un bessó abandonat al néixer! </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Buf… Extremadament gelat! <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>va dir rient i mirant cap a un altre costat. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Una projecció esquizofrènica? <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>vaig dir alçant una cella. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Gelat. Ens ha vist tota la discoteca. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Un… holograma? </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Tebi, tebi </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Un desdoblament astral? <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>el meu rictus cada vegada era més retorçut. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Calent. No exactament astral… </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Aleshores… vens d’una altra dimensió? </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Cremant! D’una altra dimensió temporal. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Què? </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida? </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant! </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa! </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Eres un... o... sóc! Sóc un xovinista temporal! </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>I perquè ara estàs ací? </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica (què se jo!) que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pogueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat. </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>No entenc rés… </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>Mira, t'ho torne a explicar... </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">I xerrant xerrant, vam entrar a un basar 24h a comprar unes cerveses.
Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites…<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> en vam afegir una nova: l’onanisme en tercera persona.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-16950323432153070512009-09-18T22:28:00.000-07:002021-10-14T17:26:12.795-07:00Estudi del patinatge artístic nocturn a càmera lenta<img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5383047036410409730" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJHOe7yBWhKGIspNzkc-9MPlOwozWsRJFgUE9Kh8mnMzsy6IAl3F9cSDxzqQZN0PlUgkDbijP1f_CtRWDZyykOVGmwZWygIg4cU3ti8-19hTDPX_cIyIgwU6KDjncZzgMvjH56-FQKH94U/s400/patinatge+art%C3%ADstic.bmp" style="cursor: pointer; float: left; height: 291px; margin: 0px 10px 10px 0px; width: 400px;" />
<div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: large;">Acrobàcies sobre el gel, </span></div><div><span style="font-size: large;">quatre hores en el aire. </span></div><div><span style="font-size: large;">Ballarins al ralentí </span></div><div><span style="font-size: large;">quan aterren al gel.</span></div><div><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div><span style="font-size: large;">La taronja sideral </span></div><div><span style="font-size: large;">roman penjada en el aire </span></div><div><span style="font-size: large;">reflectint la llum solar</span></div><div><span style="font-size: large;">que impacta sobre els cossos que </span></div><div><span style="font-size: large;">giren, giren al voltant </span></div><div><span style="font-size: large;">del punt, en atracció a ell. </span></div><div><span style="font-size: large;">Cabriola centrípeta </span></div><div><span style="font-size: large;">convertida en el moment </span></div><div><span style="font-size: large;">en un segon etern.</span></div><div><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div><span style="font-size: large;">Es traslladen sucumbint </span></div><div><span style="font-size: large;">a la inèrcia que els empenta,</span></div><div><span style="font-size: large;">línies geodèsiques </span></div><div><span style="font-size: large;">a un gel tan gelat que crema. </span></div><div><span style="font-size: large;">Dónes un enorme salt: </span></div><div><span style="font-size: large;">dotze voltes sobre el propi eix.</span></div><div><span style="font-size: large;">Totes les extremitats </span></div><div><span style="font-size: large;">en projecció glacial.</span></div><div><span style="font-size: large;">Quasi sobrenatural </span></div><div><span style="font-size: large;">relliscar-te amb els peus alats </span></div><div><span style="font-size: large;">sobre el gèlid cristall </span></div><div><span style="font-size: large;">rallat per el teu metall </span></div><div><span style="font-size: large;">en un segon etern.</span></div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-71218429594674622192009-07-29T00:57:00.001-07:002021-10-16T14:57:33.718-07:00Summercat<div style="text-align: justify;">
Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. Vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent envestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per cas, o bé ideant cançons a una gasolinera, seguint l’estela de Fernando Alfaro. A banda, és clar, d’eixa sensació d’emancipació <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>encara que només siga això: una sensació. Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En aquests dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença la <i>Marineta Cassiana</i>, que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A casa la meua germana també viu la meua altra germana. Les dues estan ho han deixat amb les seues relatives parelles fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. Quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tempesta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara la tele, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparedat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>m'agrada aquest concepte. Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placenta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues u<span style="font-family: inherit;">rpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: <span style="line-height: 100%;">«</span>Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!<span style="line-height: 16px;">»</span></span></div><div style="text-align: justify;">
<span style="line-height: 16px;"><span style="font-family: inherit;"><br /></span></span>
<span style="line-height: 16px;"><span style="font-family: inherit;">Finalment no vaig trobar cap feina.</span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/ebqqNqG91XM" width="560"></iframe>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-51931253154173035982009-06-28T15:46:00.000-07:002021-10-17T03:35:59.665-07:00Em sona un ou<meta content="text/html; charset=utf-8" equiv="Content-Type"></meta><meta content="Word.Document" name="ProgId"></meta><meta content="Microsoft Word 11" name="Generator"></meta><meta content="Microsoft Word 11" name="Originator"></meta><link href="file:///C:%5CDOCUME%7E1%5Cpep%5CCONFIG%7E1%5CTemp%5Cmsohtml1%5C01%5Cclip_filelist.xml" rel="File-List"></link><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><style> <!-- /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> </style><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopia. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té Alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. <span lang="EN-GB">Et sents identificat amb pràcticament tot.
</span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="EN-GB"><br /></span></p><p class="MsoNormal">
<span lang="EN-GB"><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="EN-GB"><o:p> </o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em pose a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonia per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: van cap a tu amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—d</span>os desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri, o pràcticament sobri, en el meu cas. Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.</p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p><p class="MsoNormal">
</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudia de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquests quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglès alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandès a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervesa li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entès alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que seria un discurs de poètica financera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciosíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: només queda una habitació i és la més xicoteta i barata. L’habitació número 13 <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—m</span>úsica de terror. Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat en aquesta habitació i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: cada polvo, cada xut d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.</p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p><p class="MsoNormal">
</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteries gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquests bars. Obric la porta, entre i allí estan els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estel·lars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraniana sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervesa, però resulta que aquest no ven cervesa i que també és marica. <span lang="EN-GB">Tothom és marica a Barna. Xavier és molt maco, besa molt bé, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyós. Té uns testicles enormes. </span>Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematadament, condemnadament i patèticament sol. Xavier m’envia un SMS: <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;"><i>«</i></span><i>Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?</i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px; text-align: left;"><i>»</i>.</span><i> </i>Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…</p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p><p class="MsoNormal">
</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estan replets d’una cervesa especial elaborada per Ferran Adrià. Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa bé. Jo em pensava que el que jo feia era pretensiós i vanitós, però la pedanteria d'aquests és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiran en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de <i>has filmado eso verdad</i>. I el càmera li torna una mirada de <i>lo tengo lo tengo</i>. Comença el concert i a mitjan primera cançó <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span><i>El vals del seu i la seua</i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span> se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançó <i>Alzheimer</i>, que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Hauria de pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no hauria de començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>per descomptat<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>, s'acosta a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>això es sabrà a l'Agost<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>, un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó <i>L’home del Segle XXI</i>, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol expectativa. El cantant s’assembla a Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la bateria. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival <i>(a)phònica</i>, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyós que a València ens intenten vendre merdes com el <i>Sona la dipu</i>.</p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p><p class="MsoNormal">
</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar des de les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i desitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o prop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Quina vida més tremenda, quina existència més meravellosa. Ens envolta allà on anem. </p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p>
<object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/eLM4l6jfPVs&color1=0xb1b1b1&color2=0xcfcfcf&hl=es&feature=player_embedded&fs=1" /><param name="allowFullScreen" value="true" /><param name="allowScriptAccess" value="always" /><embed allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always" height="344" src="http://www.youtube.com/v/eLM4l6jfPVs&color1=0xb1b1b1&color2=0xcfcfcf&hl=es&feature=player_embedded&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" width="425"></embed></object>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-37870106508422298712009-02-28T02:05:00.000-08:002021-10-16T15:10:29.462-07:00Xica índigo<div style="text-align: justify;">Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament.
Ara sols espere el dia que tornes a per mi.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-82696419497901324952009-02-20T13:27:00.000-08:002021-10-17T03:36:27.266-07:00Parpelles en punt estel<div>Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so,
aquest està lligat als rostres. </div><div>Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.</div><div>Les retines son forats.</div><div>El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. </div><div>Quasi ni es veu. </div><div>Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. </div><div>Per les teues retines entre, isc.</div><div>Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,</div><div>surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.</div><div><br /></div><div>Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.</div><div>Un somriure infinit en loop.</div><div>Un xicotet salt mortal.</div><div>Aleshores tornes a obrir els ulls
i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.</div><div>Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.</div><div>La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. </div><div><br /></div><div>Llavors el teu rostre es mou. </div><div>El teu rostre expressa. </div><div>Projecta.</div><div>Fa entreveure.</div><div>Com un espill trasllúcid de l’ànima.</div><div>Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.</div><div>Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques
com un camaleó amb epilèpsia.</div><div>Els teus ulls no són bonics <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">—</span>ho és la forma en la que les perpelles els acoten. </div><div>La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.</div><div>Mires cap a dalt <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">—</span>m’encanten les venes que t’ixen<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">—</span> i ens veus per baix
pegant-li la volta a l’Univers. </div><div><br /></div><div>Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm
i l'espiral va reduint la seua grandària, </div><div> ajudada per la vigília de l’aigua
fins a quedar latent, </div><div>lactant, </div><div>rajant, </div><div>surant a l’espai circumdant, </div><div>inacabada, </div><div>implosionant, </div><div>retroalimentant-se,</div><div>deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, </div><div> hivernant en un salva-pantalles d'alè. </div><div><br /></div><div>Llavors els teus ulls giren en fase REM
i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. </div><div>No vull mirar-te per si despertes.</div><div>El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, </div><div>però no com a fullaraca a càmera ràpida, </div><div>sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. </div><div><br /></div><div>Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior
com una pantalla pergamí, </div><div>però no la limita. </div><div>Actua de prisma cap a mons encara més vastos, </div><div>expandint-la en panavisió. </div><div><br /></div><div>Llavors el teu rostre llangueix
i qui el mira al matí assimila el misteri <span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">—</span>ara mut<span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">—</span> del qual està compost el temps.</div>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2741735660226032401.post-14158397299457511872009-01-28T13:47:00.000-08:002021-10-17T03:37:36.241-07:00La Gran Estafa del Llenguatge<p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">Pensa en eixa espècie de transició<b> </b>del somni a la realitat<b> </b>que sempre té quan es desperta<b> </b>i que l’adverteix a poc a poc<b> </b>de que va a viure un nou dia.<b><o:p></o:p></b></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: </span></span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;">«</span><i>Merda! Estava somiant!</i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px;">».</span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en el Doctor Menguele,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Jack Kerouac,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Chicho Terremoto</span></span></p><p class="MsoNormal">i en com la seua dona</p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">fa petorrets amb els llavis<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i se’n va volant.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">
</span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">La llum se n’ha anat mentre dormia,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">Walt Disney s’ha descongelat<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i tota la casa fa pudor a màgia.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">No recorda l’olor.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">No recorda l’energia que desprenien.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en eixa tovallola que abans era blanca.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en Jack l’estirpador,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Antonin Artaud</span></span><span lang="CA">
i en el comte Drakul.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.<span style="font-size: 0px;"> </span></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA"><br /></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span class="postbody"><span style="font-size: 0px;"></span></span>
</span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del <i>wishkey </i>d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">I sent el dolor d’estómac perforat.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. </span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span class="postbody"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span class="postbody">Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats</span> <span class="postbody">i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: </span></span><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt;"><i>«</i></span><i>Xiquet,</i><i> els que escolten eixa música sempre acaben bojos</i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 16px;"><i>»</i>.</span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en Hannibal Lecter,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Val del Omar,<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Cat Woman<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en els tripis del Quixot<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en com de gegant pot ser<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">allò insignificant.<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">
I pensa en la neurona,<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA">Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span lang="CA"><br /></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">I pensa en el fantasma de l’òpera<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Arthur Rimbaud<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en la rana Gustavo<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Charles Manson<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Edgar Allan Poe<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Freddy Kruegger<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Phillip Morris<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Theilard de Chardin<o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA">i en Albert Einstein...</span></span></p><p class="MsoNormal"><span class="postbody"><span lang="CA"><br /></span></span></p><p class="MsoNormal">
</p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcdFhLK16u1F5sN26yPCCr7JU8Jn9L4Ba3js7QNgOP04ddziOAfAFunJ4ZZIEq1QLe9S3EDUQF3WK9Q0z9_Fbh11C0a07xKO0LKh_AhDKs0GTTWMjeCsb1HPpOr_MTCZUFaDbJFa_Y7U_Y/s1600-h/la+gran+estafa+de+la+poesÃa.bmp" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5296465577205233890" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcdFhLK16u1F5sN26yPCCr7JU8Jn9L4Ba3js7QNgOP04ddziOAfAFunJ4ZZIEq1QLe9S3EDUQF3WK9Q0z9_Fbh11C0a07xKO0LKh_AhDKs0GTTWMjeCsb1HPpOr_MTCZUFaDbJFa_Y7U_Y/s400/la+gran+estafa+de+la+poes%C3%ADa.bmp" style="cursor: pointer; float: left; height: 384px; margin: 0pt 10px 10px 0pt; width: 275px;" /></a>Artéshttp://www.blogger.com/profile/09040553908598983576noreply@blogger.com3