Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: aquestes persones encara respiren. Aquest cadàver encara respira! La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amorteix l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles. Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu —que jo també tinc coses a dir...