Els deliris de la febre de finals de Febrer

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals. Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant. Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com? Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient —de la meua tassa—, abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? —Ja no tinc por. Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts —segur que acaben de xutar-se. Només es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: ha començat a ploure. Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací. Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses —la febre, escriure i llegir— són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide. Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! —per això els escric ací. L’altre? El meu germà xicotet.

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero. 

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa. 

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència. Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta o una aspiració: per fi havia trobat un referent. Aleshores vaig saber que volia ser –que acabaria siguent– un alcohòlic, un pidolaire. 

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis. La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics –com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades– ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil, sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular. Després de fer el barret va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses. Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. 

Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets. A les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida –45 anys– va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables. 

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys. Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

 

Microones

És gràtis! 

Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats.  

El banquet X Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: l’amor platònic [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató].

Tutorial sense pretensions Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia. 

Saviesa universal 

–Quina és la teua cita cèlebre preferida? 

–La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte! 

Presentador 

–Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellós públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present! 

Correcte 

–Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet… 

–El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte? 

–Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes… 

–Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

Guilty pleasure

Eolo va filant una finita brisa de ponent

sigilosa, càlida i tènue,

condensada, quasi al buit,

misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. 

Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te 

com gossos de caça delerosos d'interceptar 

ni que siga un bri de la teua essència.

És quan em sedueix el teu crit 

i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.

És quan del tot m'arravata que faig ones amb el llençol 

per a manxar el teu alé i consumir-te per complet.

I llavors em veig envoltat de tu 

ja en el meu niu de càlid ambient 

com un cuc de seda al seu capoll,

com a la llengua d'un animal calent.

Un bolic de magre plegat 

a la seua lasanya flatulenta.

Envejós del fred aire circumdant 

que assetja la nostra càpsula sedant 

no deixe ni la més mínima esquerda 

per on pugues relliscar-te fugisser 

i la teua fragància em va posseint 

absolutament i lenta 

mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: 

el de l'olfacte, per descomptat 

amb els teus efluvis gastrointestinals.

També la piropercepció,

aclaparada pel teu tèrmic amor 

que m'embolca porus a porus.

Finalment t'esvaeixes i em deixes sol 

aferrat als llençols, 

aturdit i encara extasiat 

però disposat a bolcar-me ja a un desemparament 

que només podré alleujar amb records.

Un gos lladra

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.