A TA MARE VA QUE FUMES

2012-01-09T07:58:00.001-08:00

Arthur Caravan + Mi Sostingut

Divendres 17 de febrer a La Fábrica (Gandia)

Arthur Caravan, un dels grups valencians més reconeguts,

presentaran en La Safor el seu segon disc, "Atles Enharmònic".

http://arthurcaravan.bandcamp.com/

Mi Sostingut interpretaran les cançons que formaran part del seu

primer treball discogràfic, que s’editarà en primavera.

http://misostingut.bandcamp.com/

Preu de l'entrada: 5 euros (anticipada i en sala)

Venda anticipada d'entrades:

La Costera:

CAMOT
Carrer Jacint Castanyeda (Xàtiva)

( els divendres de 19 a 21h)

La Safor:

- BO DE SAL (bar del Casal Jaume I)

C/ Dona Teresa, 2 (Gandia)

- DELTA DISCOS

C/ Sant Francesc de Borja, 7 (Gandia)

III Festes populars del Barri del Raval de Xàtiva

2011-11-02T15:51:00.000-07:00

Divendres 4 i 5 de novembre tindrà lloc la tercera edició de les festes popular del barri del raval...

EL RAVAL ES MOU!!!

Ja fa anys que la gent de Cremats treballa per unes festes populars al barri del Raval a Xàtiva, amb l'objectiu de crear un espai de trobada entre tot el veïnat de Xàtiva i del propi barri. Sempre amb una mirada diferent, conscients de la necessitat de crear un barri en moviment, preocupat per el seu benestar i capaç d'organitzar-se per a fer un oci diferent i participatiu.

Les activitats tindran lloc a la Plaça J. Tudela i al parc de Sarriers.

DIVENDRES 4

21:30 Pregó inaugural de les festes! Vine disfressat i farem cercavila pels carrers del barri amenitzada per el grup "Batukant'astall" des de Carcaixent.

22:30 Portat el sopar de casa i vine al parc de Sarriers amb la resta de veïns.

23:30 Monòleg a càrrec de "Moixo Còmico" seguit de punxa-discos de la ma de "CREMATS SOUND SYSTEM"

DISSABTE 5

11:00 Jocs per a menuts al parc de Sarriers, amenitzats per els agrupaments escoltes de Xàtiva Jamboree i Cohinoor.

13:00 Actuació a càrrec de l'escola de danses de Xàtiva al jardinet.

14:00 Vine a fer un bon dinar amb els teus amics i veïns amb una bona cassola al 2º Concurs de cassoles d'arròs al forn, després hi haurà jocs de taula tradicionals per a fer la sobretaula. Tot al jardinet.

19:00 Xerrada "Un barri en moviment", vine a compartir amb els veïns del barri i de les entitats que en ell conviuen, les inquietuds quotidianes i les respostes conjuntes que entre totes podem articular. Presentació de l'associació que organitza les festes "Raval Viu"

22:00 Per a acabar aquestes festes, sopar popular a 6€ al parc de Sarriers, i en acabar... final de festa amb Mi Sostingut i més sorpreses.

Queden 8 dies

2011-10-26T07:55:00.000-07:00

"Açò no és spam, pero qâsi: si teniu uns quants euros gaståors no estaria mal que col·laboràreu en l'arreplegâ de capital pâ un projecte en el qu'estic clavat, el primer disco de Mi Sostingut. El funcionament és molt senzill: entreu en el verkami, s'apunteu i trieu quants dinês voleu invertir barat a tindre el disc, una camisa o un concertet -açò últim és ideal pâ associacionetes, casals i bars de llums, jo no vull dir res-; la pasta, de no passar res, vos se cobrarà del cónter corrent que vos demanaran quan s'acabe el plaç d'una semmana, qu'és lo que queda pâ aplegar âs 1.234 € que demanem pâ gravar un disco en condicions. Escolta, que si en traguérem més aniríem al de la foto d'ací baix, conque per demanar que no siga. Bo, i si voleu sentir les cançons, entreu al Bandcamp o vingau esta nit a les 10 al Teatre La Clau, que farem un acustiquet pâ acabar de captar la voluntat pâ la falla!"

Toni de l'Hostal

No iframes supported

Germanor de ciber-mendicitat!

2011-10-21T15:57:00.000-07:00

“Y os cuento, si no llegamo’ mi plan è’: Convocá’ a la etrella’, que me recojan, volver al sol y joder el planeta. ¿M’entendei’? A Cesk Freixas me lo paso por lo’ cohône, a Arthur Caravan me lo’ paso por lo’ cohône. A Carles Pastor no porque es mi padre:"

No iframes supported

Recital al teatre La Clau (L'Alcúdia)

2011-10-19T15:44:00.000-07:00

Si el dimecres que ve vols fer un parèntesi musical a mitan setmana, estarem difonent la paraula en acústic integral (completament desendollats) en un marc inigualable: El Teatre La Clau de l’Alcúdia! Enrecordeu-vos!

Queden 15 dies

2011-10-18T17:40:00.000-07:00

“Recorden recorden el 2 de Novembre. Conspiració, pòlvora y traició. No veig demora y siempre és l’hora per aportar sense dilació.”

Queden 16 dies

2011-10-17T15:36:00.000-07:00

“¡Hablamos de neoliberalismo, cojones ya! ¡Hablamos de neoliberalismo! ¡Estamos hablando del Apocalipsis y hablamos del neoliberalismo! ¡El neoliberalismo va a llegarrrrr! La mayoría escandalosa es católica, fea y sentimental…” Fernando Arrajoyl

(La idea és de Lovewilltearusaznar)

Queden 17 dies

2011-10-16T12:58:00.000-07:00

“Quan es va obrir el primer segell, vaig mirar i vaig veure una aspiradora morà, i a qui la muntava se li va donar un bolso roig i va eixir vencedor, i per a véncer encara. Quan es va obrir el segon segell, va eixir una altra aspiradora, aquesta vegada verda; i a qui la muntava se li va donar un barret de copa amb un estampat de taques de vaca. Quan es va obrir el tercer segell, vaig mirar i vaig veure una aspiradora groga. Qui la muntava portava una pilota taronja a la qual anomenava “pilota de Laa-Laa”. Quan es va obrir el quart segell, vaig mirar i hi havia un patinet. Qui el muntava tenia per nom Po, i se li va donar potestat sobre la quarta part de la terra per a espargir bombolles de sabó.” ApocaDipsy del Verkami No Assolit 12:34

Queden 20 dies

2011-10-14T01:55:00.001-07:00

Esta nit a les 22,30 tenim un concert “rellamp” a la Sala Darkness de Sedaví (Quin lloc millor per a seguir predicant l’Apocalipsi!?). Toquem amb les Il·luminatti, així que COL·LABORA al Projecte Escolopendra o puguem conspiranoiar amb elles per a que d’ací vint dies ho tinguen ja tot a punt per a instaurar el Nou Ordre Mundial. LLARGA VIDA AL JEBI METAL

Queden 21 dies

2011-10-14T01:53:00.000-07:00

“Estic ja fart de que em toquen la pissarreta! Però bé, com és per una bona causa (i sense que servisca de precedent) els donaré el meu vist-i-plau. La velocitat de la llum no crec que la superen, però sí que crec que a poquet a poquet acabaran arribant.” Albert Einstein, mol’ guapot & el seu bigott.

Queden 22 dies

2011-10-14T01:50:00.000-07:00

22 dies per a mitja nit. Comença el compte enrere. Ja sóm 31 col·laboracionistes, però ens fan falta uns quants més per a evitar que l’Univers es plegue sobre si mateix. Tu pots evitar aquesta catàstrofe. COL·LABORA!

El Verkami de Mi Sostingut

2011-09-24T03:18:00.000-07:00

No iframes supported

La profecia s’ha complit, i una vegada exprimit i rematat l’estiu arriba l’hora inevitable d’encetar el nostre propi crowfunding. Si ja heu vist el vídeo de dalt, haureu descobert més o menys per on van els tirs, així que ja podeu – després de difondre-lo a manta per les xarxes socials, clar – entrar al nostre projecte, allotjat al web Verkami i escodrinyar un poc més de què es componen els paquets, ja que al vídeo, encotillats pel llenguatge publicitari, no vam poder explicar-los detalladament.

Com veieu el CD és a 8€ (amb despeses d’enviament incloses en el cas de que visques fora de La Ribera – ningú no és perfecte -), cosa que suposa que els micromecenes, a banda de rebre el CD abans que ningú, tindreu un descompte respecte al preu que assoliran després els discos que poguérem vendre als concerts (a banda també de que el vostre nom apareixerà als crèdits, que per una altra banda serà la única recompensa que s’endurà – adobada amb xapes i enganxines – qui faça una donació de 4€ de forma (quasi) completament altruista.

A partir d’ací tot serà acumulatiu: És a dir que tant si trieu el paquet amb la camiseta (estan ja bullint els dissenys), el de la participació a la gravació (no és precís que sàpigues tocar cap instrument, també pots aparèixer cantant alguna estrofa, o recitant alguns dels poemes que hi hauran incrustats arreu de les cançons, a banda de passar tot el dia amb nosaltres a l’estudi de gravació – o tot el temps que dure la gravació: Qui paga mana! - ), el del recital acústic o el del concert amb grup complet, s’endureu també disc, aparició als crèdits, xapes i enganxines.

Totes les quantitats han sorgit d’un exhaustiu càlcul matemàtic i s’han filtrat posteriorment a través d’una profunda meditació assembleària, i és ací on arribem a la pura essència del Verkami: Aquestos diners es demanen, en definitiva, per a que el primer disc de Mi Sostingut tinga una qualitat de so digna, i que aquestos dos conceptes puguen aparèixer a la mateixa frase sense esdevenir una contradicció.

I com puguem arribar a fer real aquesta utopia? Estem fent ja la tria entre diversos estudis de gravació – encara que la tria definitiva dependrà del resultat d’aquesta experiència – i, a banda, ens agradaria comptar també amb alguna mà mestra, algú amb més experiència que nosaltres que ens produïsca el disc i ens apadrine el projecte, i creguem que la quantitat que ens hem marcat com a límit serà suficient per a cobrir totes aquestes despeses.

No cal dir que les plataformes de pagament son del tot segures, i que si en el termini de 40 dies no s’ha arribat al límit que ens hem marcat s’acabarà el món, però la vostra aportació finalment no s’efectuarà. Només se vos cobrarà l’aportació si en el termini de 40 dies s’ha arribat a la quantitat establerta.

Si finalment assolirem la fita, el grup entraria a l’estudi cap als Nadals, i els micromecenes podríeu anar seguint tot el procés des d’aquest mateix bloq, i quan el disc estiguera per fi acabat (ja per a l’any que ve) ja ens posaríem en contacte amb vosaltres per a enviar-vos els merescuts paquets.

Si vos ha quedat cap dubte, pugueu fer-nos qualsevol pregunta:

- A l’apartat de preguntes i respostes que Verkami ha habilitat a la pàgina del projecte
- Als comentaris d’aquesta mateixa entrada o qualsevol altra del bloq del Projecte Escolopendra.
- Enviant-nos un correu a misostingut@gmail.com
- A la plana del projecte que hem obert a Facebook

La utopia està ací! El Nirvana és ara! Hem encetat un Verkami!

El renaixement de Nabucodonosor

2011-09-08T14:04:00.000-07:00

Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®

Va començar el curs i la gent de l’Exèrcit d’Alliberament Simbiòtic havien de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. Així que, una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina.

Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest puguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se de que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li. Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat!

Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra.

Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi.

De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia: ¡Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa a apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.

Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència: La rutina ens fa donar tan per sentades les obvietats que acabem oblidant-nos de totes elles.

I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: Estava disposat a recuperar – i retindre – tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: Els parts sempre són motiu de joia.

"10", de Pablo Palacio (Traducció lliure)

2011-09-07T19:02:00.000-07:00

Comença un nou curs ple de reptes i expectatives, ple de projectes i il·lusions. Vos deixe amb un xicotet conte del gran escriptor equatorià Pablo Palacio, publicat el 1932. (Hi ha un curt inspirat en el mateix, que podeu veure ací). Espere que el gadiu i que vos ompliga de ganes per a afrontar aquest curs que ara comença.

10

Per fi els xiquets de la Universitat van tindre una idea genial. Abans d’anar a classe van fer, un matí blau, abundant provisió de pistoles, de forma que per a cada xiquet hi havia una pistola. I cada xiquet es va guardar la seua pistola.

Aleshores es va obrir la classe i tots van prendre el lloc seu de cada dia. Sobre la seua butaca de cuir, el Professor savi feia gestos i parlava, parlava i feia gestos; però les seues paraules, només eixir dels llavis, se li queien a la punta de les sabates: era que no podia avançar perquè la classe estava plena amb el coratge dels xiquets, els cors dels quals feien bum, bum; bum, bum.

I ja quan el Professor savi havia acabat d’embogir, el xiquet del bigot finet es va posar de peu i va dir:

- ¡Senyor Professor! ¡Vostè no és rés més que un ximple!

I el Professor va treure els ulls aproximadament un pam i els va tornar a clavar i els va tornar a treure. Llavors el del bigot finet va dir també:

- Tots els xiquets de la classe hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple.

- Hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple – van dir en cor.

I tots els xiquets van treure les seues màquines i cadascun d'ells es va posar la seua en el buit d’una orella. El company del bigot va cridar:

- ¡Una!... ¡Dues!... i… ¡Tres!

¡Pum! Van caure heroicament, com han de caure els homes. I el Professor savi, deixant de fer gestos, es va posar a buscar arrossegant-se per la classe les paraules inútilment perdudes.

Tancat per escolopendres

2011-08-18T15:33:00.001-07:00

Punxa en la imatge per a seguir les desventures del grup en la gravació del seu primer disc.

Kikirikí

2011-08-06T17:07:00.000-07:00

Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família numerosa, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem, i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: L’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt que ara evoque des d’un present futur, i tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com plats plens d’ous. Després de tots aquestos anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.

Retard informatiu

2011-07-10T07:48:00.001-07:00

Em trobe amb el deure d’informar a tota la gent que no té Facebook de les coses que han passat últimament relacionades amb la cançó i amb Mi. La última miqueta pròpiament dita, “Pèls i senyals”, penjada ací ara fa aproximadament un any, va quedar doblement nominada a l’última edició dels Premis Ovidi. Quan ho vaig vore quasi m’agafa un batistòt. Quan la vaig gravar vaig jurar que esta miqueta seria la última que enregistraria en lò-fi guarro, de fet ja estem fent tràmits (molt però que molt lentos, tan acostumat que estava a la precipitació) per a enregistrar un disc dels de veritat. No sabem si fer recopililatori, cançons noves - que hi ha un grapat - o mixt, encara no ho tenim resolt. O un disc ben fet i a banda una altra miqueta precipitada. No ho sé. Evidentment al final no vaig guanyar cap premi, però no sabeu com em va afalagar estar nominat a uns premis (millor disc de cançó i millor lletra) que finalment es van endur Raimon i Obrint Pas respectivament.

El dia de l’orgull gai vaig tocar al meu poble. Per a mi va ser molt emotiu. No hi va haver cap lapidació, ni torxes ni rastells, ni tan sols tomaques. La gent es va sorprendre per aquesta faceta que no coneixien de mi, i alguns fins i tot em van felicitar. Per a mi va ser un pas cap a la inabastable coherència interna (per la conjunció de totes les facetes) i de pas una entretinguda provocació a eixa força coercitiva que representa el veïnat, comparable a qualsevol altra forma d’autoritat com ara la policia.

I ara mateix vinc del Feslloch, de fet estic escrivint tot açò sota l’efecte d’una d’eixes ressaques que pareix que vages bufat encara. Només hem estat un dia, i ni tan sols ens hem quedat a dormir, però ha estat molt intens. En el concert (amb Martín Martorell) vam poder experimentar amb acústica i elèctrica gràcies al pedal d’efectes estranys que ens va deixar Raül Uberos. L’anècdota del dia és que per fi vaig poder conèixer a Toni Vizcarro Boix, del qual, com alguns sabeu, he musicat fins a tres poemes. La primera cosa que em va preguntar va ser d’on collons havia aconseguit el seu poemari (l’únic que ha escrit, ara fa més de vint anys). Em va parèixer molt simpàtic i no em va fer cap amenaça legal per emprar els seus poemes sense permís. Per la nit ens vam quedar un ratet als concerts, a retrobar-mos amb tota eixa gent que veus a tots els concerts i et fa sentir-te en harmonia amb el cosmos.

Fins al pròxim retard informatiu que espere que siga d’ací molt, molt de temps.

FESLLOCH '11

2011-06-13T04:59:00.000-07:00

Tocarem el dissabte 9, cap a les 5 de la vesprada en el recinte de l'escola de Benlloch. Conforme vaja eixint informació aniré actualitzant l'entrada. Nosaltres farem un set acústic on tocarem hits de ayer y de hoy (i també del mañana).

14 de Maig: Matadero Cultural a Godella (horaris)

2011-05-09T16:22:00.001-07:00

ÚLTIMA INCORPORACIÓ: A les 14:00h, Fela Borbone ens deleitarà amb el seu "Mierdofón".

Carxofa Flaming regalará 10 kits Carxofa Flaming com a premi a les 10 disfresses més disparatades.

