Mare m’empenta
i mira cap als núvols
i somriu al cavall alat.
Faig ràpel pel tobogan
amb el cordó umbilical
i plore i tot ple de sang
i Sigmund Freud es neteja les ulleres:
«No plores fill, segueix.»
Què m’espera allà baix?
Es que al morir torne a néixer?
«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se
amb el cap d’un nadó?»
«Si fill meu, aquesta vida és un bucle.
Respira, estem a Nova York.»
I ara espasmes d’escuma
i ara ràbia
i retalls d’histèria.
I ara acabar amb tot
i ara llum intermitent
i visions horroroses:
centrals elèctriques,
policies i forners,
allò inconcebible,
un manoll de tendons
i les venes que se n’ixen
—invisible mecanisme.
Estàs preciosa
quan somrius
i se't cauen els dents
i se't fonen els ulls
i se t'allarga el coll.
De sobte tinc por, mort.
De sobte tinc por, cosmos.
