El renaixement de Nabucodonosor

Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®

Va començar el curs i la gent de l'Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament havia de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. 

Una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina. Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest poguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li. 

Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat! Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra. Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. 

Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi. 

De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia Política: Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa per apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.

Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència. I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: estava disposat a recuperar –i retindre– tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: els parts sempre són motiu de joia col·lectiva. 

Kikirikí

Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família numerosa, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem —i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: l’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt exacte que ara evoque des d'aquest present futur. I tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com a plats. Després de tots aquests anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.

 

El pas de zebra

A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeint als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniquea, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència —també en un sentit literal.

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

La batalleta de l'Ebre

Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara —la Gulden Draak—, així que ens vam acabar les Judas i vam demanar dues Gulden Draak, i després dues més i aleshores va començar el recital entre les plantes i els arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que érem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i bateria amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons —a banda de què és molt guapot. Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo —que ací no viu ningú, de veritat!— olor a fum i pixum reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n. A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estan a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo trage tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars. Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni l'Ebre ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotó que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!

Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent responia sí senyor un tècnic de so de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. Vam conèixer lo Fer —nom fictici—, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriós magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada. Anem a lo llit a fer unes fotos. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va a los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir. Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això.

Aglaophotis

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” 

Víctor Hugo: “L’home que riu” 

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: la paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, panotxes de dacsa surant i rodant. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquella escalera. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música. Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi alentit, donant voltes de 360º en totes les direccions. Després d’una llarga estona sostingut en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-res vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats començava a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com una xarxa ben farcida de peixos o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguia acumulant més i més runa, que eixia disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines. Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns —amb aquesta finalitat l'empraven antics bruixots ficticis—, però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador —aquest macabre mirall. Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes. Vaig desitjar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.

Els deliris de la febre de finals de Febrer

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals. Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant. Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com? Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient —de la meua tassa—, abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? —Ja no tinc por. Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts —segur que acaben de xutar-se. Només es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: ha començat a ploure. Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací. Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses —la febre, escriure i llegir— són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide. Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! —per això els escric ací. L’altre? El meu germà xicotet.

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero. 

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa. 

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència. Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta o una aspiració: per fi havia trobat un referent. Aleshores vaig saber que volia ser –que acabaria siguent– un alcohòlic, un pidolaire. 

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis. La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics –com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades– ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil, sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular. Després de fer el barret va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses. Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. 

Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets. A les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida –45 anys– va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables. 

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys. Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

 

Un gos lladra

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cel ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: l’aroma de les olles —ben assentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra— que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita. Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. 

Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina, factures mullades de malversacions de fons, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren —ha d'anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline—, o l’estudiant que torna de València i corre apressadament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre.

Però de sobte arriba el dia: una sensació estranya em desperta a mitjan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolós d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells mullats i bruts i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es posa el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n. A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cel ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorbint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s'arrosseguen insípids, inodors i descolorits. Els seus besos justifiquen la resignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això —o potser per això mateix—, vull estar amb ella la resta de la meua vida.

I de sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, només per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. 

Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

«Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica —diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica— sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern —aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs— a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. 

L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau assolia aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” —així resa un dels seus múltiples càntics. 

 La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau assoleix la velocitat de la llum. Malauradament, cap astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja s'acosta el primer astronauta que tornarà d'ell —moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària. 

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquests individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares —venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcent-se entre espasmes musculars— que el que més anhelen, per damunt de totes les coses —per damunt fins i tot de les seues pròpies vides— és un moment de repòs que no arribarà mai —estem parlant d’un orgasme infinit. Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits. Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat —de fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de l'anomenada Teoria de Cordes. Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats.»

El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Atès que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre clau amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos. 

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila índia vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària —vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc.— fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construint el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet —sempre guaitava algun ou que altre— i clar, ell mai encertava a l'intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt en el que havia de cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. 

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: el gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant —si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar. El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió que en qualsevol moment anava a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vulgues o no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal, per la seua banda, podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com desitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival —potser algun dia conte aquest episodi. És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells...

I vet ací que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar en mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, atès que jo era el seu últim recurs. Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava per terra. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma «seriosa», es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya. Tenia els ulls policromats —canviaven de color segons la llum— i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill i preguntat-se des de quan els annus tenen himen. Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: «Puc adormir-me tocan-te la cigala?».

Al despertar, mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estàvem sols. I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. «Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava...». Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe. 

La segona cita —encara que tècnicament era la primera— va ser un desastre. Després, no vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristos i fi.