Horaris:

SALA A

10h Obertura i presentació
11h Mr Les Arts
12h Kique Moreno
13h Toni de l´Hostal
14h Fela Borbone
15h Fidelidad
16h dj Doctor No
17h dj Doctor No
18h dj Doctor No
19h dj Mostraor Nyas ! Koka
20h Estrela Roja + Cansala Magrossa
21h CCF (Cami Fondo)
22h dj Piles (remeber 80/90´s)
24h dj Esmolamatrakes (acid/hardtechno/chicago)
01h Vj Viyanna Aka Anitron
02h Dr. No (destrucció mental diarrèica)

SALA B

16h Fredy Beat´s (beatbox) + M-Sias (Varea)
17h Laperis & Company
18h Mi Sosingut
19h Skazofrenia
20h Cansala Magrossa + Estrela Roja
21h Folk Celtic
22h Curas Hinchables para Niños Insaciables
23h La Banda Lokura
00h Varea y la Banda
01h Objetivo Vizko
02h Habrá Kadáver

Menjar i beguda a preus populars
Matadero de Godella
Organitza: Carxofa Flaming & Ciutat Tanatori

6A Intercomarcal cabotista!

2011-05-02T12:31:00.000-07:00

"La Intercomarcal Cabotista es trasllada per segona volta a la Vall del riu Albaida, concretament a la vora de l'afluent Clariano, per a sacsejar la campanya electoral d'enguany amb les propostes (artístiques) dels caps de llista de totes les formacions: l'Alé de la Fera, art en acció pensat i fet; Carles Pastor, el joglar dels nous poetes valencians; el Corredor Polonés, acústic a tota paleta; Gent del Desert, rock madur a punt per a ser collit; les Mãedéus, encara per estrenar i cada volta més p*tes; Mi Sostingut, alternatius a qualsevol corrent; Sigarrito Jou & Cutxu Maracas, revivalistes olleruts; i la sensació de la temporada, l'Orso Pepe en viu i en directe!

Entrades a 5 euros, festa tota la nit, borrutx i catxupàndia a preu de festes de poble..."

Prèvia al programa "Alta fidelitat" de Ràdio9:

Joan Fuster i la fatuïtat

2011-04-03T09:26:00.000-07:00

Quin grat alleujament, quan els grans savis universals concreten amb les seues encertades paraules (les paraules exactes) pensaments que ens ronden a sovint - y lo que te rondaré, morena - pel cap de forma més o menys difusa. (Un alleujament no exempt de vanitat, clar - com tampoc rés no ho és).

FATUÏTAT

¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L'home és un animal fatu, l'únic - dins l'escala zoològica - que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita, i segons les seves forces, intenta procurar-se una vanitat satisfeta. Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l'home - l'individu, potser l'individu individualista - de passar l'estona agradablement. L'estona o - si voleu - la vida. Que tot és una mateixa cosa.

Diccionari per a ociosos, 1964

Josepet i la intel·ligència minvant

2011-03-28T16:45:00.000-07:00

Josepet ja portava sospitant-ho un temps. Sempre que es mocava es mirava el mocador, però les últimes vegades entre els residus mucosos guaitava sempre un trosset de carn acumulada. Sempre que li picava l’orella s’introduïa algun dit per a treure’s la runa, però les últimes vegades entre les costres de cera resseca sempre sobreeixia un trosset de massa encefàlica que havia d’extraure amb cura (si podia). Era evident: Josepet estava perdent el seny.

Era com si el seu cap, en un sobtat atac de materialisme pragmàtic, anara desprenent-se de totes aquelles neurones que, com si d’un llast feixuc i lleig es tractaren i sempre baix el seu erràtic criteri, considerava innecessàries. I cada dia que passava, anava notant-se el meló més i més lleuger (que no més àgil) i més i més ple d’aire (que no més aerodinàmic). Els seus mobles (que, encara que foren de tot a vint duros i la meitat estigueren fets malbé, se’ls estimava igual) cada vegada eren menys i estaven més i més amples, com si l’únic tripulant del seu globus – aquell impertinent demiürg en miniatura – no tinguera altra feina que anar tirant-los per la borda. ¿Què restava, d’aquella intel·ligència pretèrita que volava lliure i pura en els jocs d’infantesa? Només una xicoteta brasa en perill d’extinció.

Es va adonar de sobte un dia mentre prenia el bany. Va fer xisclar els dits amb els ulls desorbitats, va intentar eixir de la banyera corrents per a anotar-ho de seguida, però va relliscar, arrencant les cortines abans de caure estrepitosament al terra, des d’on va exclamar mirant a la càmera amb la cara il·luminada: “Eureka! Sóc idiota!”, afegint després: “¿Perquè he tardat tant en adonar-me’n?” Aquesta pregunta no era tan retòrica com es pensava, ja que aleshores es trobava en el punt just de la intel·ligència minvant en el qual encara conservava un bri de consciència que el permetia, precisament, ser conscient de la seua pròpia estupidesa creixent.

Des d’aquest nou estat de la consciència va valorar diverses possibilitats: Podria projectar el seu nou descobriment a la resta, considerar-los a tots idiotes i sospirar resignat per no poder arreglar-los, soterrant així defensivament la seua pròpia idiotesa. Molts camarades havien reaccionat així al mateix descobriment, però va pensar que això seria donar un pas enrere. Una altra opció també podria ser aïllar-se del món exterior i caure en una espiral d’autorreferencialitat terminal, com quan Descartes es va tancar dins la seua estufa, però finalment va preferir assumir amb orgull la seua falta creixent de trellat i defendre-la com qui lluita per la cosa que més aprecia en el món.

L'autofelació cosmogònica d'Atum

2011-03-04T03:56:00.000-08:00

Ara que les piràmides comencen a estar un poc més transitades, crec que ja puc contar-vos el mite cosmogònic d’Atum, principal déu de la teologia heliopolitana (quan vaig escoltar aquesta paraula per primera vegada, “cosmogonia”, em va remetre a l’agonia de les estrelles, però en realitat volia dir l’origen mitològic del món).

Segons aquesta teologia, en el principi hi havia el turó primordial sobre les aigües primordials (no pregunteu qui va crear tot això, van quedar en que sempre havia estat allà).

Llavors un bon dia Atum es va crear a sí mateix. Un borboll de secrecions corporals que va sorgir del no-res i va anar fent-se més i més grans fins a convertir-se en tot ell. I una vegada s’havia creat, que havia de fer el pobre home, ajocat sobre el turó primordial per tota l’eternitat? Doncs va provar d’autofelar-se, i va arribar. Després va escopinyar l’esperma i d’ací va sorgir tota la creació.

Crec que des d’aleshores ningú ha tornat a fer una metàfora més encertada de l’acte creatiu en sí.

El pas de zebra

2011-02-25T02:12:00.000-08:00

A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeïnt als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniqueista, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: Ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència (també en sentit literal).

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

Déu ens pille confessats!

2011-02-13T15:10:00.001-08:00

Paraules difícils, jo vos invoque!

2011-02-09T14:43:00.001-08:00

Mi Sostingut en plena crisi creativa

Acudiu a Mi, oxímoron intrínsec de l’aparent inescrutabilitat: Ensenyeu-me a ensenyar sense saber, i guarniu la futilitat amb envitricollades filigranes de rococó. Que mai acabe l’Ourobouros infinit de l’autorreferència. Ajudeu-me a intentar suplir en va l’absoluta falta de trellat.

Brúixoles esdrúixoles, guieu-me a través del rierol de la presumpció com Caront o un saurí radiestatista o rabdomant. Deixeu-vos escoltar, paradigma de la pseudointel·lectualitat, i justifiqueu l’obscurantisme d’aquest exili solipsista. Oculteu la ignorància disfressant-la d’inaccessibilitat, embolcalleu-me el no-res amb un engalanat i traslúcid capoll de paraules buides. No em deixeu ací sol, nu i desprotegit, com una titella per galvanitzar, abandonada a la seua pròpia sort. No em feu sentir tan irremediablement real i ennegriu el blanc del paper que empapera aquesta merda empaperà.

The Shaggs: Un gran referent.

2011-02-06T10:42:00.000-08:00

L'any 1968, Austin Wiggins va decidir que ja era hora de mostrar al món el gran talent que tenien les seues filles Dorothy, Betty i Helen i va contractar un parell d'hores a un estudi de Massachusetts. Diuen que quan el tècnic de so li va recomanar a Wiggins que les seues filles havien de practicar un poc més abans de gravar, ell va contestar que "No, les vull gravar ara que estan calentes!" I així va ser com les tres adolescents van gravar el seu únic i inclassificable disc amb el suggerent títol de "Philosophy of the world"

Després de repartir les 100 copies a diferents ràdios locals les van llogar per a que tocaren a un local els dissabtes per la nit. La seua música va arribar a les oïdes de Franz Zappa, qui va dir que eren "millors que els Beatles". Unes dècades més tard van ser considerades el primer grup punk i Kurt Cobain les va reconéixer com una de les seues influències.

Font: El anecdotario del rock

Al bruixot

2011-01-06T13:54:00.000-08:00

Amics, el concert de hui al Bruixot queda APLAÇAT. En lloc de Mi Sostingut actuaran Strons. Molesten les disculpes i ja croquetarem una altra data.

INNOCENT6 2010

2010-12-26T11:55:00.000-08:00

El nadal d'un ionqui

2010-12-22T01:50:00.000-08:00

“The Junky's Christmas” és un emotiu curt d’animació produït per Francis Ford Coppola l'any 1993 i dirigit per Nick Donkin i Melodie McDaniel, basat en un relat de William S. Burroughs i recitat per ell mateix. Com que els subtítols del vídeo en castellà que hi havia per la xarxa estaven mal traduits i molt mal sincronitzats, he subtitulat l'original al valencià. Espere que el gaudiu.

Directe a la sala Matisse

2010-12-19T17:31:00.001-08:00

La sala Matisse mola perquè proporciona la gravació al grup després de l'actuació. Açò mola per als grups "rodats", ja que els permet repassar en què fallen i en quins aspectes poden perfilar el directe, però a nosaltres també ens mola perquè alhora ens serveix per a difondre la nova sonoritat del projecte, molt diferent respecte a les maquetes.

El concert a la Matisse va molar molt, perquè va supondre la culminació del nostre pas pel Sodesons. Va ser un directe molt "fauvístic", ple de matissos i de contrastos. Si hom es posa la gravació, va adonant-se com a mesura que s'apropa el final passen coses molt estranyes. Supose que ens vam oblidar de que estaven gravant-nos. Pa postres a mitan concert mos van dir que nomes mo'n quedava una més i mos vam cabrejar, encara que al final (veges tú!) mos van dixar tocar el repertori quasi sencer. Hom podria dir que - aixina a posteriori, sense la diga-li màgia, diga-li estat etílic del moment, diga-li calor del nombrós públic - va ser un directe desastrós, indigne de quedar registrat, però jo preferisc pensar (sense descartar una simple justificació del desastre) que li dóna continuïtat a la imperfecció de les maquetes, i que al remat no va eixir tan mal, què collons!

Bandcamp mola molt perquè pots escoltar cançons soltes o descarregar-t'ho tot junt si t'ha molat.

http://misostingut.bandcamp.com/

Si vas estar, podràs recordar-lo com el concert històric que va ser (i si no ho va ser, almenys hem decorat la gravació amb fotos en blanc i negre per a que ho parega [Per cert, si tens fotos d'aquell dia envia-me-les a misostingut@gmail.com i acabem de decorar la gravació!]) i si no vas estar, pots descobrir la nova sonoritat del projecte. També pots cremar-ho a un cd pirata i regalar-li-lo a ta mare el dia de Nadal (és el que faré jo!).

Siga com siga i amb tot, espere que ho gaudiu a la vostra manera.

¡Tens més moral que l'Alcoiano, que perguent 0-7 va demanar pròrroga!

2010-12-16T19:41:00.000-08:00

Imatges del concert realitzat a Alcoi el 13 de Novembre del 2010.

"I el sòl de València somriu":

"L'historiador d'Alfarrassí":

Este dijous, a la sala Matisse

2010-12-11T04:48:00.000-08:00

Gran debut en format grup a València (Eres una puta) amb el gran Hugo Mas.

Mira si s'antoixa apoteòsic que no cap ni el cartell. I no t'ho pergues: M'han fet una entrevista i tot aposta pa promocionar-ho...

Encara que jo crec que aniré a vore Bigott, que toca a la mateixa hora en la sala del costat...

La intimitat pànica de Fernando Arrabal

2010-12-03T12:08:00.000-08:00

Jo també vaig conèixer a Fernando Arrabal arrel de la seua sòbria intervenció en un programa del Dragó que va donar la volta al Youtube. Aquella posada en escena va despertar en mi un interès que prompte va mudar en una sobtada admiració.

Sense eixir del Youtube, vaig comprovar com l’havien convidat a diversos late-shows com ara el de Jesús Quintero o el de Buenafuente: A aquest geni no li fa falta refugiar-se en l’obscurantisme de la inaccessibilitat.

Prompte vaig assimilar que amb ell seria impossible saciar la fam acaparadora que m’assetja cada vegada que em sedueix algun geni i que em fa eixir a la recerca d’absolutament tot el que tinga a veure amb ell, ja que la prolífica obra d’Arrabal avarca 7 pel·lícules, una desena de novel·les, més de 100 obres de teatre i vora 200 llibres de poesia. Resignat, ho vaig emmagatzemar a la capsa curulla de coses a fer abans de morir, i vaig decidir que ja aniria trobant-me la seua obra per ahí.

O que ja em trobaria ella a mi: En assabentar-me que la Universitat havia programat un cicle amb totes les seues pel·lícules (Arrabal Íntimo, Arrabal Pánico, també amb conferències i una obra de teatre), no vaig dubtar en inscriure’m: ¡Aquesta merda d’universitat per fi havia organitzat alguna cosa interessant!

El cinema pànic

En arrabalesc el mot “pànic” es remunta etimològicament a l’adjectiu, és a dir: Tot allò referent al deu Pan (el de la flauta). Pànic com a desenfrenadament sexual, refrescant, cíclic, profètic, seductor, musical, irascible, grotesc, terrorífic i boig. Arrabal junt a altres figures com ara Jodorowsky (el dels retrats menstruals), van fundar aquest moviment com a una evolució-superació del surrealisme.

No vaig a fer ara una anàlisi de les pel·lícules, filmades des de l'exili francés. Com a molt dir que l’absència del seu pare (afusellat pels franquistes) és una constant, i destacar també el marcat rerefons antifeixista i anticlerical de totes i cadascuna d’elles. El que sí que faré, per a que el lector es faça una idea de la seua riquesa poètica, serà enumerar algunes de les imatges (descontextualitzades, per a que perden la seua condició d’espòiler) que se m’han quedat gravades a la retina:

La primera cosa que vaig veure va ser la seua mare inquisitorial, una altra constant en el seu cine, a la qual culpa de l’afusellament del seu pare, ja que sembla que va ser ella qui el va delatar. L’he vist dutxant-se amb esperma i després relliscant-se les extremitats a un bassal de sang després de l’escorxament d’una vaca. També l’he vist tallant-li els collons a un toro, així com cagant i ballant (alhora!) sobre el cap del seu marit empresonat. He vist un Jesucrist punk multiplicant hamburgueses i un xiquet menjant-se un entrepà d’insectes. He vist l'Occident arrencant-li la llengua a la Mare Natura, una coreografia de xiquets del desert amb mascaretes de gas, i un grup de querubins enduent-se a Federico García Lorca al cel després que els feixistes l’afusellaren pel recte. He vist unes xiquetes vestides de comunió corrent a càmera lenta i portant a les mans enormes banderes anarquistes onejant al vent, i un grup de xiquets interrompre el repartiment d’armes als falangistes per part del rector del poble per a arrencar-li els collons a mossos i després introduïr-li-los a la boca.

- ¡¡Amputa-li els ous a eixe fastigós rector i clava-li-los per la boca!!
- ¡Oh, els meus collons! ¡Què bons estan! ¡Gràcies Senyor per aquest àpat diví! ¡Tú me'ls vas donar i tu me'ls has arravatat! Beneït sigues, Senyor. ¡Amén!

He vist agafar-li un atac epilèptic a un xiquet després de masturbar-se mirant com la seua mare copulava amb el xef. També he vist penis, molts penis: Penis flàccids, penis trempats, penis de transsexuals, penis-espelma, penis travessats per agulles (¡¡ni més ni menys que el xicotet penis del nostre senyor nounat!!), penis colpejats, marcats amb ferro calent, tallats en redó… I moltes escorregudes: La del nan sobre l’escultura de la Verge Maria, o la subtil i dissimulada ejaculació de l’artista surrealista dins la copa de vi que son pare l’empresari s’estava bevent. He vist un barber creant el buit dins un flascó de vidre amb un paper en flames per a extraure la sang d’uns talls de navalla prèviament fets al clatell del seu estoic client. He vist una bonica flor introduïda per l’annus, i com després una llengua netejava el seu tall brut de merda abans d’una transfiguració caníbal.

"Estrambote en clave de FA"

Amb aquest suggerent títol ens va arrossegar l’últim dia el propi FA cap a l’històric edifici de la Nau (l’ovni que ara fa més de cinc-cents anys va portar a la terra tots els extraterrestres que ens donen classe a la universitat, i que encara roman intacte des que va aterrar a València). Després de dos dies vegent les seues pel·lícules tocava escoltar-lo parlar, a ell i a la seua dona Luce.

Luce Moreau-Arrabal té, a banda d’un encantador accent francès (molt més marcat que el de FA) un enorme paregut físic amb ell. Directament relacionada amb la seua tesi doctoral sobre animals fabulosos del segle XV realitzada a la Sorbona – 30 anys va tardar en fer-la -, la seua conferència, titulada “La estrepitosa risa de los liliputienses”, repassava la importància dels animals a l’obra del seu marit: La panderola, per exemple, és una reminiscència de la seua infància al camp (Potser per això els xiquets de “¡Viva la muerte!” en parteixen una per la meitat amb una fulleta d’afaitar a l’escola), la tortuga una síntesi dels rèptils i les feres, i el gos un psicopomp que guia a l’ésser humà durant el seu atribolat camí cap a la mort.

Per fi apareix FA amb la seua eterna copa de vi a la mà i la seua brutal prosòdia per a contar-nos una divertida escena ocorreguda a un acte surrealista organitzat per Breton (cal recordar que FA és l’últim exemplar viu que resta de tots els que van pertànyer al grup surrealista, i que el moviment pànic neix al si del surrealisme per a donar resposta a les preguntes que, segons FA, aquest no pot saciar: ¿Què són les coses? ¿Què és l’atzar? ¿Quin és el valor del sexe? ¿Quin és el valor de la pornografia?)

En aquest acte, perpetrat a París l’any 1958, es representava el Ritual de l’Execució del Testament de Sade (per a FA tot un proto-pànic, ja que parlava de Déu i la llibertat de forma pànica), en el qual el pintor Jean Benoît (segons FA un dels millors pintors del món, millor que Picasso i millor que Dalí) apareixia amb un uniforme sàdic (és a dir: alquimista, realista i pànic) presidit i culminat per una enorme funda fàl·lica africana que, gràcies a un fil transparent, el pintor trempava quan la poesia sàdica recitada feia referència a la verge Maria. Per a finalitzar l’acte, Benoît va treure un ferro cremant i es va gravar al pit (com es marca als intel·ligents i sagrats porcs) el cognom del marquès. Llavors FA li va preguntar: “Però Benoît: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” A la qual cosa el pintor va respondre: “Per a poder mirar-m’ho a l’espill!”

El Youtube em va conduir a la seua obra audiovisual, i ara aquesta em durà imminentment a la seua obra escrita. No sé si tindré prou amb només una vida, però es farà el que es podrà…

(Els dibuixos que il·lustren el text no sé si són de FA

o del dissenyador del cartell del col·loqui)

El xiquet del violí

2010-12-01T13:48:00.001-08:00

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!”

Ara tinc por de que em passe alguna cosa...

La mesura de l’Antiga Grècia

2010-11-05T17:33:00.000-07:00

Cada dia naix una nova interpretació del meu nom artístic.

Recorda açò si la perxa et frega el palmell quan estigues exprimin-te la melsa. Aquesta frase va ser l'slògan de l'spà més concurrit de l’Antiga Grècia, el de Delfos, famòs pels seus massatges amb final feliç. Dia alguna cosa com: “Rés en excés!”. Ah, quin imperatiu més vertader!: No cal que t’exprimisques tota la melsa si només vas a beure’t un parell de gotetes, i tots els soterradors saben (és de taüt!) que no és convenient cavar una tomba més profunda que la pròpia mesura si no vas a quedar-te-la. Solem atribuïr erròniament aquesta frase ("Rés en excés!") a Sòcrates, l’amic imaginari de Plató, però no, el que li va dir Sòcrates a Plató durant una de les seues múltiples al·luscinacions va ser allò de “Asoles sé que no sé rés” mentre el seu pupilo (el de Plató) li la mamava agenollat baix la taula. Plató també va escriure El Mite de la Caverna, en el qual exclamava allò de “¡La caverna és un mite! A mi m’agrada més la columna. Em dóna igual que siga dòrica, jònica que coríntia” redactant així la primera sortida de l’armari documentada de la història de la humanitat.

Si, a Grècia hi havia esclavitud, però allò de l’amor grec molava tant! Cada savi pelat amb el seu jove pupil sedent d’alguna cosa més que de coneixement: Tornarem algún dia a l’esplendor grec?

¡BOOOM!

2010-10-30T12:55:00.000-07:00

L’altre dia, després de l’actuació a Vila-Real, Pau Puchol (Productor del videoclip de “Cançó per a una operació a cor obert” que, per cert, han presentat a la secció de video-clips del festival Inquiet) em va comboiar per a que mos presentarem al concurs de rock BOOOM. Jo ja estic fins els ous de concursos (més que rés perquè mai em menje una rosca) PERÒ (sempre hi ha un però) el prèmit (sempre hi ha un prèmit) és una maqueta “ben gravà”, un prèmit que, si guanyarem (cosa que dubte perquè Fa Bemoll i Toni de l’Hostal no poden vindre) mos serviria per a matar el lò-fi i difondre el nou sonido psicotrònic en format semi-Hi-Fi.

Siga com siga, farem per fi (en molt de temps, malauradament) un concert en el meu format preferit. El que per a Mi és el paradigma de concert, lo que em ve al cap quan algu em diu “concert”: Un pafeto per la nit (és a dir: ¡¡a partir de les 00:00h!!) i la gent fent-se cubates (i els cambrers convidant-me, clar!).

Alhora, serà també una mostra de què la nova alineació pot anar variant:

- La idea és que normalment eixim Fa Bemoll, Raul Uberos, Toni de l'Hostal i Mi Sostingut (esta és la estàndar)
- PERÒ també podem eixir Mi Sostingut i Raul Uberos ("Tocant la guitarra i la pandereta": Aquesta és la que mostrarem el dia del concurs en qüestió)
- Ó Toni de l’Hostal i Fa Bemoll amb Raul Uberos
- Ó Raul Uberos i Toni de l’Hostal amb la Condesa de Cinchón
- Ó el coronel Ivan Istochnikov, Laura Pausini i un Anònim
- Ó la Nebulosa del Cranc, Diana de Gales i un astrolabi
- Ó un Complement Circumstancial, la guerra de Cuba i el maresme d'Osona
- Ó una ballarina de ballet, la dinastía dels Pipínides i un tros de fibra de colàgen tipus I.

JAUME SISA "Tocant la guitarra"

Vol. III: Toni de l'Hostal - "Tornem a la morera"

2010-10-25T02:53:00.000-07:00

El tercer PERSONATGE presentat a aquest exhaustiu dossier no necessita presentació, ja que és el show-man de La Ribera per Antoniomàsia. A banda de lo bé que sona el disc (de colaboracions!) de les Mãedéus, l’home també ha gravat coses de forma rudimentària a casa. L'altre dia em va dir que aquesta cançó en concret ("Tornem a la Morera") en realitat estava gravada en una ràdio, però per al cas dóna igual, perquè lo del rotllo lò-fi només era el fil conductor (sorgit de la meua necessitat imperiosa d'etiquetar-ho tot) per a presentar-vos (a qui encara no els coneixieu) a la gentola que (salvo força major i a l’espera de noves incorporacions) m’acompanyarà (a la guitarra elèctrica, al baix i a la bateria, despectivament) en els propers, ja no recitals (iúju!), sinó concerts de ROC & RÒLL . (M’ha eixit una frase de bando, tu!).

Jo que mai ha 'nat a l'horta
-i sóc nét de llaurãors-,
la qûstió siguient m'importa
tant com âs treballãors,

câ vegâ qu'ûs fills de puta
diuen des del seu despatx
que la «indústria» de la frûta,
ja té el' seus dies contats.

Podríem tornar a la morera;
ja n'hi ha prou, de frûta estrangera!
Una llengua, un riu, una Ribera
des de la Vall Farta a Cullera.

Ni terres d'arròs en Sueca,
ni bressol en Carcaixent:
ací tot ve de la Meca,
i a dells ês vingué d'Orient!

I ara, com diuen ês ianquis
qu'el persimon té mercat,
volen fer-vos plantar caquis:
llaurãor, ja l'ham cagat!

Tindrem de tornar a la morera;
ja n'hi ha prou, de frûta estrangera!
Una llengua, un riu, una Ribera:
l'horta tornarà a ser com era.

Ací el camperol renega
si no hi ha aigua i si n'hi ha
perquè, quan no plou, pedrega,
i se'n va tot a fer la mà.

I encâ com no vos dîxàreu
fer aquells trâsvassaments:
sempre hi ha qui, per trepar, ho
defendrà amb ungles i dents.

Serà qûstió 'tornar a la morera;
ja n'hi ha prou, de frûta estrangera!
Una llengua, un riu, una Ribera
i la veritat per senyera.

Si enguany és per les gelães,
l'any que ve serà pitjor;
arranquem les fanecães
â qu'encâ tenim trattor.

Anem a tornar a la morera;
ja n'hi ha prou, de frûta estrangera!
Una llengua, un riu, una Ribera:
açò és el final d'una era.

Anem a tornar a la morera...
Una llengua, un riu, una Ribera:
cooperativista i guerrillera!

El lò-fi riberenc, Vol. II: Lo-fí del món segons Fa Bemol.

2010-10-23T13:07:00.000-07:00

El rotllo lò-fi no només es limita a les gravacions, sinó que s'estén també a les actuacions: Ahir vam fer el Debut amb (quasi) tota la banda amb un equip que sonava a mil dimonis, i la gent va anar anant-se'n fins a dixar-mos pràcticament sols.

Sols, com quan gravem sols a casa en un procés que és com una càpsula de sudoració, però no sempre: L'atre dia vaig anar a ca Fa a posar-li baix a les seues últimes composicions.

Tot i que el vaig descobrir a posteriori, Fa ja tenia un bloc amb cançons com a entrades (amb un altre nom) molt abans de que Mi penjara la primera.

D’esta nova tandà, la que més m’agrà és una visió molt personal de l’Apocalipsi.

Pots escoltar la resta de cançons al seu actual bloq.

L'historiador d'Alfarrassí i el Lò-Fi riberenc Vol, I: Raul Uberos

2010-10-10T12:56:00.000-07:00

¿Qui millor que l’historiador d’Alfarrassí (població de la Vall d’Albaida) per a explicar-nos les característiques del Lò-Fi que es fa a La Ribera?

“El Lò-Fi riberenc naix del triple i feliç matrimoni entre una flagrant falta de recursos, l’ansietat creativa i una necessitat histriònica d’exposició immediata, que els seus marginals precursors poden saciar gràcies als recursos cibernètics que tenen a l'abast (com ara la possibilitat de distribuir les cançons de forma lliure i gratuïta, indsicriminadament i instantània) que han permès destruir per fi la figura del cantautor local.

S’auto-produeixen de forma extrema i precipitada. Les cançons - moltes vegades presentades en forma d'entrada d'un bloc - no tenen temps de fermentar, i son immortalitzades en plè procés de creació, quedant així més crues, espontànies, urgents, atrotinades, ansioses, vertaderes, en carn viva (Encara que, algunes vegades, a canvi d'una vigència caduca).

Es permeten totes les llicències líriques: Per exemple, no admeten la divisió dicotòmica entre cançons autobiogràfiques i cançons figuratives, es poden barrejar i combinar amb molts més elements que no sempre responen al criteri de l'autor o a cap principi moral o ètic.

Es prenen seriosament, i ho demostren teoritzant amb paraules grandiloqüents sobre ells mateixos a través de personatges imaginaris, encara que segur que se les traguen el dia que aquestes caduquen, és a dir: El dia que tinguen la oportunitat de gravar amb qualitat.
L'historiador d'Alfarrassí.”

[A l'esquerra, L’historiador d’Alfarrassí deduïnt la ubicació exacta de la població davant d’un mapa tardo-romà, i ací baix la versió que ha fet Raul Uberos (Castelló de la Ribera) de la seua cançó. És un exemple de la immediatesa a la qual es referia l'historiador abans ja que, segons m'ha contat l'autor, ha sigut enregistrada hui mateix: 10-10-10. (Un 10 de versió, xe!)]

No tinc ciris per a tanta pansa
No he tingut mortadela en tot el segle
Si et dic la veritat, en dóna la impressió
de que no tinc rés de rés
Tot t'ho vaig donar
Totes les cançons
i un faldellí d'ira i rostes
i una porcada de tàvecs
¿Què vaig cenyir al teu tors?
La corbata del soterrador
Em convides al teu gronxador
(No m'empentes tan afort
que acabaré pegant la volta
Tinc els pèls com a turons)
L'historiador d'Alfarrasí va morir
per girar un cantó amb poca plèura
i després va resorgir d'un boixet de grúes mascle

Granets de col·legiala són caldet
Un entrepà de pus per a la guineu
Totes les costelles jo m'arrencaré
si em deixes donar-te un beset
La gastronomia és un futbolí
Ja tan sols queda una pilota que engolir
Una senyora amb tres genolls
que ven loteria a un cantó
em passa els trossets de moixama
Sara va eixir de l'adolescència per a entrar
al corral dels bous borratxos
"¡Jo vos donaré café!
¡Jo vos donaré café!"
"Però no li tires salitre, per favor!"
L'historiador d'Alfarrassí té un colze
pelut i soriàsic
¿Com podrà sargir si va morir a Alfarrassí
per girar un cantó amb poca plèura
i després va resorgir d'un boixet de grúes mascle?

FACA!

2010-10-02T01:58:00.000-07:00

Mi Sostingut tocarà a les Festes Alternatives de Carcaixent (FACA) el proper divendres 8 d’Octubre a les 19:30 en el Parc del Bicentenari de Santa Bàrbara, junt a Lluís Vicent i Bausalva.

SPOILER Què tenen a veure Mi Sostingut, Camilo Sesto i el pare Pablo...? La solució: El dia 8 al recital de les FACA! FI DE L'SPOILER

Ací podeu veure la programació completa.

Sodesons

2010-10-01T08:28:00.000-07:00

"Els dies 1, 2 i 3 d’octubre tindrà lloc la V edició de la Llotja de Música Urbana de Vila-real, per omplir la població castellonenca d’una variada oferta musical provinent de diversos punts de l’estat, amb preeminència de grups del País Valencià. Serà en aquest entorn quan es done el tret d’eixida del II Circuït de Música en Valencià So de sons. Entre la programació de l’event, que inclou a grups com VerdCel i Mazoni-Sanjosex, el So de sons presentarà el dissabte a l’escenari de la Plaça de la Vila els grups elegits per a l’edició d’enguany: als terrenys de la cançó d’autor (sic!) tindrem a Xavier Morant i Mi Sostingut, mentre que els grups Pinka i Lilith i Dionís s’encarregaran d’animar la nit amb un so més rocker i festiu. Diumenge, per finalitzar la Llotja, el circuit So de sons comptarà amb tres propostes que actuaran al teatre Els XIII: el cantautor Hugo Mas i els col·lectius de folk Artcaica i Aljub, que sorprendran amb la seua música d’arrel mediterrània.

Al llarg de tres mesos, fins desembre, el So de sons proporcionarà una programació d’actuacions estables a deu grups seleccionats. Una iniciativa del Colectiu Ovidi Montllor que intenta formar una alternativa al panorama musical actual i cobrir un buit existent a la programació de música en valencià. A diferència de concerts en obert com els que organitza La Gira d’Escola Valenciana, el So de sons es centra en sales privades i llocs tancats per donar difusió a grups en valencià poc coneguts o que no tenen accés a grans canals de comunicació."

El segon concert de Mi Sostingut dins el circuit So de Sons, serà el dissabte 13 de Novembre al casal Ovidi Montllor d'Alcoi:

Llotja de música urbana de Vila-Irreal

2010-09-25T07:09:00.000-07:00

La llotja de música urbana de Vila-Irreal acull el festival itinerant de música en valencià Sodesons.

Tocaran també Mazoni-Sanjosex, VerdCel, Ars-scenic, El Trull, Artaica, Aljub, Rusó Sala, Gonçal, Hexacorde, Pinka, Lilit i Dionís, Hugo Mas i Xavier Morant.

A Mi en teoria li toca el dissabte 2 d'Octubre per la vesprada. Promte anunciaran hora exacta i lloc concret.

SPOILER En aquest concert l'acompanyaràn l'elegant baix de Martín Martorell, la devastadora guitarra elèctrica de Raúl Uberos i l'inesgotable bateria de Toni de l'Hostal, donant-li una sonoritat a muntó rockera que ja voreu ja. FI DE L'SPOILER

Estellés punk

2010-09-04T08:44:00.001-07:00

Em sume a l'homenatge que se li està rendint a Estellès (Un poeta de les altures, però amb els peus ben ferms a terra, amb qui casualment compartisc el natalici) per la blocosfera, amb la cautela i el respecte amb les quals es tracten les coses sagrades. Els versos que sempre m'han agradat més d'ell són els dedicats a Suetoni arreu de les Horacianes - un paral·lelisme clàssic per a ocultar la figura de José Ombuema, director de Las Provincias durant la transició, que es coneix que va criticar a base de bé la seua poesia. Segurament els versos més directes que va escriure.

X

suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d’ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró
parla de mi en termes més que maliciosos
allò que més em fot és que ho fa sense gràcia

XI

m’estime, més que allò que en diuen
beure amb una diversa companyia,
beure en solitari
en un racó del menjador

(no és aquesta la versió que en dóna
el fill de puta de suetoni exactament;
així hom escriu la història).

XXVI

tens la llengua molt bruta,
suetoni,
jo no sé en quin forat potser l’has ficada.

o potser la tens aspra
d’haver-hi esmolat coses que no és discret anomenar.

LIV

Per tot això, Estellés no pot perdonar a Suetoni:

recorda-te’n, suetoni,
aquesta no te la perdone.

LIX

ah fill de la gran puta,
suetoni,
què més podia fer que deixar els meus tàlems a les joves parelles.

LX

suetoni, cabró.
tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa[...]

suetoni és un bord.

LXI

suetoni,
mesquí,
¿i tu has gosat escriure la història dels cèsars?

tens els ulls de l’eunuc o la mestressa desdentada
que entra la safa a l’habitació.

LXII

el meu pare fou llibert, i és de veres.
va exercir de pescater, i és de veres, són dades ben sabudes.

i qui fou el teu pare?

pots tu orientar-m’hi?

ni la teua mare sabria dir-t’ho, enfeinada sempre a la màrfega.

LXIII

molt raonablement,
amb la sintaxi culta pulcra que acostuma,
amb aquella fredor impersonal que estimes,
has gosat descriure la meva casa.

LXV

t’has demorat moltíssim referint
que el meu pare fou pescater.

escolta, fill de puta,
si em pensaves fer dany, anaves ben errat.

LXXIX

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta,

cautíssima,
de manera que mai no es note massa.

bastards,
parlen sempre en veu baixa

i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.

Oli i aigua

2010-09-03T08:55:00.000-07:00

Aquest dia havia d'arribar, però no esperava que fóra hui.

L’últim text que vaig escriure (Cacografia) estava a punt de suspendre la prova dels tres dies (període després del qual puc llegir els meus propis textos amb una versió embrionària de l’anomenat efecte diari, això és, llegir-ho com si ho haguera escrit un altre, traslladant el criteri a la tercera persona en la mesura de lo posible i que sol desembocar en l'eliminació del text) quan de sobte m’he posat a pensar en quin sentit tenia continuar penjant textos, si aquest bloq ja fa temps que va esdevindre un bloq musical (menos mal que aquesta vegada no he arribat a quin sentit té penjar rés…).

Sé que a alguns els feia gràcia la multidisciplinarietat (?) que tan bé representava aquesta bipolaritat que ratlla lo clínic (una putada que és de puta mare, tu) però en un acte d’infinita empatia devers el visitant, a partir d’ara deixaré de molestar el lector amb cançonetes i a l’oient amb parrafades, separant la vessant pseudo-musical de la pseudo-lierària. (Al remat no va ser tan bona idea casar el gat amb el gos, Margarita.)

A mi també em sembla una injustícia que, tot i haver sigut les cançonetes les que se n’han anat de mare, siguen els escrits els que hagen d'anar-se’n d'A Ta Mare, i tot i córrer el risc de que se m’acuse d’anar espargint bloqs per la xarxa com a espores (en la meua defensa només puc dir que el Capità Taràntula Zen no és un altre dels meus desdoblaments…) he obert un nou bloq de títol enginyòs, en el qual anar vomitant a partir d’ara totes les cabòries plasmables, siguen publicables o no. A priori em dóna una sensació de llibertat (escriure com i sobre lo que em dóne la gana (com ara, sobre música (ouch!))), a tall a tall, tal i com estic fent en aquest post), i de frescor (olor a nou, que tan de verd tortà acaba saturant les retines…) però veges tú a saber en què pot degenerar la cosa (encara que partint amb eixe relat dubte que la cosa puga degenerar més encara).

I així és com torna a guanyar la rúbrica i tot queda ben classificat, tot cunyat i arxivat en les seues respectives carpetes, tot en la seua puta certa mesura.

Mi#: Cacofonia

2010-08-29T13:01:00.001-07:00

Hikikomori en clau de pus
es fa un harakiri coclear
Partitura sense sensorial
aclapararà quasi totes les ràdios del món
El meu timpà té forma de cendrer
A-pague burilles en mp3
sintonitze en Freqüència Medul·lar
totes les cançons que em plagie de l'Spotify™
(La música és una merda)

Hipotètica deducció
de patètica presumpció
(No sé què collons vol dir això...)
Què fàcil és buscar rimes per a cagalló
La vanitat és autofel·lació
(Millor que l’autoflagel·lació)
Dolça endoscòpia que em grates els acords
de les cordes vocals de la vocació
(La música és una merda.)

Amb tota la naturalitat del món
com un trineu pel tobogan d'hivern:
Del budell a la boca en un segon.
Reciclatge, coprofàgia, cançó.
(La música és una puta merda.)

Mi#: Little Inner Fascist

2010-08-25T08:34:00.000-07:00

Mai heu tingut por a què vos passe com a Federico Jiménez Losantos i companyia? (En el cas de que no sigueu com ells ja, clar) Una cançó de terror psicològic...

Federico en la seua etapa maoísta

Encara que intentes ofegar-lo amb una ampolla de mescal
Encara que intentes decorar-lo amb consignes crítiques amb el capital
Ell estarà ahí, esperant el moment oportú per a despertar
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar

Encara que intentes ennuvolar-lo amb el fum del haixix
I encara que intentes tapar la seua veu amb cançons de caire combatiu
Ell estarà ahí, esperant-se despert a que arribes les concert
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar

Si l’escoltes plorar és que estan eixint-li les dents, ja voràs
Com quan et puga mossegar podrem veure per fi qui ets en realitat
“El meu xiquet és l’amo del carrer i del corral”
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar
Vol eixir a la llum i començar a créixer:
Fer-se més gran que tu…

RAUL UBEROS: Llull Cobain 2010

2010-08-23T06:29:00.000-07:00

"Josep... despres de temps de treball (pok o molt... ya valoraras tu... ) i d'espera per a tindre un microfon millor al final kuan yo ho vaig konseguir tot... vaig decidir fer aço... JOSEP! Aci tens... lo ke per a mi es un homenatge al Mi# lo ke ve siguent un Llull Cobain remasteritzat... lo ke ve siguent la versio de Ramon Llull ke et deia... (ke konste ke manrolle kom les persianes perke estik esperant ke es puje al megaupload... le posat tambe al grooveshark... pero me lia molt...) M'ha kostat prou de fer... algun ke atre lio... mes de dos kares de horror al sentirme... XD pero lo important es ke ya e akabat... i kom se ke li pega els sonidets raros... e klavat un pok de Wah-Wah per aci... un pok de Reverb per alla... i kom a resultat he obtingut aço..."

“Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.”

Ramon Llull volia veure a Déu
I es va exiliar a la muntanya
Amb 14 cartons de vi
I 3 sacs de la millor marihuana
Ramon LLull va veure a Déu
quan anava molt cec

“Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió”

Ramon LLull per fi va veure a Déu
I es va disposar a viatjar
Quan va arribar a Babilònia
en estat de catatonia
es va columpiar als jardins penjants
Ramon Llull va veure a Déu
I li va guinyar un ull.

“De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat

MI SOSTINGUT "Pèls i Senyals"

2010-08-19T23:29:00.000-07:00

Descarregar

1 – Crisoberilo
2 – L’esmorzar Nu
3 – The Cottolengo Lovers (Instru-mental)
4 – Gran Déu Fal·lus, Tòtem Còsmic
(Cant Litúrgic Proselitista)
5 – Trenc d’alba, Trenc d’ou
6 – L’amor, misteriòs i translúcid
7 – (com l’orella d’un fetus)
8 – Ídols

- Aquesta miqueta ha estat enregistrada a la meua habitació durant l'Agost del 2010

- El títol naix d'una conversa de llit, però després vaig descobrir googlejant que també es diu així un llibre de Sebastià Perelló publicat ara fa dos anys.

- “Ídols” és un poema de Gabriel Ferrater, inclòs al poemari de 1966 “Teoria dels cossos”.

- L'arxiu conté: Les vuit cançons, un arxiu word amb les lletres i la portada. Si l'enllaç no funciona o no pots obrir l'arxiu comprimit, avisa.

- Després d’intentar un canvi de so amb micròfons (gràcies, Isabel i Xerra) i una guitarra elèctrica directa (gràcies, Jandro i Jonny), he decidit continuar amb el sò obert i brut del micròfon USB (gràcies, Micròfon USB II). Per tant, no trobareu en aquesta miqueta ninguna millora respecte a la sonoritat, a no ser per un teclat very lo-fi present en la majoria de les cançons (gràcies, Raúl). Promec tornar totes les coses en breu. També gràcies a: Àlex Irondile per la col·laboració i, per descomptat, a Leitmotiv per la inspiració.

- Este dijous (26 d'Agost) hi ha recital de Mi Sostingut al café Tendur de València (per la plaça del Cedre, allà les 20h). Mos vorem allí?

- Descarrega't miquetes de Mi Sostingut amb moderació: És la teua responsabilitat.

Mi#: Alopècia en l'Antiga Grècia

2010-07-29T08:54:00.000-07:00

Després de tot un any d’acurada anàlisi capil·lar m’han agafat per fi per a estudiar Filosofia. [Han enviat les mostres a la Universitat de Salamanca per a assegurar-se de que les incipients lluentors que començàvem a reflectir (segurament l’expressió “brilla por su ausencia” es referia originalment al pèl dels calbs) la majoria dels candidats (la resta ja estaven completament pelats) no eren producte d’unes simples clarors benignes o de la traça d’un àvid perruquer còmplice que ens haguera buidat el pelfut expressament per a passar la prova]. Quan m’han anomenat he vist com se'm desprenia un nou matoll de pèls, de l’emoció.

La següent cançó és per a commemorar aquesta gloriosa fita (i per a veure si em donen algun crèdit anticipat – ja europeu, eu!- o algo).

[Alopècia en l'Antiga Grècia

Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Demòcrit...
(¡Quin cartonot més decrèpit!)

Mira, sinó, a Sòcrates...

(El Dimoximil® ja no fa rés)

Mira, sinó, a Plató...

(Tenia el cap més redó que una bola de billar)

[Alopècia en l'Antiga Grècia

Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Anaximandre...
(Ni tan sols un pelet li va romandre)

Mira, sinó, a Pitàgores...
(Pareixia de Ganímedes)

Mira, sinó, a Diògenes de Tars...

(Pareixia una bombeta de 100W)

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Epicuro...
(en una peluca dels vint duros)

Plouen els pèls i se'n van, mentrestant,
a buscar un cabot que no pense tant.

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Roncs

2010-07-17T14:40:00.000-07:00

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: Aquestes persones encara respiren. ¡Aquest cadàver encara respira! (El mort es posa a roncar. Consternació general al tanatori).

La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: Una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amortigua l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles.

Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me d’ell per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: Ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu (que jo també tinc coses a dir...)

Els Ovidi Awards i un recital sobre rodes

2010-07-11T11:39:00.001-07:00

No em vaig presentar, ni vaig enviar rés, però em van donar un premi a la millor maqueta (supose que per la última, perquè quan em van nomenar entre els nominats sonava una cançó d’aquesta).

A l’arribar a casa (després de passar 4 dies memorables al Feslloch) he col·locat el premi a la tauleta que fa de palmarés familiar, fins ara regnat únicament pel trofeu d’un campionat de truc que mon pare va guanyar fa molts anys.

Mon pare m’ha donat unes palmades a l’esquena i m’ha dit: “Fill, estic orgullòs de tu. Pa una cosa que saps fer…”

“Si almenos guanyara algun gallet…” – Ha afegit ma mare.

M’he dutxat i he anat a Xàtiva en tren per a fer un recital al Cap-i-cua

Dos factors em donaven mala espina:
- La sobrietat dels recitals vespertins
- El cansanci del Feslloch

I un tercer ha rematat la faena:
- El partit de la sel·lecció espanyola (no hi havia ningú)

Així que finalment s'ha anul·lat, però a la vegada ha anat sobre rodes:

Només havien vingut Raul i Ana, amb la mare d’Ana, així que he tornat amb ells en el cotxe.

Com que m’ha sabut fatal el viatge debades que havien fet, els he tocat al cotxe les cançons que més li agradaven a sa mare.

Espessos núvols d’amor com rajos de tinta de polp

2010-06-27T20:38:00.000-07:00

Després de que ens convidaren a un cubata i un xupito per saludar un nudista urbà que tenia un gran paregut físic amb Enric Morera, vam decidir eixir a pegar una volta i quan vam arribar al cantó del Mayhem ens vam besar, i aleshores un xic que hi havia prop, abrigat pel seu grup, ens va convidar amablement a que deixarem de besar-nos i que ens n'anàrem a un altre lloc, fora de la seua visibilitat, millor si era a la nostra pròpia casa. [Segur que ho haveu escoltat alguna vegada: "No, si jo ho respecte (fuig quan algú començe amb aquestes), que cadascú faça el que vullga, però a sa casa, no en públic…"] Vam tornar a entrar al Mayhem perquè no volíem que es complicara la cosa i que aquell mico ens fotera una revetlla de Sant Joan que, francament, estava siguent d'allò més agradable. Vam comprendre que, tot i estar a les rodalies d'una casa okupa, aquesta estava molt prop de la Malva, una platja que, com sabeu, es plena de gom a gom la nit de Sant Joan fent que, per estadística, el nombre de babuins reaccionaris s'incremente considerablement. Així que, tot i que amb la mosca darrere l’orella, vam continuar gaudint de la nit dins el Mayhem considerant allò com un fet desafortunat però aïllat.

Però la cosa no va acabar ahi. Una vegada vam decidir tornar a casa, a només un cantó del Mayhem i només per anar agafats de la mà, un altre babuí intolerant ens va saludar cordialment amb un amistós "Maricones de mierda". Leitmotiv ja no va poder més i es va veure obligat, amb la dignitat a flor de pell per l'anterior atac, a encarar-se amb ell i preguntar-li perquè tenia que haver-nos dit això sense nosaltres haver-li dit ni fet rés. La cosa es va posar molt tensa amb crits, amenaces, temptatives de violència física i una sensació de ràbia que encara ens puja des del diafragma quan ho recordem, i tot per una simple mostra d’afecte.

Em va saber molt mal barrejar – o, més be, confrontar – una cosa tan bonica com és l'amor amb altres tan lletges com ara l'odi o la violència (de qualsevol tipus). M’agradaria que tots aquestos atacs es pogueren combatre d’una forma tan fàcil com la que li va ensenyar aquell vell i savi gai anomenat Bobo a Burroughs en “Queer”: «(…) viure duent el propi jou amb orgull i a la vista de tothom, conquerint els prejudicis i la ignorància i l’odi amb coneixement i sinceritat i amor. I davant l'amenaça d'una presència hostil, emetre un espès núvol d’amor com un raig de tinta de polp» o, dit d'una altra forma, galvanitzar les consciències inanimades amb espores d'amor o, dit d'una altra forma, homòfobs nugats de mans i peus a un descampat rebent a la cara un raig de lefa a pressió mentre l’alba trenca elèctrica.

És prou encasellant comprovar que a la ciutat - prèviament idealitzada com un paradís de l’anonimat després de patir al poble censures de bodes gais i altres mostres ben properes de tole-rància -, hom no pot caminar tranquil·lament agafat de la mà d'un supra-amic fora de l’ambient o dels llocs declarats “gay-friendly”: Comprovar per un mateix que la ciutat també pot esdevindre un entorn hostil.

València, eres una puta, una puta homòfoba.

Feliç Dia de l'Orgull Gai.

JAUME SISA Follet Trapella

2010-06-17T09:19:00.000-07:00

Ja està actiu el web del Rebrot 2010, on trobaràs programades les primeres activitats. Tallers, xerrades i cultura popular ompliran Berga el 15, 16, 17 i 18 de juliol en la novena edició de l'Aplec de Joves dels Països Catalans que, per segon any serà totalment gratuïta.

Una novena edició que comptarà amb una oferta musical basada en la promoció de grups novells i la consolidació de grups amb experiència, per potenciar des del nostre Aplec el moviment musical que en els darrers anys, està multiplicant-se qualitativament i quantitativa als Països Catalans.

Una edició, finalment, que espera esdevenir un punt de trobada per al jovent crític i per als moviments i col·lectius transformadors dels Països Catalans, amb la voluntat de crear sinergies de treball cap a la construcció d'alternatives al sistema capitalista, amb la independència i la revolució com a horitzó.

Sona bé, no?

2010-06-14T15:49:00.000-07:00

Les pupil·les gustatives distendides

2010-06-12T10:37:00.000-07:00

Mentre assajàvem a la caseta del Gos Rabiòs la intervenció del dia 21 (Tota una imatge, recitant enfurismadament els seus poemes amb els tarongers de baix de la piscina de públic) em va explicar algunes coses del llenguatge no verbal que indiquen el grau d’estar agust amb una persona, com si fóren paràmetres de sinèrgia, i un d’ells era la dilatació de la pupil·la.

Així que per la nit, quan tenia el cap de Leitmotiv sobre les cames, em vaig fixar en el grau de dilatació de la seua pupil·la i, efectivament, s’estenia per tota la còrnia arraconant l’iris cap a les vores com si fóra un eclipsi. Per ahí hagueren cabut safanòries, creïlles, pimentons. I estic segur que a mi també m’hagueren cabut carxofes, naps, carabasses, melons d’alger.

Ja pel matí, quan em trobava sol amb mi mateix a casa, em vaig mirar a l’espill i em va costar un muntó trobar-me la pupil·la. Allò era la mínima expressió del punt, es mostrava només lo justet pa poder dir que estava ahí. Per allí no haguera passat ni un espaguetti cru.

Streami#ng

2010-05-30T04:18:00.000-07:00

A l'espera de trobar un nou micròfon que estiga disposat a enregistrar la pròxima maqueta doble, l'amic i tocaio Josep ha penjat quasi totes les cançons de Mi en una pàgina que es diu Grooveshark, que es coneix que és com l'Spotify però que qualsevol pot penjar música. N'han fallat una desena perquè tenien massa herzios pa la carabassa.

Pots tornar a torturar-te els timpans desde la pàgina, o bé directament des del següent gadget:

La veritat és que aixina totes juntes fan una miqueta de por...

La batalleta de l'Ebre

2010-05-23T12:30:00.000-07:00

¡Sal del cuerpo de ese joven!

Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara, alguna cosa com Golden Dragon però en alemany, així que quan mos vam acabar les Judas vam demanar dues Golden Dragon, i després dues més i aleshores va començar lo recital entre les plantes i los arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que erem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat, i la veritat és que és un dels millors complits que m’han dit mai. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i batería amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons a banda de què és molt guapot.

Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata menos mal que va poder agarrar-se amb les mans. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo - que ací no viu ningú, de veritat! - olor a fum i pixarraes reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n i menos mal perquè quina llàstima mos donaria això.

A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estàn a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo traje tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars.

Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni la casa de fusta ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotò que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!

Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent jove responia sí senyor un tècnic de sò de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. vam coneixer lo Nando, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriòs magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis increíble una bola de discoteca al menjador això és genial tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada wow. Anem a lo llit a fer unes fotos perquè Carpe Diem. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys i caus en el compte de que Carpe Diem. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir.

Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això!

Decàleg del bon Daniel Johnston

2010-05-17T13:34:00.000-07:00

1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.

[Somreia tot i el seu infern intern / Va ésser abandonat i va llençar l’últim cèntim que li quedava a un pou dels dessitjos, però ell estava massa aprop, va caure, i ara és Casper el fantasma amigable / Sempre va ser amable amb la gent que li dia que tan sols era un samaruc, però ell va tindre que dir adéu i ara és Càsper el fantasma amigable / Mai ningú el va tractar de forma agradable mentre estava viu / Com va dir el bibliotecari: “Ningú pot comprar respecte, però tot el món respecta els morts” i per això estimen el fantasma amigable / Mai oblidarem allò que d’ell vam aprendre i allò que signifiquem per a ell / L’amor romandrà per a sempre / Gràcies a tu, el fantasma amigable]

2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: Les parets internes són opaques i reflectants.

[Havia perdut la ment. Vaig perdre el cap per un temps que vaig estar fora dels meus límits em vaig tornar estrafolari. Vaig veure que tenia una xicoteta esquerda al meu cap, que va anar obrint-se lentament fins a vomitar el cervell, que es va vessar a la vorera i jo ni tan sols em vaig adonar. Havia perdut la meua ment. Estava al soterrani quan em vaig adonar que aquesta havia desaparegut, així que vaig agafar el meu cotxe i me’n vaig anar a l’oficina d’objectes perduts i vaig dir: “Perdone, però crec que he perdut la meua ment”, i ella em va dir: “Molt bé, pot fer el favor d’identificar-la?”, i jo vaig respondre: “Sí, segur que és una xicoteta però bonica, un poc erosionada per la pluja”, i ella va dir: “Oh, doncs segurament deu ser aquesta…” i li vaig dir: “Gràcies, senyora, sempre estic perdent aquest maleït trasto.”, perquè havia perdut la ment.]

3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...

[Escolteu-me, vaig a contar-vos una història sobre com envelleix un artista / Alguns busquen la fama i la glòria, però altres no sóm tan audaços / Tot el món, els amics i la família et diuen: “Busca’t una feina! Perquè només et dediques a fer eixes coses? Perquè eres tan estrany? En realitat no ens agrada això que fas, i no crec que a ningú li agrade. És un problema que tens, i aquest problema et fa sentir mal.” L’artista camina sol. Algú xiuxiueja a les seues esquenes: “Damunt té la cara d’anomenar-se això a ell mateix, si no sap ni qui és!” L’artista camina entre les flors, apreciant el sol durant totes les hores de vigília. Però, realment és tan dolent? Seuen en front els seus televisors dient “Açò és molt divertit!” i es riuen de l’artista, dient: “No sap com divertir-se…”. Les millors coses de la vida són la llibertat, el cant dels pardals i el somriure de les abelles, però el sol no brilla a la televisió. Escolteu, vaig a contar-vos una història sobre un artista que supera la majoria d’edat. Alguns tan sols busquen la fama i la glòria, altres simplement els agrada veure el món.]

4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.

[M’estic apropant a la realitat / M’he convertit en un dels meus ingenus somnis / Camine solitari pel camí amb la pesada càrrega que no duc / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada creure que ho meresc / M’amague on vosté no em puga veure / Darrere una paret al fons de l’habitació / M’arrossegue lentament a travès de l’obscuritat, sentint-me com a un acudit / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada sentir que ho meresc / Camine per aquest carrer buit, encara que no està buit perquè jo estic en ell, i m’estic apropant a una casa que puc endur-me amb mi / I el sol brilla al meu damunt, i senc que m’ho he de guanyar.]

5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…

[Oh, quin sentiment més bonic i quin dia més bonic. Tot està anant correctament.]

6 – …i un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe...

[He arribat fins ací i ara faig el que puc. / Ja tinc el cor trencat i ningú pot trencar un cor trencat / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no em vols, però no puc deixar de fer-ho perquè ja no sé que fer. / Deus estar equivocada si penses que ja no m’estimes / Podries somriure i posar un final feliç a la meua cançó / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no vius ací / ¿És tan sols un record o és que seguisc boig per tú? / No em crec que no hi haja amor / Tinc la ment trencada i tan sols es pot alleujar amb això / Eres tú o simplement algú que vaig imaginar? Perquè estic veritablement confús perquè crec que encara et vull]

7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe.
(Qualsevol paregut amb la capçalera d'aquest bloc és fruit d'una aborronant, molt aborronant casualitat.)

He vist la teua cara i m’he dibuixat amb una guitarra

8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv.

[Acabaràs trobant l’amor vertader per fi / Descobriràs qui era vertaderament el teu amic / No et fiques trist, sé que ho faràs, però no et dones per vençut fins que no trobes l’amor per fi / Aquesta promesa tan sols serà un ham si estàs buscant allò que trobaràs / Potser penses que ja ho has buscat massa, però com pots reconéixer-lo si no ixes a la llum? / No et dónes per vençut fins que no trobes el vertader amor per fi.]

- Sí, en falten dos.
- Les cançons estan traduïdes a mà alçada.
- Els meus eterns agraïments a l'anònim que me'l va recomanar.

Cançó per a una operació a cor obert

2010-05-15T11:27:00.000-07:00

Cap animal (viu) ha sigut maltractat per a la realització d'aquest video

2010-05-10T13:36:00.000-07:00

Aquest divendres, 14 de maig, comencem el dia forts amb la xerrada "Valencià per a què?", a càrrec del veí Eugeni Gregori Climent, on ens donarà una lliçó de sociolingüística exemplar, on ens ajudarà a buscar les raons de per a què serveix el valencià, i el seu lloc en els nostres temps. Aquesta serà a la Societat Músical del poble (c/ Vicent Ignasi Franco) a les 8 de la vesprada.

Més tard, a l'antic poliesportiu, farem una festeta amb música d'autor, amb els cantautors Mi#, de La Pobla Llarga, que repatirà per segon any consecutiu, aquesta volta amb la presentació del seu nou* videoclip**. I Toni de l'Hostal, veí de l'Alcudia, i conegut no sols per la seua música en solitari sinó amés per altres projectes, com son les Mâedeus, o les col·laboracions en Mâemeua de Telesueca. Començarà a les 11 de la nit.

Vos esperem!!

(Trobat al bloc de l'Assemblea de Joves de Castelló de la Ribera)

*I primer!
** Es tracta del videoclip de la "Cançó per a una operació a cor obert", dirigit pel Xerra Torres, del qual es podeu fer una idea en la següent captura:

Efebus i el matriarcat

2010-05-08T14:54:00.000-07:00

Llavors li va vindre – va sentir a les entranyes - la necessitat imperiosa d’arrencar-se aquella espineta que tenia clavada feia temps, sospitant que fent-ho podria per fi mirar-se a l'espill i veure's completament trienc o simplement veure algú, si més no. Així que, sense rumiar-s'ho massa i carregat d’aquell coratge insegur que hom té quan està a punt de cometre algun d’aquells actes que fonambulegen vacil·lants entre l’heroicitat i la imprudència més absoluta, va baixar estranyament decidit a contar-li a la seua mare que en realitat li agradaven les cigales.

Ella estava mirant alguna pel·lícula, així que va seure al sofà del costat com si fóra el convidat sorpresa d’algun programa de la televisió, aplaudiments inclosos. Es va remirar el seu fill amb aquella mirada injectant que fan les matriarques quan s’oloren la tragèdia, aquella telepatia umbilical intuïtiva a la qual havia recorregut Efebus d'avantmà tan ingènuament, precisament per a figurar-se una reacció positiva i com sempre idealitzada: “Ja ho sabia, fill meu! Què no saps que les mares SEMPRE ho sabem tot!? I estic molt contenta i orgullosa! Vine i dona'm una abraçada! Porta el xicon al pròxim dinar de família i li farem un exàmen psicològic atenent-nos tan sols a un grapat d’aspectes superficials! Però de moment tin: Cent euros per a que el dugues de sopar!” Però en compte d’aquesta resposta tan europea i moderna, sa mare es va recórrer amb un monòleg de tan sols un minut les cinc clàssiques fases del dol senceres, a saber:

1 – Negació: “Efebus, la teua mare s’acaba de prendre els analgèsics i no està per a bromes!”

2 – Ira: “És veritat això que estas dient-me? Mira que quan em van dir que anaves a ser xic vaig resar per a que no m’eixires marica. Igual si m’haguera callat…”

3 – Negociació: “Però el xic amb qui estàs… Està estudiant? Espere que almenys no siga un bala perduda…”

4 – Depresió: “I què diran els veïns? I què dirà el teu pare? I què dirà el teu cunyat, que és del PP? I què dirà la Societat d’Amics de l’Escolopendra Australiana? I tú perquè no et pintes els llavis ni portes falda? I què hagueren pensat els teus iaios si no estigueren criant cucs? Menos mal que ta huela ja s’ha mort!”

Resulta que la iaia va ser la franquista recalcitrant que va gravar a foc tota aquesta merda al cap de la mare. De sobte va veure com li esclatava el cap i començaven a expandir-se un seguit de símbols franquistes rodant per ací i per allà, com ara la bandera espanyola amb l’àliga, el ramell de fletxes de la Falange, el garrote vil, la gavina del PP i tota aquella simbologia tan pop que per desgràcia tots coneguem. I quan ja començava a pensar que el sentiment de monstruositat anava a ser perpètuament recíproc, va brollar un nou cap de mare que ja havia passat a la quinta fase, encara que de forma un tant ressignada:

5 – Acceptació: “Bah, un fill és un fill…”

Per desgràcia la seua mare no és la única ni la primera persona que pensa (Ja sabeu, aquella classificació generalitzadora per a simplificar la realitat circumdant) que els maricons hem de prescindir per collons del sentit vestibular:

- Ah, així que t’agrada xuclar-li el cap a les cigales, eh? Doncs no tens gens de ploma...

- Sí, sí que en tinc una, però només me la trac per a escriure.

Macro-gira al Papa Delta de l'Ebri

2010-04-27T14:10:00.000-07:00

I Cicle de Músiques Crítiques dels Països Catalans a Amposta (el Montsià) i Tortosa (el Baix Ebre)

Després de l'èxit dels primers concerts, i continuant amb el I Cicle de Músiques Critiques dels Països Catalans iniciat els passats 16 i 17 d'abril, les assemblees de Maulets de les Terres de l'Ebre presenten, els propers 21 i 22 de maig, el concert d'Eduard Borràs Project Band (Pop-Rock des d'Amposta) i Mi Sostingut (Trash-Folk Anartista des de la Ribera del Xúquer).

Tot això el divendres 21 a les 23h al Pub Llar d'Amposta (C/Jaume I, 37) i el dissabte 22 a les 23h al Casal Popular Panxampla de Tortosa (C/Gil de Frederich, 6).

Trobat a Maulets.org

Benvingut al parc d'atraccions, Ícaro!

2010-04-27T02:30:00.000-07:00

Quan ja portàvem vuit hores a la sala d'espera de l'hospital de Dénia, ja en feia unes quantes que havia començat a posseïr-me el fàstic institucional, aquell fàstic impersonal i assèptic que em seca la boca i m'ennuvola la ment, exactament el mateix que sentia quan arribava l'última hora del torn de vesprada a la universitat. Però es va esvair completament quan per fi li van assignar una habitació a la meua germana i vam poder veure-la amb el seu fill Ícaro.

Vaig agafar la criatura amb delicadesa. Tenia la pell molt fina i vellutada, el cap enorme i allargat. Em mirava fixament als ulls, aclucant els seus mentre executava reflexos involuntaris i estirava els recent estrenats músculs, com ficant a punt aquell nou mecanisme.

Vaig veure a la meua germana espatarrada al punt més alt del Montgó sota un cèl d'oli iridiscent. Va expulsar a Ícaro, que va descendre per la falda de la muntanya fent ràppel amb el cordó umbilical. Després es va endinsar a la mar i va nedar i nedar fins que va arribar a una illa paradisíaca plena de fruites, verdures i hortalisses. La meua germana va tallar el cordó umbilical - que s'havia quedat completament tens des del Montgó fins a l'illa -, i el va nugar a un arbust robust que hi havia prop. Aleshores el va emprar de tirolina per a arribar a l'illa i va començar a amamantar al que serà el cap de la revolució que abolirà definitivament el capitalisme neoliberal.

Li vaig donar les gràcies a qui em va llevar a Ícaro dels braços, encara que no vaig poder deixar de mirar-lo meravellat i aclaparat.

Aquesta història rés tenia a veure amb el vertader rerefons mitològic que en realitat alberga el seu nom (ja sabeu: aquell àngel al qual se li fonen les ales de cera per volar massa prop del sol), que no agradava a ningun dels presents, però que a mi em va entusiasmar des que la meua germana me'l va anomenar. Fins i tot em va agradar més que la meua interessant proposta (Mefistòfil).

Els presents no paraven de suggerir-li a la meua germana que per favor li posara un nom més convencional, com ara "Pepe", "Paco" o "Juan", perquè amb un nom tan estrafolari, dien, li esperava una infància molt dura. "No serà tan dura com la que haureu tingut vosaltres per a acabar tinguent un cap tan quadrat" - vaig pensar.

A aquestos desafortunats comentaris sobre el nom (una decisió que, per fortuna, en última instància rau exclusivament sobre la mare) hi havia que afegir-li una bateria incessant de flashos fotogràfics - els quals el nadó rebutjava prement amb força els ullets - i la previsible simfonia d'udols aguts i estridents que neoiaies i neoties li oferien al pobre Ícaro amb ganyotes retorçudes.

És una llàstima que només irrompre en l'existència el pobre xiquet haja de suportar als pesats de la cèl·lula de la societat. Per uns moments vaig pensar en agafar la xeringa de la epidular i anestesiar-nos a tots per a que restara en aquella habitació tan sols la única cosa essencial: La meua germana, més guapa que mai, donant-li el pit al seu nounat mentre se'l remirava desvanida.

No havia vist una escena tan bonica des del dissabte.

"Un submarino en la Teulà!"

2010-04-22T13:04:00.001-07:00

Mireu quin tròs de nom li ha ficat i quin tròs de cartell li ha dissenyat el tio Llapi a l’encontre que es perpetrarà a la Teulà d’Albalat el pròxim divendres 30 d'Abril – un dia abans de la Intercomarcal Cabotista -, amb motiu d’aprofitar la reunió en terres valencianes dels Mariachis Fumetas, un fabulòs grup lisèrgico-psicodèlic format entre Barcelona i Granada, del qual podeu fer un tast a continuació per a adonar-vos de que NO PODEU FALLAR!!

5a INTERCOMARCAL CABOTISTA

2010-04-21T02:19:00.001-07:00

Xiquets i xiquetes (asfaltadets i asfaltadetes),

entre falles i pasqües, enguany no hi havia millor dia que l'1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, per a commemorar el cinqué aniversari de la fundació del cabotisme modern: Pensat i fet, dissabte que ve a les 7 de la vesprada tindrà lloc la 5a Intercomarcal Cabotista a un lloc on cap saforenc s'hauria imaginat mai que se celebraria: la Valldigna! L'Ajuntament de Benifairó ens ha cedit l'Auditori Municipal per a escoltar les ponències d'Amanida Peiot (tavernícoles galàctics), Josep Enric Grau (valldigner polipoètic), les Mãedéus (encara vérgens), els Mariachis Fumetas (trobadors psicotròpics), Mi Sostingut (escriptocantant escarabat) i Oliva Trencada (poemusicantor palmallorquí), tot per només 10 èuros la butaca!

D'això, i com a mesura anti-crisi, si ja teniu acompanyant amb qui anar podeu reservar-vos totes les entrades que vulgueu a meitat de preu -és dir, a 2x1- a correu@lacabota.org i dir inclús si voleu vindre al soparet d'en acabant -a escoti- en la pizzeria Escuma amb els artistes i tota la nova burgesia valenciana no implicada en Gürtel ni històries per l'estil. Per descomptat, encara que no aneu a vindre també podeu alçar açò en els vostres facebloqs: per insistir que no siga...

Sempre amatent,
La Cabota

Un torrat estirat al terrat (Poesihome! anartista tranuitada, nº?)

2010-04-20T23:16:00.000-07:00

Enèsim retorn al contacte tinta-paper-cigarret
pedra-paper-tisores:
Pedra al meu cap
Paper per a plasmar-la
i Tisores per al resultat
La meua habitació plena de quilos i quilos de miquetes
de punt orbital semi-circumdant
Millor flashforward que checkpoint
Tu em tornes el cel al cel i l’asfalt a l’asfalt
rialles de xiquetes i mantes al vol
flors blanques, sol radiant

El meu cor és un òrgan amb moltes tecles, tacades de dominó
Animals salats i alats ixen disparats del mar a l'astrolabi
Una ullera de sol de cor per a cada fruit
Una canoa per a cada llàgrima
Guarda-me-la a la pitrera i esclafa-me-la al ballar
el sinuós tango de les cisternes
trenca l’alba en USB
un compacte raig de llum làser bastarà per a sanar-me
i enlluernar-me
amiga burilla, amiga raspa de molí
Dj de les meues sinapsis en cabina medul·lar,
presta’m el loop de la última lliscada
i alça’m el can-can en un túnel simètric transversal
Geometria universal a la doella de la fase REM
(Ulls d’ametlla gegantina i somriure d’Arantxa Carbonell)
Ondula’m el vincle amb una descàrrega hipotalàmica
bidimensional, mecanitzada
australiana en control remot
sota zero, un fred vertigen anterior
Sorra bellugadissa, vapor fluorescent al crani:
L’estupidesa és el meu primordial motor
Els aprenentatges i la genètica la meua benzina
Amor-perfecció, continu espaitemps devers l’interrogant de la fi,
rebotant en la línia de l’eternitat
L’amor a cada partícula es focalitza devers la seua figura
- partícules oportunament agrupades -
i cobra més energia, es fa latent i palpable, canalitzada.
Tot està viu i tinc 14 anys
L’amor, misteriòs i translúcid com l’orella d’un fetus

L’estàs ahí fàtic, inconscientment romàntic i tan transcendentalment reposat
Després de passar-me tota la nit empanat amb l’espurneig dels astres
la serena contemplació em du per una planúria de calma intermitentment reveladora
m’exciten les obvietats
la sang que flueix per les venes, l’energia que mou aquest dit
Aquesta línia ni-ni (ni comença ni acaba), infinita
que nosaltres tan sols podem veure parcialment
que dura tot l’univers
que ens fa caminar tan equins
Quin subtil mecanisme!
Atòmic cub de Rubick
Sabia que existies,
que estaves ahí en algun lloc
(M'ho van contar abans de néixer)

Va ser una cosa silenciosa i mútua
ens vam adonar
una cruïlla de mirades com un fil d’estendre
un cicle de retines
ens vam llegir entre línies
un flux de visions rajos-x
sinó, haguera sigut la mort
un llúpol de moradures abjectes
a mi les paraules tríades i pedants
a mi l’elucubració sagnant de l’ànima
si d’ací ha d’eixir ni que siga un bri del meu epitafi
tan sols una glopada d’allò que alguns anomenen aire
o èter, que serveix per a fer físics els espais
que ens separen
a tan poca distància
a tan eriçat vellut
com quan li acaronen la cresta al gall
que sense cresta kikirica pel mar de les escolopendres
ziga-zaga pels conductes solitari
i guaita al vapor oferit a l’antesala dels llavis
els peus-hèlix (biònics a l’hèlix de l’espermatozou quan vola).

Una gegantina pota de llagosta irromp al camarot
el nestea ho sabia
la psicologia no ho sabia
la quiromància ho sabia
la poesia i la ciència ho sabien
la canica també ho sabia:
Aquell estrany passatger, que es traslladava cap arrere, anava projectant-se en jos instantanis que travessaven el meu cos present i al mateix temps els meus jos futurs travessaven el seu
arribem al nestea del nostre desplaçament en punt
una verda planúria sobre l’asfalt llepolia
c’est la vie, pare rinhoritzó

2010-04-14T13:13:00.000-07:00

Profiterols de consideració erràtica, II: Profiterol col·lectiu en Si Bemoll

2010-04-12T11:19:00.000-07:00

Hi ha un tipus concret de deshumanitzats, que podríem anomenar “deshumanitzats messiànics”, que són aquells borratxos que proclamen als bars les seues lapidàries sentències de regust místic, i que normalment són ignorats amb una rialla avergonyida. Però que passa quan aquestos individus es troben amb uns joves i desorientats pupils sedents de coherència incongruent, de consideració erràtica, de bogeria carregada de raó? Doncs que el deshumanitzat messiànic, al saber que té un públic que l’escolta s’esplaia en tot el seu esplendor, emfatitzant dicció i gestos. Si Bemoll té el pèl llarg i blanc, agafat per darrere amb una goma, un cos afligit i corbat, un semblant de rosegador i una prosòdia relaxada i molt hipnotitzadora. Les següents són algunes de les perles que l’alcohol ens ha deixat recordar (A Àlex Irondile i a mi):

- “Què és ser un ben-nascut? Un ben-nascut és aquell qui sap o acaba sabent que ha pagat la pena néixer.” (D’aquestes coses hi ha que adonar-se’n, encara que semblen òbvies… A mi em sembla molt important adonar-se’n profundament de les obvietats, perquè moltes vegades donem tantes i tantes coses per fetes que acabem oblidant-nos de totes elles…)

- (Eixint del bar a trenc d’alba i les oronetes cantant): “Escolteu els pardalets? Encara vos canten, així que no deixeu d’escoltar-los…”

- “Sóc un mutant.”

- “Has de passar més temps sol amb tu mateix.” (La definició d’estar sol no té perquè incloure el fet d'estar-ho amb tu mateix, en la mesura en que la definició de sentir no té perquè incloure el fet d'escoltar. Estar sol amb tu mateix és un moment de detenció, és escrutar-se amb serena meditació durant cinc minuts, una hora, 27 hores al dia. Evidentment, no té perquè ser divertit, ni ràpid, ni “pragmàtic”. En definitiva: Estar sol amb tu mateix és molt poc neoliberal, i per això potser et sone a xino, un rotllo taoista o zen, una altra moda esotèrica i oriental, com la llet de soja… O també pots dir: “No, jo és que pense molt durant el dia, mentre estic fent altres activitats…”, però en aquest cas trobe que els pensaments estan relegats a un segon plànol. Paga la pena detindre's, quedar-se estàtic (“Estàti’ quet!”), fer cas als toquets en l’esquena que ens fan els pensaments i dedicar-los uns minuts, una hora, 27, però en assemblea. Sempre acaben agraint-ho, encara que no s'haja arribat a ninguna conclusió (Que sol ser la majoria de les vegades...)

- (Caminant mig quilòmetre cap arrere mentre s’acomiadava amb el dit en alt): "Oh, el Si Bemoll! Heu d’emprar el si bemoll!" (L’any 2003, la NASA va afinar per primera vegada un forat negre amb un diapasó còsmic, gràcies a les ones sonores que ens arribaven d'ell, amb centenars de milers d'anys llum d'endarreriment. (Això sí que és un clàssic!) El forat negre en qüestió, situat al cúmul de galàxies de Perseu (a 250 milions d’anys llum de la Terra), està afinat en Si Bemoll, però l’humà no pot captar-ho sense aquell diapasó còsmic, ja que es situa 57 octaves per baix del Do mitjà, vuit pianos sota zero, formant així la nota més greu coneguda de l'Univers)

Finalment, atordits i inspirats per la conversa que havíem acabat de tindre, vam concloure:

- “Perquè les espirals ens atrauen tant? Perquè és la forma en la qual brollen les galàxies als genolls dels elefants."

I després:

- "Les partícules dels àtoms del teu cos son la única propietat privada, inevitablement temporal i vertaderament legítima que podràs reivindicar mai."

La cançó i la imatge estan agafades del bloc d'Àlex Irondile

Profiterols de consideració erràtica, I: Literatura i religió.

2010-04-10T12:35:00.000-07:00

Allen Ginsberg dient missa

Els profiterols de consideració erràtica son aquells pensaments sòlids i olorosos expulsats de sobte pel recte al mig del carrer. Quan te’n ve un has d’apartar-te a un racó i agitar dissimuladament una cama per a tirar-lo pel camal. Si bé sens dubte són fruit d'una mala digestió, també poden servir per a la coprofàgia intel·lectual, sempre que siguen adientment recollits amb una bossa de plàstic.

El profiterol de hui el vaig defecar aquesta Setmana Santa a Cuenca, mentre estava celebrant-se la procesión de los borrachos, o procesión del silencio, dos conceptes bastant allunyats entre si, trobe, per a anomenar un mateix acte, que consisteix en una processó que comença a les set del matí. Mentre observava els passos i els caputxins - que amb les seues teles moradetes sempre m’han evocat una espècie de Ku Klux Klan Gai que empala homòfobs i crema gegantines escultures fàl·liques de fusta – em van vindre les primeres contraccions.

La literatura sempre s’ha relacionat amb la religió, fins al punt d’atorgar-li un dels seus origens. Recordem que la primera novel·la de ficció impresa versava sobre la religió. Després van anar eixint-ne més, moltes més, i cadascú agafava la seua pròpia (A no ser que l'individu estiguera sotmés a algun tipus de règim totalitari, polític o cultural). “En el camino”, per exemple, va ser i continua essent la Bíblia per a molts Chocabeats™, o “Nosaltres, els valencians”, la bíblia que ens va escriure Sant Joan Fuster. La meua, com ja sabeu, és el "Naked Lunch" de Burroughs, etc, etc...

Els escriptors tenen un cabot enorme, ple d’idees que reboten per les parets cranials, com partícules atòmiques al voltant d’un nucli. El tenen tan, tan gran i pesa tant i tant que arriba un punt que perden l’equilibri i els cau a terra i no poden ni tan sols arrossegar-lo.

Llavors tenim al pobre escriptor a terra, atrapat pel seu cap, incapaç de moure’s i aletejant les extremitats com una panderola descarrilada. Aleshores passa algú i, curiós, s’apropa a intentar alçar-lo. Després passa un altre i repeteix el procediment, i així fins que en son un grapat. Entre tots alcen el cabot de l’escriptor i ell amb aquest ajut ja pot per fi moure's, exactament, com un pas de Setmana Santa.

Sempre m'ha paregut ridícula, avorrida i molt encasellant aquella gent que diagnostica les motivacions artístiques (hi ha, i molta), però això no m’impedeix considerar els escriptors (de novel·les, de poemes, de cançons, de sobrets de sucre, dóna igual!), uns autèntics màrtirs de la paraula.

L'oroneta que filant-me els budells em desvetlla a trenc d'alba

2010-04-08T20:46:00.000-07:00

Quan trenca l’alba de vegades xorra bilis de la clara i els budells es queden molt molls, tots tous
després d'hores donant voltes al llit com un pollastre rostit
així que me’ls espargisc sobre el tors, desordenats com un Mikado™ mentre
Trina™ que trina™ una oroneta primerenca que m’evoca aquella cançó d’Al Tall™ :
“Tir de colom”, crec que es dia
Però quan entra i sobre mi s’aposenta ja no em molesta, perquè fila que em fila els budells amb el bec
i ells van transmetent-me cent i més sentiments, d’aquells que tenen els penjats
si una oroneta els fila els budells que pengen, fila que fila al cap i a la fi:
Si el meu cor és un gripau que a cada batec infla la papada li donaré un cigarret
Fila que els fila i ara em diuen que ja és l’hora de començar a creure en el Nestea™
que ni la casualitat ni la causalitat ni la causualitat podrien explicar
perquè collons de nadons ens van separar amb la guillotina de l’impremta
Fila que els trina amb el cigar penjant, i amb la cendra viscerant i els ous abatuts
i els ulls aclucats puc albirar que a través de la matèria negra de les seues pupiles
podria arribar als mobles en flama, brandades de cable
Trina que fila que a poc a poc comence a comprendre allò que sospitava
de lluny i de reüll i a la pata coixa:
Que tot es redueix a que algú t’escolte, que no sols et senta, sinó que t’escolte
i et senta
Trina™ que trina™ la puta oroneta mentre fila que em fila les entranyes,
i a poc a poc vaig preguntant-li si no serà la personificació dels meus anhels
que no pot ser real, que no pot existir i ella, airosa, em descobreix
les nostres òrbites, tan allunyades de la Terra, tan a la seua bola,
però tan prop la una de l’altra, emanant un tipus concret d’espores per a acabar
trobant-se com dues línies paral·leles de guitarra carretera
Quan acaba de filar-me’ls obri el bec i em canta
que primer arriba la sèpia, després la gàbia i, ja per últim, l’ànima
Finalment agafa el vol i se’n torna a eixir per la finestra,
així que em faig un cafè i m’adorc tranquil·lament.

Mi Sostingut News

2010-04-08T12:50:00.000-07:00

Fa Bemoll ha quedat semifinalista al I Concurs de Cantautors Ciutat de Mataró. La semifinal s’efectuarà el proper divendres 16 d’Abril. Mi Sostingut acompanyarà amb molt de gust al seu camarada amb el baix a canvi de les tres quartes parts del premi.

A l’endemà, dissabte 17 d’abril, ens esperen a Moraira (La Marina Alta) a la Trobada Intersindical Jove. Com reaccionaran quan els conte que sóc NI-NI?

Injecció d'ous batuts

2010-04-03T22:32:00.000-07:00

“primero viene el cuerpo, luego la persona y luego ya su alma.
pequeño milagrito (de leche) siempre a alcanzar
es el plano desde el suelo a tres metros de las caras, que nos está mirando y de reojo nosotros sabemos lo que está pasando
ahí belleza, ahí nos crecemos. ole ole y ole. pim pam pún que esto está hecho y ahí que nos vamos!”
Silvi Orión

1. Què és la termolingüística?

Homer i Cartaphilus es troben a les portes de Babilònia i van recordant, a poc a poc, totes aquelles hores vives a la Patagònia Occipital. Conversen alegrement sobre el milacre de la carn. A poc a poc van apropant-se, emfatitzant la dicció, fins que les seues llengües acaben trobant-se, fonent-se amb extrema calidesa en un diàleg elevat a la seua màxima expressió, perquè per molt que ho intente l’escriptor amb la paraula o el dibuixant amb el seu lleuger traç o el cineasta amb un subtil gir de càmera, combinat amb aquells acords concrets que ha cosit el músic, cap forma d’expressió podria mai equiparar-se a l’únic llenguatge: La nostra conversa ultrasensorial.

Mecanismes de succió: Si puguera obrir un poc més la boca t’engoliria sencer de cap a peus, com una boa, i després em tiraria un rot. El punt de fregament des del qual brolla la dolça espiral, o com l’Univers implosiona al contacte de les nostres llengües, el remolí de pols d’estel que comença a embolcallar-nos, la nitidesa de dues glàndules fonent-se i el conseqüent desenfocament de la realitat circumdant. Processos simbiòtics en segons eterns.

Es contemplen l’un a l’altre, observant-se mútua-ment el milacre de la carn. Es miren als ulls, d’un ull a un altre i de l’altre a aquest com un metrònom enfurismat. Les pupil·les es fonen amb les papil·les mentre es diuen en telepatia morse que estan pensant exactament la mateixa cosa, cap altra.

2. ¿Perquè l’últim estel de la nit s’esvaeix a un cel magnètic?

T’allunyes i ja note l’esgarrifança. T’esvaeixes pel carrer en un plànol seqüència.
T’endinses a la mar, trepitges l’aigua que se’t presenta com una superfície de cristall, però el peu toca implacable el fang, alçant-lo en una boirina iridiscent i subaquàtica, terrosa i humida, i després s’enfonsa amb la ressaca.
S’apaguen totes les anguiles i meduses, xicotets peixos et besen les natges, les algues encara porten llumetes de nadal i t’acaronen fugisseres els turmells
Decideixes bussejar amb els ulls tancats
Els pulmons fan de manxa i posen en funcionament el timó que guia l’hèlix d’una bonics peus biònics, deixant un rastre cromàtic
Treus el cap de l’aigua com si hagueres arribat a Austràlia, però encara estàs a València
Ens tornem a veure i ja estàs un poc més prop. Intente crear un remolí amb els braços, et llence aigua que es queda sostinguda en l’aire a un fotograma congelat
Agafes les partícules líquides sostingudes amb les mans
Em fregues les escames de la cuixa
Ens llevem els pantalons, que s’allunyen solcant la superfície dels mars com llanxes de salvament desinflades
Ens convertim en micropartícules i ens fonem en volcans submarins, després zigots, peixos, rèptils: ¡Evo-il·lusió en ebullició!
Jugant, m’agafes del coll i em dius: “Imagina’t que ara el rovell s’estampa contra la natja i d’ell neix un altre ninja lliscadís.”

3. ¿Què (collons) és l’amor?

M’inspires i massa. Supose que tinc que deixar d’escriure. (Al cap i a la fi, ja t’he trobat)
Mai més anem a acomiadar-nos, perquè sabem que som immortals
El teu somriure em ressona a l’hipopotàlem
Travessarem cada rinhoritzó d’esdeveniments amb simbiosi helicoïdal
Ho sent, somni, supose que he de renunciar al teu concili per a reconciliar-me amb allò que alguns anomeneu la vida
La lluna em pregunta com m’ha pogut passar a mi
Dormir amb els ulls oberts com els peixos garanteix somnis més lúcids i conscients
Tot el temps és poc per a pensar-te, he d’adaptar-te a la mesura dels dies (72 hores està millor…)
Un estat en perpètua vigília, un estat en plena revolució, perquè ningú dorm a les revoltes
El cap del rei rodolant per la plaça, edificis demolits, una bomba atòmica de sobte
L’Exèrcit d’Alliberació Simbiòtica ha segrestat el poc seny que em restava i el manté en un estricte règim de tabac
Potser estiga precipitant-me, i per això intente retrocedir
Potser ho estiga idealitzant, i per això deixe de conèixer-me
Potser ho haguera pogut parar, potser haja baixat la guàrdia, però si ho pense em sent tan ingenu…
Venen els dubtes, molts, i la por tampoc ha volgut perdre-s’ho, i per això em llence sense mirar al tobogan en espiral, tapant-me el nas i inflant els pòmuls
Se me’n va de les mans, em supera
L’equilibri és impossible, ni parlar-ne del control
Deixa de fer-me voodoo en la distància, per favor, o millor no, no pares. M’agrada… o no?
És com si estiguera a una sessió de sado i haguera oblidat la paraula clau
Les rates també em troben canviat pel simple fet de treure-les a ballar
“Torneu-nos al Josep d’abans”, és el lema de la vaga
On abans hi havia cadàvers en avançada descomposició ara tan sols hi ha una mirada extraterrestre que s’estén en dolça metàstasi
No sé perquè ho intente si és impossible de definir
Escapa a totes les dicotomies, com un [ací falta una paraula] que [ací una altra] el [i ací la última]

LAGARTIJA NICK Lo imprevisto

Maemeua es perverteix

2010-03-27T06:37:00.000-07:00

Impressionant l’esperat últim capítol de Maemeua, que es va estrenar el passat dijous i en el qual vaig tindre l’honor de participar reencarnat en Tarantino – que diuen que m’assemble (?) - a les tertúlies de ca Fuster. Només uns mestres de la frikor com ells podien barrejar, en tan sols trenta minuts, a Spiderman, els Power Rangers, el Yellow Submarine, el Doctor Who, Final Fantasy, Bola de Drac i un llarg etcètera a un capítol políticament incorrecte dedicat al sexe, les drogues i la violència... Redéu, quina frikor… i quines rises!

Vida i mort d'un micròfon USB

2010-03-24T14:18:00.001-07:00

Aquest que veieu a la foto és el meu micròfon USB. Ell ha servit de connector entre totes les meues cançons i les vastes i insondables planúries cibernètiques on les vomitava. La següent és la història del seu cicle vital.

Pareix mentida que ja faça més d'un any i mig (D'això rés, pareix que hagen passat almenys 10 anys!) des d’aquell tranquil matí que em trobava fent-me una cervesa a la terrassa que hi ha enfront de la biblioteca municipal de València, el bar on estudiava el meu segon any en la diplomatura d'Intent de Magisteri, regentat per una iaia alemanya que si no tenia clientela i veia que et trobaves sol a la taula sempre seia amb tu a parlar de lo que fóra. Jo al principi sempre pensava “Què pesà la huela esta” perquè volia estar sol, però al final acabava divertint-me i fins i tot interessant-me la seua conversa. Aquell dia hi havia massa feina, així que em vaig quedar sol amb la cervesa. Tenia cinquanta euros a la butxaca perquè havia acabat de cobrar una feina, però em vaig prometre no gastar-me’ls tots. Algun CD, algun llibre i ja està. Però el cas és que em vaig ficar a pensar en les cançons que estava tocant últimament. Feia molt de temps que no agafava la guitarra, però últimament estaven eixint-ne algunes, així que em vaig dir: “Perquè no? Compraré un micròfon i les gravaré per a penjar-les al bloc. Total, els visitants ja estan curats d’espant… Allà escric el que em dóna la gana, no els importarà que m’arranque ara amb unes cançonetes” Així que vaig anar a la FNAC i vaig demanar "un micròfon per a gravar unes cosetes en casa, senzillet". I el tòfol del depenent em va traure una caixa de tres quilòmetres que valia cent cinquanta euros… “D'acord, oblidem-nos de lo de gravar cosetes… Vull un micro de xat… Un d’eixos típics d’ordinador… Tampoc rés exagerat…” “Ah, val…” i em va treure un amb auriculars en plan teleoperadora. “No… No, no… Mire… El que jo busque és un d'eixos micròfons de taula, un d’aquells que tenien forma semi-fàl·lica, sap?” “Hum… Crec que me’n queda algun” I allí estava, oblidat al fons d’un calaix, desfasat i passat de moda. 20 euros em va costar.

Tornant en el tren a casa vaig veure a Dani, una d’aquelles personetes humanes amb les quals pots esplaiar-te obertament a una conversa sense límits i sense por a trobar-te amb una ganyota retorçuda com a única resposta, un autèntic aventurer de les rames de Matusalem. Li vaig ensenyar el micròfon i li vaig dir que gravaria algunes cançonetes per a penjar-les al blog, i titularia el projecte com a “Mi Sostingut”, una nota que em va cridar l'atenció en una divagació recent sobre si la vanitat era inherent al procés creatiu, a banda de que, al mateix temps, representava també el nivell d’abstracció que aconseguia exercir en mi la música. Aquesta divagació va ser eliminada de la entrevista per a TV3 quan vaig anar a la moguda aquella del Sona9, perquè amb la xufa que duia em vaig armar un cacau mental descomunal intentant explicar-ho. Des d’aleshores he optat sempre per l’explicació, més senzilla i directa, que fa el camarada Fa Bemoll: “És que és una nota molt rara”, i tots contents.

Una vegada vaig gravar les cançons que tenia pensades, no podia parar de gravar. Pim pam, una darrere una altra, i més, i més. Va arribar a ser fins i tot una opció preferible a la masturbació, cada cançó era com una descàrrega sexual. I clar, al final vaig acabar adonant-me que aquesta dèria obsessiva acabaria passant factura en alguns dels elements que intervenien en el procés. I no va ser la veu, ni l’ordinador, ni la guitarra, ni el programa de gravació, ni la connexió a Internet, va ser el nostre benvolgut micròfon USB.

El micròfon USB vivia a la gàbia del canari que es va morir l’any passat, ja que allà tenia menjar, aigua, un mirall… Estava molt més còmode que a la taula de l’ordinador, així que només el treia per a gravar les cançons.

L’altre dia, després de gravar la cançó “Tripulant de l’expel·lició Endurance” el vaig tornar a ficar a la gàbia, però com que anava un poc picadet de calimotxo fet amb Atalaya del Marqués, em vaig deixar la porta oberta, i el maleït micròfon, en compte de cantar alegrement aquella cançó: "Libre de no ser libre", va decidir escapar-se.

Quina va ser la meua sorpresa, quan vaig anar a replenar-me el porró, al veure el micròfon USB a la barana de la terrassa, guaitant cap a l’abisme del corral.

“NOOOOOOOOO!” – vaig cridar com a les pel·lícules, i vaig pujar corrents a salvar-lo.

Però quan vaig arribar dalt ja se n’havia entrat en la cuina i s’havia tancat al microones, començant a cremar-se viu… El vaig treure d’allí immediatament, tenia gran part del seu cos ple de cremades de tercer grau, que afectaven fins i tot els seus circuits interns...

- NOOOO!! Però què fas!!
- Tio, m’has emprat per a gravar més de...
- No! No m'ho digues! - vaig dir ficant-me una mà al front en un gest d'autèntic pathos.
- ...més de 50 cançons, Mi Sostingut... Perquè no fas com els cantants normals i tries només les cançons bones per a gravar-les?
- Però, no ho entens, micròfon USB? - li vaig dir agitant les mans - Sóc cantautor! He d'exhibir-ho TOT!
- No serà amb mi, doncs… - i es va produir un silenci incòmode mentre cadascú de nosaltres mirava cap a una direcció diferent. De sobte, el micròfon USB va tornar a parlar: - No hi ha temps per al penediment, Mi Sostingut… Aquestes cremades fan de cada segon de la meua vida un infern agonitzant… Has d'agafar un martell i destrossar-me...

I amb llàgrimes rodolant pels pòmuls vaig començar a donar-li martellades.

DESCANSA EN PAU

MICRO USB

No tindré més remei que comprar-me’n un altre amb més aguant psicològic, a vore fins quan dura...

LAGARTIJA NICK: No somos máquinas

Gràcies a Àlex Irondile per ajudar-me amb les fotos i la idea.

2010-03-21T14:31:00.000-07:00

La música en valencià es reivindica a Canals, ja que el Col·lectiu de la Coordinadora d'Escoles en Valencià de La Costera, amb la col·laboració de l'Escarot, l'Assemblea de Joves de La Costera i del Centre Social 'La Lloca' de Canals, han encetat una campanya per a la realització d'un gran concert de música en valencià el proper 17 d'abril al mateix poble de Canals.

Mentre ja s'ha confirmat la data i el lloc (Poliesportiu Municipal de Canals) de la realització d'aquest concert, van confirmant-se els grups que actuaran, com Skalingrad, Auxili i el puntxadiscos Aiko. Es reserva per als pròxims dies la revelació del grup que serà el cap de cartell de la nit. Cada vegada es coneixen més detalls d'una nit esperada per molts joves, i no tan joves de la comarca. A més, el mateix dia per la vesprada hi haurà concerts acústics, també a Canals, on lluirà la figura del cantaor de Xàtiva Pep Gimeno "Botifarra". Tot un luxe.

Per tal de promocionar la iniciativa d'Escola Valenciana, per recaptar fons i per seguir promocionant la música en valencià, s'ha programat per al proper dissabte 27 de març una presentació del projecte, que anirà seguida d'un sopar i de les actuacions del cantautor satíric i humorístic Toni de l'Hostal i el cantant surrealístic (sic!) riberenc Mi Sostingut. El preu del sopar i el concert és de 6€ (el menú es podrà consultar al blog de la iniciativa lagiraalacostera.blogspot.com) i del concert només 3€. La reserva d'entrades s'ha de realitzar quant abans millor al correu csalalloca@hotmail.com

Trobat a Ara Multimèdia

Aglaophotis

2010-03-20T08:16:00.000-07:00

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” – Víctor Hugo: “L’home que riu”

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: La paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, una planta carnívora essent devorada a un restaurant vegetarià, panotxes de dacsa surant i rodant – "go with the flow", em rumiava l’aglaophotis. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquells esgraons que no eren ni per a pujar ni per a baixar. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Tan sols li faltava alçar el braç.

Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música.

Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi ralentit, donant voltes de 360º en totes les direccions.

Després d’una llarga estona sospés en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-rés vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats va començar a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com si fóra la xarxa d’un vaixell pesquer o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguía acumulant més i més runa, que eixía disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines.

Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns (amb aquesta fi l'empraven antics bruixots ficticis), però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador (aquest macabre mirall...). Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes.

Vaig dessijar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.

LOS PLANETAS "Los poetas"

El comissari de les clavegueres

2010-03-14T11:01:00.001-07:00

Per a alguns William S. Burroughs (sí, definitivament estic un poc obsessionat amb aquest home) va ser un autèntic geni subversiu, per a altres un drogata mig esquizofrènic i per a altres les dues coses a la vegada, però el que ningú pot negar és l'enorme influència que va exercir i continúa exercint sobre tot tipus de cultures i subcultures.

Al trobar per fi, després d’una llarga recerca, l’únic document audiovisual sobre l’autor (a banda de la magnífica película de David Cronenberg “Naked Lunch”) subtitulat (d'aquella manera) al castellà que hi ha per la xarxa, he pogut veure i escoltar a aquest home per primera vegada a la pantalla del meu ordinador. Són fragments d’entrevistes i lectures públiques que resulten tan enriquidores i impactants com mamprendre un dels seus llibres. He recopilat les que m'han semblat les millors perles (Si vols veure-ho sencer pots descarrega-ho ací, encara que la forma de descàrrega és un tant incòmoda…)

Amb tots vostès, William S. Burroughs, el comissari de les clavegueres.

El xiquet de la llima

2010-03-12T20:15:00.001-08:00

Tots els textos són de William S. Burroughs - Traducció lliure de "El niño del limón" (El exterminador)
_______________________________

- Aleshores el saxofonista veu al xic aquell en la primera fila xuclant una llima i… ARRGURGLUUBERRK, (imitació de nota àgria al saxo).
- ¿Vols dir? – va terciar Audrey.
- Clar. Amb veure a algú xuclant una llima ja sobra…

(…) Està en una sala de festa de Saint Louis Est. L’orquestra toca “Ain’t She Sweet” amb vocalista femenina i resulta terrible. Audrey es tapa les oïdes.

De sobte el Xiquet de la Llima apareix plantat davant de l’orquestra. La seua cara és del color de la palla esguitada de pigues ataronjades els seus cabells rojos enlluernants.

“Ain’t She Sweet
See her coming down the street…”

Escolta i els seus llavis es van separant de les seues dents. (…) Es fica mitja llima en la boca i la xucla donant-li voltes i gloc-glojant a través de la llima des del fons de la gola.

“AIN’T SHE SWEET…”

Un crescendo de notes cridaneres de saxos i trompetes. La vocalista està allí de peu amb saliva penjant-li del mentó com una vaca amb aftosa. Acudeixen cambrers i guardaespatlles. (…) El Xiquet de la Llima continua demolint marxes, himnes nacionals, tenors irlandesos, trèmuls vaquers i atrocitats individuals com ara “Trees” ó “Danny Deever”.

En un mitin de Wallace va treure la llima en ple himne nacional. Allí està just davant de l’orquestra amb un abric de ós rentador fins als turmells amb una pancarta de LA JOVENTUT AMB WALLACE.

“OH, DIEU, NO…”

Es clava una mortífera llima en la boca i la xupleja…

“VEIEEEEEEEU”

L’orquestra es desintegra en àcides dissonàncies i xauxinejos patètics del metall. Aleshores es gira cap al públic que canta i farceix de la seua llima les boques que berregen. Escopina la llima es lleva l’abric d’ós rentador i es queda allí nu amb la cosa erecta.

(…) Quan el Xiquet t’adjudica la seua llima la teua carrera en la música s’ha acabat. L’hora del retir. T’escopina en el terra mitja llima mentre et somriu amb totes les seues dents i s’esmuny en un cèl llunyà.

Vine i meneja-te-la... en 1929
el xiquet d'aleshores ho va fer bé
olor a borumballa, obscuritat florida
un gos negre baixa els esgraons
l'exèrcit canadenc
el vent xuclant-se l'arc de Sant Martí
la mort de totes les closques
culs i aigüerades... les lliteres estaven buides
als boscos de les alzines... què fred és el cèl de la nit
a l'avió em vaig adonar de tot el què havia passat
una calavera amb el teu nom

dient alguna cosa amb els llavis enclavillats

de peu davant la gran finestra aquesta...
una habitació embruixada pel cafè gelat.. la gent en estiu
va a ciutats xicotetes d'aquestes una postal fantasma la cara d'un xic jove

un insecte vestit de groc abatut sobre el port

olor a pixum sobre el rovell
ja està ací Johnny el nevat amb la cara desfigurada
segur que necessita neu
aquella neu secreta i callada

Vine i meneja-te-la... en 1929
olor a estiu podrit en la distància rància
el xiquet d'aleshores, la veritat és que va fer molt poquet
llavis enclavillats es xuclen l'orina
pastís de caramel
habitació empaperada amb escenes navals
i clòtxines al vapor en una habitació buida
se t'apareix el xiquet de la llima
amb un pijama decorat amb escenes navals
en una habitació buida se t'apareix el xiquet de la llima.

ANARTISME

2010-03-07T09:36:00.001-08:00

Açò podria considerar-se una recopilació de les cançons que s’han penjat en els últims mesos, a partir del corral dels bous borratxos. Han sigut recopilades per a que podeu descarregar-les i també per a que no patisquen la condició efímera d’un post que va perdent-se en l’oblit cibernètic d’un blog. Ho he titulat “Anartisme”, un concepte oblidat que potser puga definir tot açò (T’imagines?).

Descarregar

1. La resurrecció de Llàtzer
2. Transfiguració onfalítica equinoccial
3. Els expulsats (poema de Marc Granell)
4. La revenja dels callats
5. El lletraferit (Homenatge a William S. Burroughs)
6. El xiquet que en el clar de lluna eixia a donar de menjar a les rates (Homenatge a Georg Trakl, amb Fa Bemoll als cors i Irondile al baix)
7. Olla fugaç
8. Juventud divino tesoro
9. Nadala per a la resolució diplomàtica dels conflictes (Versió del “Sonidos” dels Surfin’ Bichos)
10. Balada del cantautor mort

MANIFEST ANARTISTA
per Lalo López, cantant de Chocadelia Internacional (Resum)

L’anartisme és una aproximació de l’art a la teoria anarquista de principis del segle XX, una translació dels valors àcrates al terreny artístic - en aquest cas, musical -. Ha estat aplicat al llarg de la història a múltiples creacions artístiques. Les més representatives: Les pintures, escultures i fotografies del dadaista Marcel Duchamp o, un poc més aprop, els films experimentals i la poesia tècnica del cineasta, fotògraf, inventor i filòsof granadí José val del Omar.

El mercat cultural està controlat majoritàriament per les multinacionals de l’entreteniment, que controlen l’arribada de producció artística al públic i basen els seus criteris de sel·lecció en la rentabilitat econòmica del producte. Integrat està també l’anomenat mercat “alternatiu”, que produeix els seus propis principis per tal d’arribar a un mercat més específic, però no per això menys rentable.

Amb l’anartisme es reivindica una democràcia cultural autèntica per a tots els sectors que participen de l’activitat artística. No pot haver-hi ningú primant sobre ningú en l’art: qualsevol pot fer allò que li abellisca i tenir dret de poder difondre-ho en igualtat de condicions: Des de la cançó més descaradament comercial construïda amb midi i veus afinades digitalment fins a l’experiment sonor més violent, agressiu i sense sentit aparent, passant per cançons que parlen de política – siga quina siga -, de sexe explícit, balades romàntiques estereotipades… Però mai ha d’haver-hi espai per al dirigisme, per a la planificació dels gustos de l’audiència, per a l’aniquilació del criteri personal.

No som lliures fins que no s’ens permet tenir els elements per a ser-ho a la nostra disposició. Ningú deu decidir per nosaltres què és allò que volem escoltar, i en eixe sentit Internet permet democratitzar les fonts de recepció musical. Evidentment, aquesta línia de pensament emana una crítica destructiva devers conceptes com ara l’èxit, la fama o ser una estrella. Ningú connectat a les teues oïdes a la força les vintiquatre hores del dia pot parlar de triomf artístic i no esperar que ens rigam en la seua cara. I això també va per tú i per mi. Ningú és superior ni millor que cap altre/a. Tots aportem. No competim, sinó que ens expressem: Tots sóm estrelles.

L’anti-estatisme és un fet configuratiu de l’anarquisme, així com l’afirmació implícita de què el treball no és allò que defineix a la persona dins l’entramat social. Treballes perquè vols i perquè et realitzes en el teu treball. Per una altra banda, la comunitat deu assegurar el lliure accés a la cultura i la gratuïcitat de l’oci.

El creador es deu a la seua imaginació i ha de poder expressar-se lliurement, tinga o no tinga estudis. No hi ha camins preestablerts per a arribar a fer música, cine o literatura, tan sols instruments a l’abast de tothom per a avançar en una o una altra direcció. L’expressió és ilimitada, la imaginació infinita: Fes allò que t’abellisca, i que no et moga l’ambició sinó la realització personal. Fes-ho per a connectar amb la teua gent, per a establir fluxos comunicatius que permeten un enriquiment recíproc.

Potser vivim immersos en la nostra pròpia utopia, però la preferim a la progressiva distopia que suposa el sistema hegemònic. No ens adaptarem, no pactarem una reducció de les nostres espectatives per a seguir endavant, no prostituïrem la nostra imaginació. Potser no siguem lliures, però tenim l’opció de ser anartistes i lluitar per tenir el nostre propi i reivindicable espai.

MI SOSTINGUT Els expulsats (Poema de Marc Granell)

2010-02-24T07:49:00.000-08:00

Els expulsats de la societat formen
una societat encara més gran
que la societat de la qual han estat expulsats.
Però no es diu societat.
Es diu bossa
de marginació estrictament prevista,
inapel·lable,
necessària
perquè la societat realment digna d’aquest nom
cresca i progresse
fins a extrems mai abans coneguts,
celestials,
mirífics.
Car, com tots sabem,
la defecació és absolutament imprescindible
perquè un cos cresca i progresse
com cal
i a ningú se li ocorre dir a la merda cos
per molt enorme i nombrosa que aquesta siga.
Senzillament,
s'intenta no mirar-la i,
amb la satisfacció de qui es desfà
d’un llast inútil i lleig que frena
el seu benestar i les glorioses
perspectives de creixement i de progrés
que al davant se li obrin,
estira
despreocupadament
de la cadena.

De l’antologia “Poesia Reunida” (1976-1999)
Biografia de Marc Granell

MI SOSTINGUT La revenja dels callats

2010-02-21T23:49:00.001-08:00

Mirades transversals, tots interconnectats en telepatia Morse.
Tan sols és una sensació la incomunicació quan ens rasquem el colze
Desconfia dels callats (A saber què estem tramant quan estem sense dir rés!)
Desconfia dels callats (A saber que estem pensant quan et mirem somrient…
Volem dominar el món (Potser estem preparant una revolució...)

Els deliris de la febre de finals de Febrer

2010-02-21T02:40:00.000-08:00

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals.

Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant.

Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com?

Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient (de la meua tassa), abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? (Ja no tinc por). Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: Pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts. (Segur que acaben de xutar-se). Tan sols es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: Ha començat a ploure: Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací.

Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses (La febre, escriure i llegir) són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: Negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: Açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide.

Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! (Per això els escric ací). L’altre?

2010-02-15T22:19:00.000-08:00

El proper diumenge, 21 de febrer, a partir de les 18h i a la Casa de la Cultura d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa), es realitzarà un concert solidari amb Haití, amb la participació desinteressada de:

PEP GIMENO "BOTIFARRA"

PAU ALABAJOS

XAVI SARRIÀ I ROBERT FERNÀNDEZ (OBRINT PAS)

TONI DE L'HOSTAL

i una última incoporació al cartell: MI SOSTINGUT

L'entrada-donació serà de 5 euros. Tots els beneficis aniran destinats directament al programa d'ajuda als damnificats del terratrèmol d'Haití, mitjançant l'ONG IAE Rescue.

Les entrades es poden aconseguir per anticipat a les oficines de l'Ajuntament o bé directament al lloc i hora del concert.

Vos esperem a tots i totes.

Apagada analògica

2010-02-08T04:25:00.000-08:00

Hui he fet zàpping per la senyal de la ja antiga televisió analògica.

En totes les canals hi havia un cartell que ficava: "La programación de X ha dejado de emitirse por este canal. Puede seguir visualizando X en TDT. Para más información llame al tal i qual, Pasqual."

Per un moment he sentit una agradable sensació de calma post-nuclear, com si per fi haguera rebentat tot. He començat a fabular perquè havia sobreviscut a l'hecatombe i quan de temps de vida em quedava, però m'han tallat el rotllo al arribar a Canal 9 i veure que continuava emetent.

Ara ja ho tinc clar: Tan sols les panderoles i Canal 9 sobreviuran a una hecatombe nuclear.

2010-02-07T18:26:00.000-08:00

Recital de "cançó" i "poesia".

2010-01-29T22:47:00.000-08:00

Cartell perfeccionat per Àlex Irondile

Caragols

2010-01-24T08:41:00.000-08:00

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero.

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa.

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència.

Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa als meus endintres, ho notava al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta, exactament, com una aspiració: Per fi havia trobat un referent.

Aleshores vaig saber que volia ser – que acabaria siguent – un alcohòlic, un pidolaire. (Tot i que, tècnicament, Tino fóra un venedor ambulant).

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis que, si no volien convertir-se en el proper David Albelda, estaven inevitablement disposats a seguir la fabulosa estela dels seus pares.

La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics a futbol urbà a la Plaça dels Furs (La replaceta dels Quatre Cantons) amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics (com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades) ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil (Tino és recordat per la seua bonhomia), sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular a un bar. Després de la xerrera va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses.

Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets, i a les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida (45 anys) va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables.

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys.

Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

Fa bemoll

2010-01-22T13:08:00.000-08:00

El camarada Fa Bemoll, company de batalles de Mi Sostingut, acaba d'inaugurar el seu propi bloc que, d'entrada, ja compta amb cinc cançons.

Podeu escoltar-les a: iatonparevaquebeus.blogspot.com

Fa tan de temps que no et pegue mos
Que m’ estic morint de fam
Fa tan de temps que no et pegue mos
Que em muic per la teua carn

Porte tan de temps sense tú al meu costat
Que al cap no m’aplega la sang
Tan de temps porte sense tu al meu costat
Que tinc el bracet destrossat

I dóna'm, dóna'm tot el que vull
Que jo et donare lo que tú demanes
I si no em demanes rés, no et preocupes
Que jo ja sé com fer que tú disfrutes

I ara puges tú, ara baixe jo
Sentats, gitats, agenollats
Que si en el llit de l’habitació,
en el sofà del comedor o en una cadira

Fa tan de temps que no t'he despullat
Que potser que no me'n recorde
Fa tant de temps que no t'he despullat
Que les meues mans es poden perdre

Porte tan de temps dessitjant
Que em faces lo que a mi més m’agrada
Tan de temps porte desitjant
Que este dia aplegara

Electrocràcia 2.0

2010-01-18T17:35:00.000-08:00

01000101 01101100 00100000 01110010 01101111 01100010 01101111 01110100 00100000 01101110 01101111 01110011 00100000 01110100 01110010 01100001 01100101 00100000 01101100 01100001 00100000 01100111 01110010 01100001 01100011 01101001 01100001 00100000 01100100 01100101 01101100 00100000 01101000 01101001 01101010 01101111 00100000 01100100 01100101 01101100 00100000 01101000 01101111 01101101 01100010 01110010 01100101

vol dir:

"El robot nos trae la gracia del hijo del hombre." (Val del Omar)
_______________________________________________

01000101 01101100 00100000 01101101 01100101 01100100 01101001 01101111 00100000 01100101 01110011 00100000 01100101 01101100 00100000 01101101 01100101 01101110 01110011 01100001 01101010 01100101

vol dir:

"The medium is the message" (Marshall McLuhan)
___________________________________

01100101 01101100 00100000 01101100 01101100 01101111 01110000 00100000 01101110 01101111 00100000 01101111 01100100 01101001 01100001 00100000 01101100 00100111 01101111 01110110 01100101 01101100 01101100 01100001 00100000 01110001 01110101 01100001 01101110 00100000 01101100 01100001 00100000 01100100 01100101 01110110 01101111 01110010 01100001 00111010 00100000 01010011 01101001 01100111 01100001 00100000 01100011 01101111 01101101 00100000 01110011 01101001 01100111 01100001 00101100 00100000 01101100 01100001 00100000 01100100 01100101 01110110 01101111 01110010 01100001

vol dir:

"Sens dubte, el llop no odia l'ovella quan la devora: Siga com siga, la devora." (Sant Joan Fuster)
_____________________________________________________________

Microones

2010-01-15T08:53:00.000-08:00

És gràtis!
Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats

El banquet X
Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: L’amor platònic. [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató]

Tutorial sense pretensions
Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia.

Saviesa universal
- Quina és la teua cita cèlebre preferida?
- La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte!

Presentador
- Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellòs públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present!

Correcte
- Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet…
- El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte?
- Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes…
- Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

Hugo Mas

2010-01-12T13:39:00.001-08:00

Pareix mentida, però fins ahir encara no havia escoltat sencer el disc d’Hugo Mas (Çò és, arreballar-me al sofà amb la pantalla de l’ordinador i el llum de l’habitació apagats, un seguit de gotades de calimotxo fet amb l'etern Atalaya del Marquès, uns quants cigarrets i centrar tota l’atenció en allò que estic escoltant, intentant introduïr-me del tot en el disc sense que rés m’estorbe), considerat per alguns crítics musicals de renom com ara Toni de l’Hostal com el milor disc en valencià de l’any passat. Si bé si que vaig tindre l’oportunitat de passar-me alguna vegada pel seu Myspace a escoltar algunes cançons soltes, després de l’experiència d’ahir, crec que és un disc per a escoltar-lo de carrereta – una escolta que, per una altra banda, es fa d’allò més curta-, i que va guanyant matissos i apreciacions amb les escoltes. (Si encara no el teniu, podeu descarregar-lo al seu Myspace).

No puc fer una crítica musical exhaustiva, perquè a mi realment em treus del pop i del rock i ja no sé per on pare, però, tot i no estar molt acostumat a aquest estil de música, gaudisc a cada escolta amb els recursos lírics i fonètics de la fonda i càlida veu de l’Hugo, que va intercalant xiuxiuejos i recitacions poètiques amb veritables algarabies fonètiques i moments d’una autèntica bellesa melòdica en molt diferents registres i tessitures, acompanyat d’uns músics perfectament compenetrats que, amb una molt bona interpretació i tècnica, van teixint a la marxeta atmòsferes sensuals i d’altres més frenètiques, mitjançant un ventall de tot tipus d’estils embolcats d’acurades improvisacions que em deixen pocs moments de treva per a tornar al sofà en el qual em trobe.

L’anècdota ve – i ací comence a agranar cap a casa – quan em senc explícitament al·ludit a la segona cançó: “Daltabaix d’una sextina” Gaudiu-la!

L’ascensió frega el pom
la mà festeja el llom de la barana
empit amb cames a plom pel replà
s’enceta el tram on per desplom rellisca
el cos cau com fardot a l’esglaó
i el taulaplom rodola daltabaix.

Replanteig d’un daltabaix
l’ànim capbaix reposa la mà al pom
tot panteixant pel biaix de l’esglaó
com fust d’encaix s’aferra a la barana
ressegueix el rebaix i no rellisca
amb el peu baix accedirà al replà.

En el respir d’un replà
pla contra pla captat pel daltabaix
el·lipse insà en melodrama rellisca
llueix el film sobirà com el pom
el passamà projecta la barana
pa d’or líric i negre a l’esglaó.

Un nu baixant l’esglaó
duchampiana acció al replà
trànsit d’abstracció a la barana
art reconstrucció del daltabaix
un ready-made versió mot-pom
la vertebració pel vers rellisca.

De com l’estrofa rellisca
la quisca ara s’inscriu a l’esglaó
i llisca escatològica pel pom
i visca el verb evacuar al replà
lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix
xiscla la veu de culs per la barana.

Do d’escala a la barana
Re so en música ufana rellisca
Mi sostingut aplana el daltabaix
Fa la nota membrana d’esglaó
Sol i La són clariana al replà
Si en clau de sardana entorn al pom.

Do torna amb pom d’escala a la barana
sona el poema pel replà on rellisca
dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.

Guilty pleasure

2010-01-10T15:35:00.000-08:00

Eolo va filant una finita brisa de ponent
Sigilosa, càlida i tènue
Condensada, quasi al buit
Misteriosa i iridiscent baix els llençols d'hivern.

Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te
com gossos de caça dessitjosos d'interceptar
ni que siga un bri de la teua essència

És quan em sedueix el teu crit
i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia
És quan del tot m'arrebata que
faig ones amb el llençol per a manxar el teu alé
i consumir-te per complet

I aleshores em veig envoltat de tu
ja en el meu niu de càlid ambient
com un cuc de seda al seu capoll
com a la llengua d'un animal calent
Un bolic de magre plegat a la seua lasagna flatulenta

Envejós del fred aire circumdant
que assetja la nostra càpsula sedant
no deixe ni la més minima esquerda
per on pugues relliscar-te fugidera
i la teua fragància va posseïnt-me
absolutament i lenta
mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits:
El de l'olfacte, per descomptat
amb els teus efluvis gastrointestinals
També la piropercepció
aclaparada tota ella pel teu tèrmic amor que m'embolca porus a porus

Finalment t'esvaeixes i em deixes sol
aferrat als llençols, aturdit i encara extasiat
però disposat a bolcar-me ja a un desemparament
que tan sols podré alleujar amb records.

Alguns apunts del guió per al videoclip de "Cançó per a una operació a cor obert"

2010-01-07T13:45:00.000-08:00

Al Xerra Torres li han encomanat dirigir un videoclip per a un treball de classe i ha elegit “Cançó per a una operació a cor obert” de la maqueta “La primavera biònica”. La cançó ha sigut regravada per a l’ocasió, el videoclip es rodarà el proper 13 de gener i aquesta és la transcripció d’alguns apunts extrets del guió del Xerra (Conté Spoilers):

- Bisturí tallant a Artés en picat

- Doctor obri el tórax amb un cruixit

- Doctor ballant d’esquenes i a contrallum mentre fusa Artés

- Doctor sobant-li els pulmons

- Artés tocant la guitarra amb els pulmons a l’aire

- Doctor arrancant-li el cor

- Doctor fusant-li el cor (Si pot ser, llevant-li el pericardi)

- Pulmons i cor d’Artés amb el doctor ajupit com si estiguera llepant-li veges a saber què

- Ampolla de wishky-degoter

- Xute al cor

- Xute a ves a saber on

- Doctor ballant amb el cor a la mà

- Muntatge breu amb la imatge distorsionada en plan winyuwn

- Cable connectant-se al forat on deuria d’anar el cor, la càmera segueix el cable fins a un endoll (Real, no metafòric)

- Artés convulsionant a la taula

- Doctor arrencant-li els pulmons a Artés

- Doctor tocant la guitarra-pulmons emprant el cor de pua

- Doctor masturbant la tràquia

- Doctor clavant el dit per algún lloc (dels pulmons i això)

- Doctor rebentant el cor

- Artés trencant la guitarra

- Doctor masturbant la tràquia…

…i fins ací puc llegir.

Sobra dir que estic entusiasmat amb el projecte.

De moment, per als que encara no l'heu vist, ací teniu el primer curt del Xerra: "El matalàs", que va quedar segon premi a la secció A corre-cuita del festival Inquiet2009

Un gos lladra

2010-01-03T10:48:00.000-08:00

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar? O ganes de saltar? Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, a vegades tan potent i a vegades ressignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervessa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.

Juventud divino tesorooo

2010-01-01T11:24:00.000-08:00

Visió doble: Vista bella, pampallugues, carretera
Carcaixent tot plè de gent. Senyor agent, que jo estic bé!
Sinestèsics i analgèsics.
Efervescents, intrascendents, sobretot insolvents i reticulars
Sinestèsics i analgèsics
Efervescents, intrascendents tot i ser descendents del llinatge del Tzar

Som joves i tinguem el fetge fresquet i una vida per davant
i una vida per darrere, sóm el vagó del mig del trenet
Som frenètics, alguns prou ingenus
Intransigents, molt inconscients: Velociràptors sempre correguents
Som frenètics, alguns prou ingenus
Intransigents, molt inconscients, alguns molt espesos i altres transparents

Estudiant o treballant, o fent com si estudiarem
o fent com si treballarem, o fent com si en buscarem
Ansiosos i sempre eufòrics
Som perpetus i transitoris, eflorescents i crepusculars
Som ansiosos i sempre eufòrics
Som perpetus i transitoris, insubstituïbles i provisionals

Caminem sobre l’escorça, com als crèdits de Doraimon
Propaganda soviètica: Hui som els amos del món
Coetanis i contemporanis
Ens recolzem, ens transportem, ens elevem i alguns no tornem
Coetanis i contemporanis
Ens recolzem, ens transportem i fins i tot viatgem en el temps

- Com està hui el tràfic!
- És que és època de trànsit…
Alguns sensorio-motrius i altres cèfalo-cabdals
Immutables i motlurables
Lluitadors, projectes de rodamón: Reballar-me al sofà i fumar-me un cigar
Tots som autèntics i paradigmàtics
Originals prototips singulars: Siguem diferents, com tots els demés
i fins i tot viatgem en el temps
insubstituïbles i provisionals
Alguns molt espesos i altres transparents,
tot i ser descendents del llinatge del Tzar.