L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cel ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: l’aroma de les olles —ben assentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra— que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita. Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. 

Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina, factures mullades de malversacions de fons, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren —ha d'anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline—, o l’estudiant que torna de València i corre apressadament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre.

Però de sobte arriba el dia: una sensació estranya em desperta a mitjan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolós d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells mullats i bruts i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es posa el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n. A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cel ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorbint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s'arrosseguen insípids, inodors i descolorits. Els seus besos justifiquen la resignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això —o potser per això mateix—, vull estar amb ella la resta de la meua vida.

I de sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, només per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. 

Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

«Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica —diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica— sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern —aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs— a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. 

L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau assolia aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” —així resa un dels seus múltiples càntics. 

 La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau assoleix la velocitat de la llum. Malauradament, cap astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja s'acosta el primer astronauta que tornarà d'ell —moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària. 

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquests individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares —venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcent-se entre espasmes musculars— que el que més anhelen, per damunt de totes les coses —per damunt fins i tot de les seues pròpies vides— és un moment de repòs que no arribarà mai —estem parlant d’un orgasme infinit. Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits. Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat —de fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de l'anomenada Teoria de Cordes. Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats.»

El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Atès que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre clau amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos. 

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila índia vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària —vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc.— fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construint el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet —sempre guaitava algun ou que altre— i clar, ell mai encertava a l'intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt en el que havia de cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. 

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: el gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant —si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar. El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió que en qualsevol moment anava a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vulgues o no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal, per la seua banda, podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com desitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival —potser algun dia conte aquest episodi. És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells...

I vet ací que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar en mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, atès que jo era el seu últim recurs. Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava per terra. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma «seriosa», es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya. Tenia els ulls policromats —canviaven de color segons la llum— i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill i preguntat-se des de quan els annus tenen himen. Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: «Puc adormir-me tocan-te la cigala?».

Al despertar, mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estàvem sols. I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. «Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava...». Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe. 

La segona cita —encara que tècnicament era la primera— va ser un desastre. Després, no vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristos i fi.

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"

Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció. Estava jo rellegint El tiquet que va explotar, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquests parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: d’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant coent amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Atès que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota. De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilenya, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava —amb un foradet al mig per a l’ombrera— un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: «Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva», amb les paraules «gratuita» i «exclusiva» ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una. A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilenys més rojos que una gamba. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: «No, niños no». «Si és per a adults perquè regalen una vidioconsola?», vaig pensar, però al remat el món dels adults sempre era molt confús. Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder aguaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilenys, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡amb vestit i corbata! —¡en ple agost!—, l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡Dos bitllets de 5.000 pessetes! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra. Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: videoconsoles gratis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa polida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. «Fill, trobe que ha arribat l’hora», va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir «Eau de pomme pourrie». Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. «T'agrada, fill?», em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. «Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...», i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre. 

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina —encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina— i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són —com el seu propi nom indica— uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques d'ambient, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: «El túnel de l’amor», un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador —es podeu imaginar amb quin tipus de programació—, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen «Prohibido entrar más de dos personas» i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós. 

A la càmera obscura d'aquella discoteca s'entra obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. De vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: el meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El pla va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig acostar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al acostar-me, un altre canvi de pla va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. «La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!». Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. 

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent. 

—No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! —vaig exclamar. 

—Gelat… Molt gelat! —va fer ell. 

—Un bessó abandonat al néixer! 

—Buf… Extremadament gelat! —va dir rient i mirant cap a un altre costat. 

—Una projecció esquizofrènica? —vaig dir alçant una cella. 

—Gelat. Ens ha vist tota la discoteca. 

—Un… holograma? 

—Tebi, tebi 

—Un desdoblament astral? —el meu rictus cada vegada era més retorçut. 

—Calent. No exactament astral… 

—Aleshores… vens d’una altra dimensió? 

—Cremant! D’una altra dimensió temporal. 

—Què? 

—Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar. 

—No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida? 

—D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant! 

—Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa! 

—Eres un... o... sóc! Sóc un xovinista temporal! 

—I perquè ara estàs ací? 

—Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica (què se jo!) que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pogueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat. 

—No entenc rés… 

—Mira, t'ho torne a explicar... 

I xerrant xerrant, vam entrar a un basar 24h a comprar unes cerveses. Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons —substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites…— en vam afegir una nova: l’onanisme en tercera persona.