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"

Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció. Estava jo rellegint El tiquet que va explotar, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquests parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: d’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant coent amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Atès que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota. De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilenya, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava —amb un foradet al mig per a l’ombrera— un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: «Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva», amb les paraules «gratuita» i «exclusiva» ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una. A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilenys més rojos que una gamba. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: «No, niños no». «Si és per a adults perquè regalen una vidioconsola?», vaig pensar, però al remat el món dels adults sempre era molt confús. Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder aguaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilenys, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡amb vestit i corbata! —¡en ple agost!—, l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡Dos bitllets de 5.000 pessetes! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra. Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: videoconsoles gratis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa polida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. «Fill, trobe que ha arribat l’hora», va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir «Eau de pomme pourrie». Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. «T'agrada, fill?», em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. «Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...», i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre. 

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina —encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina— i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

Summercat

Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. Vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent envestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per cas, o bé ideant cançons a una gasolinera, seguint l’estela de Fernando Alfaro. A banda, és clar, d’eixa sensació d’emancipació —encara que només siga això: una sensació. Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte.

En aquests dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença la Marineta Cassiana, que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.

A casa la meua germana també viu la meua altra germana. Les dues estan ho han deixat amb les seues relatives parelles fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. Quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal.

La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tempesta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara la tele, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparedat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge —m'agrada aquest concepte. Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.

Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda —més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors— que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem —tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placenta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»

Finalment no vaig trobar cap feina.

Em sona un ou

Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopia. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té Alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. Et sents identificat amb pràcticament tot.

Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em pose a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonia per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: van cap a tu amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient —dos desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri, o pràcticament sobri, en el meu cas. Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.

Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudia de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquests quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglès alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandès a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervesa li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entès alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que seria un discurs de poètica financera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciosíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: només queda una habitació i és la més xicoteta i barata. L’habitació número 13 —música de terror. Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat en aquesta habitació i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: cada polvo, cada xut d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.

Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteries gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquests bars. Obric la porta, entre i allí estan els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estel·lars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraniana sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervesa, però resulta que aquest no ven cervesa i que també és marica. Tothom és marica a Barna. Xavier és molt maco, besa molt bé, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyós. Té uns testicles enormes. Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematadament, condemnadament i patèticament sol. Xavier m’envia un SMS: «Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?». Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…

A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estan replets d’una cervesa especial elaborada per Ferran Adrià. Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa bé. Jo em pensava que el que jo feia era pretensiós i vanitós, però la pedanteria d'aquests és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiran en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de has filmado eso verdad. I el càmera li torna una mirada de lo tengo lo tengo. Comença el concert i a mitjan primera cançó —El vals del seu i la seua— se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançó Alzheimer, que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Hauria de pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no hauria de començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo —per descomptat—, s'acosta a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase —això es sabrà a l'Agost—, un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó L’home del Segle XXI, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol expectativa. El cantant s’assembla a Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la bateria. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival (a)phònica, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyós que a València ens intenten vendre merdes com el Sona la dipu.

S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar des de les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i desitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o prop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Quina vida més tremenda, quina existència més meravellosa. Ens envolta allà on anem.

Xica índigo

Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.

Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. 

Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia. 

Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament. Ara sols espere el dia que tornes a per mi.

La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, assegut al llit, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca déja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és una errada de Màtrix: açò ja ho he viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, Excel·lentíssim Ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades cal donar unes camallades tan llargues que fa mal a l'engonal. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, sí. I llavors em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos udola. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuïció, un instint estèreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de follets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre —i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nispro i una paret corredissa amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: sense intenció de sexe posterior, besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes acarnissat, aïllat del procés, però no postís: un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: «Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que vaja a passar-me, per molt transcendental o tràgic que parega, em resultarà la mar de trivial». I hi ha un aguait de «T’estimaria». I, mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament —o, més be, l’atrau amb telecinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre. Te’n recordes?: 

—En què penses, amor? 

—En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer.

Però tornem a l’instant present: el teu germà irromp en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant «no te’n passes massa, amor», i jo còrrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel camí de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitjan camí ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: «tranquils, només m’ha trencat la camisa», i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida. «Quedem en veure’ns demà», o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la era sa mare. I que, en realitat, María era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li deien Maria i la que creia que era Maria en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem «Maria» a seques. 

En qualsevol cas, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada. Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar —i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment—, però no tenia suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, així que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament. 

Ximo es passava les vesprades assegut a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat. El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent gran, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits sincopats. Es va acostar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel·lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic: Ximo envestia a María. La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i foren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells. L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia prop i els va colpejar atordida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera. 

La última vegada que els vaig veure anaven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apressada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda —això que la va deixar quan jo era ben menut. Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor —tan especial i acarnissada— en el que cap treballadora poguera colpejar-los amb una granera. 

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble, entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet —que en pau descanse—, un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d'inintel·ligibles brams que sempre acabaven en un mal pronunciat «Fills de puta!». També els alcohòlics mítics, com ara Torrentí. I, com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb trage, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe. 

Tots ells desprenen una poètica romàntica concreta. Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són —i serem— un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat menysprea el boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre —parlant en termes pseudofreudians— en el «super-nosaltres». També vosaltres, els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el trastornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva.