Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®
Va començar el curs i la gent de l'Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament havia de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu.
Una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina.
Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest poguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li.
Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat!
Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra.
Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu.
Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi.
De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia Política: Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa per apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.
Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència.
I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: estava disposat a recuperar –i retindre– tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: els parts sempre són motiu de joia col·lectiva.
