El xiquet del violí

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!” Ara tinc por de que em passe alguna cosa. 

Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: aquestes persones encara respiren. Aquest cadàver encara respira! La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amorteix l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles. Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu —que jo també tinc coses a dir...

Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: el Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l'annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: el seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Retor.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-vos en l’actualitat. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar, per tal de poder veure de nou aquell xicotet habitacle que hi ha en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

 

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabíem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però només ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que havíem d'eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

 

Vista exterior

Aquell llòbrec alè, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella.

Conten que la Cova del Retor, per la seua banda, va servir d’aixopluc a un capellà republicà durant la posguerra –o era més bé a un capellà de dretes durant la Guerra Civil? L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals que emanen la seua fragància vital.

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: arribes a sentir el batec viu de la muntanya. Et saps a l’úter de la muntanya i sents un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernoses de la cova hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts –els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí –visca la revolució! 

Parets cavernoses.

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada de mon pare. Quan encara treballava, només acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols del gos –si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, seguiria sent el millor amic de l’home? 

 Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, atès que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell. A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: a la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització –si no és exactament la mateixa.

Nano entrant a la cova del retor

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella –la meua muntanya!– si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial. A la muntanya encara –o, sobretot ara– li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una consciència que la contemple i que faça patent el seu continu i silenciós esdevenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt bé plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adoctrinador: no vingueu tots a la muntanya, que si no ja no podré estar sol amb ella! A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: una figura solitària, una ombra fugissera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així de forma tan tranquil·la i natural, reposada i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Em vaig retrobar amb el meu JO a la doella de la fase REM, després de 36 hores sense dormir. Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que no sé quines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i el van ajudar a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t'alleuja, et reconcilies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments —espera... segur que ha deixat de fer-lo...?

Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una inintel·ligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc diòptries. O potser només estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Sí, és el més probable. Jo només venia a per una cervesa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent Simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La saviesa de les cavernes. El bram del lleó sense morrió. Tot flueix. Pots fer el que vulgues amb mi: pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons som i per què? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sostinguts en un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S'acosten les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es donen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: les avions van formar un asterisc gegant al cel amb les seues ejaculacions gasoses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervesa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pasqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una equació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Per què t'importa el que pensen de tu…? A ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Per què hauria d'importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muiga desapareixeran tots, perquè ja no els percebré. I quan tu muigues, tornaran a desaparèixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostingut sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. En quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, som alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anemones a una mar calidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens poguérem comunicar, l’idioma que empraríem seria molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, he de besar-la abans de morir.