Microones

És gràtis! 

Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats.  

El banquet X Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: l’amor platònic [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató].

Tutorial sense pretensions Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia. 

Saviesa universal 

–Quina és la teua cita cèlebre preferida? 

–La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte! 

Presentador 

–Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellós públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present! 

Correcte 

–Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet… 

–El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte? 

–Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes… 

–Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

Guilty pleasure

Eolo va filant una finita brisa de ponent

sigilosa, càlida i tènue,

condensada, quasi al buit,

misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. 

Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te 

com gossos de caça delerosos d'interceptar 

ni que siga un bri de la teua essència.

És quan em sedueix el teu crit 

i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.

És quan del tot m'arravata que faig ones amb el llençol 

per a manxar el teu alé i consumir-te per complet.

I llavors em veig envoltat de tu 

ja en el meu niu de càlid ambient 

com un cuc de seda al seu capoll,

com a la llengua d'un animal calent.

Un bolic de magre plegat 

a la seua lasanya flatulenta.

Envejós del fred aire circumdant 

que assetja la nostra càpsula sedant 

no deixe ni la més mínima esquerda 

per on pugues relliscar-te fugisser 

i la teua fragància em va posseint 

absolutament i lenta 

mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: 

el de l'olfacte, per descomptat 

amb els teus efluvis gastrointestinals.

També la piropercepció,

aclaparada pel teu tèrmic amor 

que m'embolca porus a porus.

Finalment t'esvaeixes i em deixes sol 

aferrat als llençols, 

aturdit i encara extasiat 

però disposat a bolcar-me ja a un desemparament 

que només podré alleujar amb records.

Un gos lladra

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.

Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: el Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l'annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: el seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Retor.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-vos en l’actualitat. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar, per tal de poder veure de nou aquell xicotet habitacle que hi ha en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

 

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabíem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però només ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que havíem d'eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

 

Vista exterior

Aquell llòbrec alè, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella.

Conten que la Cova del Retor, per la seua banda, va servir d’aixopluc a un capellà republicà durant la posguerra –o era més bé a un capellà de dretes durant la Guerra Civil? L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals que emanen la seua fragància vital.

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: arribes a sentir el batec viu de la muntanya. Et saps a l’úter de la muntanya i sents un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernoses de la cova hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts –els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí –visca la revolució! 

Parets cavernoses.

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada de mon pare. Quan encara treballava, només acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols del gos –si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, seguiria sent el millor amic de l’home? 

 Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, atès que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell. A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: a la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització –si no és exactament la mateixa.

Nano entrant a la cova del retor

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella –la meua muntanya!– si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial. A la muntanya encara –o, sobretot ara– li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una consciència que la contemple i que faça patent el seu continu i silenciós esdevenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt bé plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adoctrinador: no vingueu tots a la muntanya, que si no ja no podré estar sol amb ella! A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: una figura solitària, una ombra fugissera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cel ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: l’aroma de les olles —ben assentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra— que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita. Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. 

Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina, factures mullades de malversacions de fons, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren —ha d'anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline—, o l’estudiant que torna de València i corre apressadament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre.

Però de sobte arriba el dia: una sensació estranya em desperta a mitjan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolós d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells mullats i bruts i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es posa el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n. A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cel ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorbint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s'arrosseguen insípids, inodors i descolorits. Els seus besos justifiquen la resignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això —o potser per això mateix—, vull estar amb ella la resta de la meua vida.

I de sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, només per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol.