Guilty pleasure

Eolo va filant una finita brisa de ponent

sigilosa, càlida i tènue,

condensada, quasi al buit,

misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. 

Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te 

com gossos de caça delerosos d'interceptar 

ni que siga un bri de la teua essència.

És quan em sedueix el teu crit 

i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.

És quan del tot m'arravata que faig ones amb el llençol 

per a manxar el teu alé i consumir-te per complet.

I llavors em veig envoltat de tu 

ja en el meu niu de càlid ambient 

com un cuc de seda al seu capoll,

com a la llengua d'un animal calent.

Un bolic de magre plegat 

a la seua lasanya flatulenta.

Envejós del fred aire circumdant 

que assetja la nostra càpsula sedant 

no deixe ni la més mínima esquerda 

per on pugues relliscar-te fugisser 

i la teua fragància em va posseint 

absolutament i lenta 

mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: 

el de l'olfacte, per descomptat 

amb els teus efluvis gastrointestinals.

També la piropercepció,

aclaparada pel teu tèrmic amor 

que m'embolca porus a porus.

Finalment t'esvaeixes i em deixes sol 

aferrat als llençols, 

aturdit i encara extasiat 

però disposat a bolcar-me ja a un desemparament 

que només podré alleujar amb records.

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so, aquest està lligat als rostres. 

Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.

Les retines son forats.

El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. 

Quasi ni es veu. 

Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. 

Per les teues retines entre, isc.

Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,

surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.

Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.

Un somriure infinit en loop.

Un xicotet salt mortal.

Aleshores tornes a obrir els ulls i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.

Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.

La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. 

Llavors el teu rostre es mou. 

El teu rostre expressa. 

Projecta.

Fa entreveure.

Com un espill trasllúcid de l’ànima.

Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.

Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques com un camaleó amb epilèpsia.

Els teus ulls no són bonics —ho és la forma en la que les perpelles els acoten. 

La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.

Mires cap a dalt —m’encanten les venes que t’ixen— i ens veus per baix pegant-li la volta a l’Univers. 

Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm i l'espiral va reduint la seua grandària, 

 ajudada per la vigília de l’aigua fins a quedar latent, 

lactant, 

rajant, 

surant a l’espai circumdant, 

inacabada, 

implosionant, 

retroalimentant-se,

deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, 

 hivernant en un salva-pantalles d'alè. 

Llavors els teus ulls giren en fase REM i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. 

No vull mirar-te per si despertes.

El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, 

però no com a fullaraca a càmera ràpida, 

sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. 

Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior com una pantalla pergamí, 

però no la limita. 

Actua de prisma cap a mons encara més vastos, 

expandint-la en panavisió. 

Llavors el teu rostre llangueix i qui el mira al matí assimila el misteri —ara mut— del qual està compost el temps.

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto

i en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.

La llum se n’ha anat mentre dormia,

Walt Disney s’ha descongelat

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic

i en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.

Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós

del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.

Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. 

Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman

i en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.

I pensa en la neurona,

eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,

eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.

I pensa en el fantasma de l’òpera

i en Arthur Rimbaud

i en la rana Gustavo

i en Charles Manson

i en Edgar Allan Poe

i en Freddy Kruegger

i en Phillip Morris

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...

Bons propòsits

Tot comença quan una iaia abraça al ionqui que li ha furtat el bolso

i llavors comença a sonar una música d’anunci d’empresa d’assegurances i els policies abracen als manifestants i es tiren pels tobogans dels parcs aquàtics de dos en dos. 

I el borratxo, sol al bar, li dona un bes a la seua cervesa i l’alça per a donar-li una tragallada. 

I els soldats juguen a la pilota amb els civils innocents que quasi han assassinat. 

I el iaio abandonat apaga la tele, ix al carrer i abraça a la jove amb minifalda que du una flor a l’orella. 

I els bombers al teu honor, fan sonar la sirena del camió, mentre passegen a càmera lenta i saluden als vianants somrient. 

I l’amputat es posa a ballar davant l'atònita mirada dels seus familiars. 

Quin fastig dona el monyó! Però dóna igual... 

I la dona que va enverinar els seus fills i el botxí fan l’amor a la cadira elèctrica. 

I l’exhibicionista fa punt de ganxo en pilotes amb les iaies, al parc d’enfront de l’escola. 

I els banquers pugen als cavallets de la fira amb els nens de les famílies que han deixat sense llar. 

I l’esquizofrènic troba per fi les vocals de la parla i balla un vals invisible amb el gerro que li ha tornat la columna vertebral. 

I l’agorafòbic puja a l’escenari i canta la seua cançó preferida. 

I el misantrop convida a sopar al rodamón que sempre demana a la porta de la finca. 

 I el Sol de València somriu. 

I el Sol del món somriu. 

I tot el món està content i ballem agafats dels muscles al voltant d’una enorme foguera enlluernadora perquè sabem que, un dia o un altre, tots anem a morir. 

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta i mira cap als núvols 

i somriu al cavall alat. 

Faig ràpel pel tobogan amb el cordó umbilical 

i plore i tot ple de sang 

i Sigmund Freud es neteja les ulleres:  

«No plores fill, segueix.» 

Què m’espera allà baix? Es que al morir torne a néixer? 

«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se amb el cap d’un nadó?» 

«Si fill meu, aquesta vida és un bucle. 

Respira, estem a Nova York.» 

I ara espasmes d’escuma 

i ara ràbia i retalls d’histèria. 

I ara acabar amb tot 

i ara llum intermitent i visions horroroses: 

centrals elèctriques, 

policies i forners,

allò inconcebible,

un manoll de tendons 

i les venes que se n’ixen

—invisible mecanisme.

Estàs preciosa quan somrius i se't cauen els dents 

i se't fonen els ulls 

i se t'allarga el coll. 

De sobte tinc por, mort.

De sobte tinc por, cosmos.

La puta flor

Un jardí vell era et besaré:
dones-corda a la selva i la paret del cel,
moments clau a les llambordes,
tacons que reboten,
moments que s’allunyen,
cocodrils amb ales
que es mengen la poma de l'estèrnum.
Mirades afilades
que travessen amb força.
Que assassinen amb força.
Maten amb força.
Llepen l’ànima.
Qui m’ha arrencat els ulls
i m’ha posat aquests
amb els que no puc veure
el nou món que em rodeja?
Mira… aquestes són les meues terres:
Una planúria de soledat
que he estat llaurant meticulosament
durant aquests últims anys,
per a tu.

Una flor nova és t’estic besant:
s’obri i es tanca,
sempre al capvespre
i mostra els seus tentacles succionadors.
Una flor bona
que sua tinta vermella
si et punxes al agafar-la.
Al agafar-la per a olorar-la.
Els que vivien al meu nas
tornen a viure en tu,
però no preguntes res.

Una planta podrida serà et vaig besar:
el teu test partit.
i la terra es queda estampada
com terra estampada,
com merda que agafe amb les dues mans
i em menje a mossos,
vomitant-me damunt
i masturbant-me després.

No sé com les aconsegueixes,
les metaformes,
la pura metàstasi d’Octubre gris.

Ací, agafats de la mà, només som el record immediat d’un futur instantani que es converteix de seguida en un passat venidor i ens condueix a l’abisme de l’existència, qüestionada en un pot de formol amb truites plenes d’anys i ulls rebolicats.

Poema per a recitar-li a una bombeta.

Aquest poema cal recitar-lo amb una bombeta a la mà. Rollo Hamlet. Amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Mirant a la bombeta fixament als ulls. Aquesta presentació també s’ha de recitar amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Aquesta frase també. Recitar amb una bombeta a la mà pot tenir un contingut semàntic —els poemes necessiten un focus de projecció: focus-llum-inspiració (ja sabeu com és això de l’art)—, però sobretot és per una qüestió estètica.

La bombeta ha de ser més o menys així:

I el poema diu així:

Vull ser l’home que naix vell i mor en el ventre de sa mare,

oh, cresol incandescent.

Vull ser l’home que naix borratxo i mor bevent del teu pit,

oh, dispositiu que produeix llum mitjançant l'escalfament per efecte Joule d'un filament metàl·lic, fins a posar-lo al roig blanc mitjançant el pas de corrent elèctrica.

Vull ser l’home que naix mort

i viu amb l’astronauta que neda al teu interior.

oh, tu que transformes el 90% de la electricitat en calor.

Vull ser l’home que parla sòl.

Emissor, receptor, missatge i canal.

Tot,

tot dins.

L’home fàrmac.

Amitriptilina.

Amoxapina.

L’home psicoestímul.

Protriptilina.

Trimipramina.

Vull ser l’home del Segle XXI.

Necessite que algú em diga que sóc capaç d’esperar al Segle XXI.

No cal que sigues tu,

perquè tu també necessites algú que et diga que eres capaç d’esperar al Segle XXI.

I no cal que siga jo.

El següent fragment s’ha de recitar cantant lleument, entre sinistrament i absurda, separant les síl·labes i minvant el ritme progressivament:

Vull- ser- l’ho- me- que_et -vi- gi- la- des- de- la- can- ti- na- amb- la- se- ua- ga- var- di- na- i- el- seu- ba- rret- de- la- pa- ta- gò- nia- ar- gen- ti- na.

Vull ser l’avorriment i el silenci.

Vull ser la maneta del rellotge.

Però sobretot,

sobre totes les coses

i sempre:

vull

ser

tres.

Finalment, has de besar la bombeta i/o trencar-la amb un martell. Si optes per trencar-la amb un martell t’aconselle cobrir-la abans amb un paper de periòdic.

Televisió Digital Terrestre

Cortocircuito és el gran ÉSSER de les galàxies, 

perquè ell va fer la carn i la carn es va fer verb.
Però, com diria Val del Omar:
vivim a un món palpable
en la mesura en que els nostres somnis són tàctils.

I si ara fora cec,
que ho sóc,
tindria que veure’t amb les mans.
Començant per la cara, el pèl,
el ventre, els pits.

Eres una mena d’encantadora de serps,
perquè hi ha una estranya melodia oriental
com de transició entre escenes
que no se’n va del meu cap
i fa que els meus ulls giren i giren
quan baixe alguna escala
els dies que em calce frases predeterminades
sense adonar-me que
sempre –sempre– hi ha algú
per als qui de petits volíem estar asoles en el món. 

Cal canviar el matís de la bola
per a no tornar-nos san(t)s
i sucumbir al buit.
Aquella immensa bola que ens arrossega
amb empentes transversals
recordant-nos que només som instant i trànsit.
Cal donar-li un toc oníric, verd-mecànic, truita.
Només Indiana Jones fugiria
sense deixar que l'esclafaren
per a sentir-se paraula impresa
–amb totes les seves pretensions–
i després projectar-se, del negre
a les imatges del nostre patètic transcórrer.
Però només és un esborrany.

I es que en l'esborrany està la clau
i tot en esta vida es esbós.
El sexe ho és, de l’eternitat –en format guèiser–;
el temps ho es, del buit –en format iogurt–;

el teu somriure ho és, de la perfecció –en format dentrífic–;

jo ho sóc, de la mort –en format WinZIP.

Clavarem els peus a la mar
i l'arena mullada de baix pujarà difuminada cap al genoll,
com arena mullada difuminada.
I llavors passarem la mà sobre la infinita volta celeste:
el teu somriure ocultarà els estels;
explosions còsmiques de pus;
espirals cromàtiques;
seqüències cronològiques discontinues i transversals.

Sucumbir a la Gran Siguiriya:
NO a l'actuació –viure és pretenciós.

NO a la comprensió –NO al haiku.

NO al hip-hop.
NO a Jiménez Losantos.
NO al transcurs –SÍ al fotograma.

NO al pensament –NO al sudoku.

NO al llenguatge. –...
Simplement quedar-se surant:
serena i eterna contemplació.

Nit en blanc

...













...
















...














...

Mentre vosté dorm

Mentre vostè dorm 

nosaltres ballem sòls 

(amb el volum molt baix) 

i som conscients 

de que estem tornant-nos bojos. 

Mentre vostè dorm 

ens creixen les ulleres 

i planegem suïcidis 

amb Fanta de taronja i tele-tenda. 

Mentre vostè dorm 

es lliura la batalla 

dels soldats ganduls, 

de les banderes trencades, 

dels canons oxidats, 

la pitjor malaltia 

o un cuc a la paret. 

Mentre vostè dorm 

nosaltres dormim com els peixos. 

Mentre vostè dorm 

nosaltres fumem tabac 

i espantem als nens 

amb el cigar penjant 

(i la barba de tres dies). 

A les dotze de la nit 

és l’hora de les bruixes. 

A les tres, 

és l’hora del dimoni. 

A les quatre, 

em cague en el solipsisme. 

A les cinc, 

s’adorm fins i tot l’insomni, 

i ve l’home del sac i ens segresta. 

Mentre vostè dorm 

cinema expressionista alemany 

(Sempre acabem desitjant 

ser els seus protagonistes). 

Mentre vostè dorm 

empatia malaltissa i irracional 

pel tetraplègic hiperactiu 

per l’impotent nimfòman 

per la planta carnívora 

per l’astronauta a la mina. 

Mentre vostè dorm 

Margarita es desperta espantada 

i es torna a adormir,

es desperta espantada 

i es torna a adormir,

es desperta espantada 

i es torna a adormir,

es desperta espantada 

i se’n va a treballar. 

Mentre vostè dorm 

la nostra tranquil·litat té anorèxia, 

histèria, pèl gras, 

litres i litres de vida pel lavabo, 

merda al barnús, 

bosses amb l’smiley pintat —per a l’hipoxifília, 

estufes de gas sense flama, 

sudòkus, mel i sutures: 

així és la nostra vida mentre dorm la gent.