Paraules difícils, jo vos invoque!

Mi Sostingut en plena crisi creativa

Acudiu a Mi, oxímoron intrínsec de l’aparent inescrutabilitat: Ensenyeu-me a ensenyar sense saber, i guarniu la futilitat amb envitricollades filigranes de rococó. Que mai acabe l’Ourobouros infinit de l’autorreferència. Ajudeu-me a intentar suplir en va l’absoluta falta de trellat.

Brúixoles esdrúixoles, guieu-me a través del rierol de la presumpció com Caront o un saurí radiestatista o rabdomant. Deixeu-vos escoltar, paradigma de la pseudointel·lectualitat, i justifiqueu l’obscurantisme d’aquest exili solipsista. Oculteu la ignorància disfressant-la d’inaccessibilitat, embolcalleu-me el no-res amb un engalanat i traslúcid capoll de paraules buides. No em deixeu ací sol, nu i desprotegit, com una titella per galvanitzar, abandonada a la seua pròpia sort. No em feu sentir tan irremediablement real i ennegriu el blanc del paper que empapera aquesta merda empaperà.