Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta i mira cap als núvols 

i somriu al cavall alat. 

Faig ràpel pel tobogan amb el cordó umbilical 

i plore i tot ple de sang 

i Sigmund Freud es neteja les ulleres:  

«No plores fill, segueix.» 

Què m’espera allà baix? Es que al morir torne a néixer? 

«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se amb el cap d’un nadó?» 

«Si fill meu, aquesta vida és un bucle. 

Respira, estem a Nova York.» 

I ara espasmes d’escuma 

i ara ràbia i retalls d’histèria. 

I ara acabar amb tot 

i ara llum intermitent i visions horroroses: 

centrals elèctriques, 

policies i forners,

allò inconcebible,

un manoll de tendons 

i les venes que se n’ixen

—invisible mecanisme.

Estàs preciosa quan somrius i se't cauen els dents 

i se't fonen els ulls 

i se t'allarga el coll. 

De sobte tinc por, mort.

De sobte tinc por, cosmos.

La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, assegut al llit, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca déja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és una errada de Màtrix: açò ja ho he viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, Excel·lentíssim Ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades cal donar unes camallades tan llargues que fa mal a l'engonal. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, sí. I llavors em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos udola. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuïció, un instint estèreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de follets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre —i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nispro i una paret corredissa amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: sense intenció de sexe posterior, besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes acarnissat, aïllat del procés, però no postís: un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: «Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que vaja a passar-me, per molt transcendental o tràgic que parega, em resultarà la mar de trivial». I hi ha un aguait de «T’estimaria». I, mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament —o, més be, l’atrau amb telecinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre. Te’n recordes?: 

—En què penses, amor? 

—En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer.

Però tornem a l’instant present: el teu germà irromp en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant «no te’n passes massa, amor», i jo còrrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel camí de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitjan camí ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: «tranquils, només m’ha trencat la camisa», i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida. «Quedem en veure’ns demà», o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la era sa mare. I que, en realitat, María era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li deien Maria i la que creia que era Maria en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem «Maria» a seques. 

En qualsevol cas, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada. Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar —i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment—, però no tenia suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, així que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament. 

Ximo es passava les vesprades assegut a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat. El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent gran, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits sincopats. Es va acostar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel·lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic: Ximo envestia a María. La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i foren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells. L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia prop i els va colpejar atordida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera. 

La última vegada que els vaig veure anaven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apressada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda —això que la va deixar quan jo era ben menut. Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor —tan especial i acarnissada— en el que cap treballadora poguera colpejar-los amb una granera. 

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble, entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet —que en pau descanse—, un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d'inintel·ligibles brams que sempre acabaven en un mal pronunciat «Fills de puta!». També els alcohòlics mítics, com ara Torrentí. I, com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb trage, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe. 

Tots ells desprenen una poètica romàntica concreta. Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són —i serem— un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat menysprea el boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre —parlant en termes pseudofreudians— en el «super-nosaltres». També vosaltres, els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el trastornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva. 

Free WAV-to-MP3 converter-woman

Em trobava punxant amb el dit índex el reflex de la meua cara a la font que hi ha al bell mig de la plaça. La punxava i unes ones concèntriques distorsionaven el meu rostre. Vaig sentir una presència, vaig difuminar el reflex amb la mà i em vaig girar. No hi havia ningú, però havia aparegut una caixa de cartró enorme a un extrem de la plaça. «FRAGIL», posava en lletres grans i negres. Llavors vas eixir de la caixa i vas fer pose de mim feliç. Et vas apropar a mi movent sensualment els malucs, eixes arrugades cames amb els mitjons esgarrats i la minifalda. Els teus tacons ressonaven per les antigues llambordes i les parets deteriorades de tota la plaça. Estaves mal maquillada. Tenies la cara molt demacrada. Et vas apropar a mi, em vas palpar la bragueta i vas seure a les escales, rebolicant-te la escarotada melena. Vas recolzar el cap sobre els teus braços creuats, com si ja no pogueren suportar tan de pes. Al principi desconfiava de tu, però vaig acabar seient al teu costat i acaronant-te els cabells, com dient-te «Tranquil·la, estic ací. Estic ací amb tu». Vas alçar el cap. Tenies sang al nas. La vaig llepar, i llavors ens vam quedar mitja hora contemplant la cruïlla de les nostres mirades desorbitades. La ciència-fricció en contacte ocular. La teua injectada, i la meua aspirada en pipa blava. Vas recolzar el cap al meu muscle, i jo vaig perdre la mirada i vaig continuar fumant, com si t’hagueres recolzat en no-res. I ens vam adonar què hi érem sols, encara que hi haguera tanta gent. L’entorn circumdant s’accelerava i no ens incumbia per a rés. Allò era com sempre, només que llavors hi érem conscients. Acariciaves les meues teles. Em deies que et pareixen molt suaus. Jo et veia nua, i encara estàvem al carrer. «Un moment, eixe ull no va ahi. Ah, ara si. No et mogues tan ràpid!». Era hora d’anar-nos-en cap a casa. Ens vam agafar de la mà i vam passejar pels turons de la metamfetamina. «Sabem que anem a acabar mal. Sabem que anem a acabar molt mal. Sabem que anem a acabar.» —cantaves macabrament. Vam parar a descansar a les escales llises i polides d’una modesta esglesieta de barri. Vas seure al meu damunt. T’alçaves, donaves una volta de 180º amb la mà al front i tornaves a seure. Miraves pel pastell de les gruixudes portes de l’església «Què et passa?» «Hi ha policies i retors. Estan ahi dins, espiant-nos pel pastell.» «Tranquil·la, ací la pena de mort ja està abolida». I llavors ens vam besar. Però quin bes més estrany! —si és que a això se li podia anomenar besar: la teua mandíbula tremolosa i eixa llengua tan inerta i freda… 

Començaven a picar-me les dents. Cara a casa, havia de donar oralment les ordres al cervell per a poder caminar. «Que la cama esquerra pege un pas! I ara la dreta!» I tu et ries, perquè sabies que anava en serio. Vam arribar a ma casa. Vaig clavar les mans a la butxaca i, en compte de les claus, vaig treure un xicotet i viscós fetus de gos. El vaig estampar, introduint-lo pel pastell, esclafant-lo fastigosament amb els dits. La porta es va obrir. Vam entrar arrossegant els peus. Et vaig col·locar al damunt la taula. «Peses massa per a com de prima que estàs». Et vaig llevar el top i el sostenidor. Tenies un cos trist, raquític i decadent, ple de taques, arraps, trossos de pell podrida, i les costelles marcades. Et vaig alçar la falda i aleshores et vaig veure la trompa-vagina. Era un úter extern, a mode d’una grossa probòscide retro-futurista composta per una espècie de paper albal sostingut per uns anells metàl·lics, com si fóra un tub d’aire condicionat, i a l’extrem hi era la vagina.

Va ser un coit molt estrany: la teua trompa em xuclava el penis eufòricament i extasiada, emetent sorolls molt exagerats de succió humida i exacerbada. Uns moments abans d’arribar a l’orgasme, la trompa va anar obrint-se, augmentant de mesura els cada vegada més fins anells metàl·lics i allargant-se i fent-se més i més gran, fins que em vaig veure totalment dins d’ella com un cuc de seda dins un capoll. Es veien les trompes de Farlopa. Et vas escórrer, mullant-me tot, i continuaves xuclant-me i xuclant-me. Els teus fluïts vaginals eren àcids. La meua roba es va desintegrar i em vas fer cremades de segon grau. I així em vaig escórrer, rebolcant-me entre tots els àcids i refregant l’esquena contra el lliscadís tacte del paper albal. Quan vas llevar el dispositiu-boa del meu cos, m’havien eixit ales de colorins i antenes.

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així de forma tan tranquil·la i natural, reposada i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Em vaig retrobar amb el meu JO a la doella de la fase REM, després de 36 hores sense dormir. Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que no sé quines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i el van ajudar a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t'alleuja, et reconcilies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments —espera... segur que ha deixat de fer-lo...?

Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una inintel·ligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc diòptries. O potser només estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Sí, és el més probable. Jo només venia a per una cervesa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent Simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La saviesa de les cavernes. El bram del lleó sense morrió. Tot flueix. Pots fer el que vulgues amb mi: pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons som i per què? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sostinguts en un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S'acosten les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es donen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: les avions van formar un asterisc gegant al cel amb les seues ejaculacions gasoses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervesa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pasqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una equació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Per què t'importa el que pensen de tu…? A ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Per què hauria d'importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muiga desapareixeran tots, perquè ja no els percebré. I quan tu muigues, tornaran a desaparèixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostingut sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. En quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, som alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anemones a una mar calidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens poguérem comunicar, l’idioma que empraríem seria molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, he de besar-la abans de morir.

LCD

Toni i Raquel romanen a la sala d’espera de la consulta del Dr. Roman Moriarty. Una veu els crida per l'intèrfon i s’obre la porta de la consulta automàticament. La parella passa i seuen a dues cadires blanques de disseny. Sobre la taula, un monitor de plasma transmet en directe la imatge del Dr. Moriarty des de la central del ganivet de psicologia.

—Benvinguts… A veure… —diu mentre mira uns papers i es toca la barbeta— què li passa al vostre fill…?

—Veurà —comença a parlar Raquel— és que últimament… no ix de l’habitació… És com si l’ordinador haguera absorbit la seua vida… Primer va acabar amb els seus estudis… després amb el seu treball… no té amics… i ha perdut totalment la comunicació amb els seus pares… La única cosa que rebem d’ell és una mirada molesta quan li portem el menjar a l’habitació… Perquè si fóra per ell… es moriria d’inanició allí…

—Entenc… Vida social nul·la…? Fa tota la vida social per Internet…? —pregunta el doctor.

—És que… —parla ara Toni— ni tan sols els amics que té per internet són reals… És… eixe nou programa que analitza els trets de la teua personalitat i et fabrica un grup d’amics, perfectament adaptats a tu… després et comuniques amb ells com si foren reals…

—Si, m’han parlat d’ell… —diu el doctor— un emulador social molt ben elaborat.

—Si… I fins i tot una núvia virtual... —continúa Toni— i clar… jo quan era jove… podies utilitzar Internet per a comunicar-te amb persones reals… i fins i tot podies lligar per ahi… però eren persones reals…! Havies d'eixir de casa per a conèixer-les…! Ara… les CPU tenen sexe… les CPU femelles duen incorporades una espècie de…

—Si, si… la meua CPU també és femella… —afirma el doctor— la veritat és que en els últims anys s’ha incrementat bastant considerablement el nombre de casos de total i absolut aïllament social entre els joves…

—A quina mala hora li vam comprar el maleït trasto eixe —diu Toni mirant a Raquel.

—Toni, li l’exigíen per a cursar els estudis superiors!

—En fi… —interromp el Dr. Moriarty— ara les meues ajudantes vos faran una rutinària ressonància, per anar descartant possibles causes genètiques... Quedem per al mes que ve i porteu amb vosaltres al xic, val…?

«Genètiques…?» —es qüestiona Toni per a sí mateix.

La pantalla s’apaga i entren dues joves assistentes que, amb una maquina d’esquilar inhalàmbrica, esquilen un quadrat dels cabells de Toni i Raquel, respectivament, i després unten una crema i passen una espècie d'escàner portàtil, per la part que s’ha quedat pelada.

Durant el trajecte en autobús, Toni observa el continu bombardeig de notícies inquietants a la pantalla del passadís, mentre Raquel manté una tele-conferència amb la seua amiga Francesca, al PDA.

Quan arriben a casa, es disposen a veure al seu fill. Quan obrin la porta, es queden estranyats al veure que la llum de l’habitació està encesa —normalment la cara de Manel només estava il·luminada per la llum de la pantalla de l’ordinador. I comproven espantats que el seu fill no està. La pantalla parpelleja epilèpticament. Toni veu que la vagina externa de la CPU encara està latent i es fixa en un filet de sang que xorra des de baix la tapa de l'Escàner. Alça la tapa i veu les ulleres de Manel esclafades, rodejades de trossets de cervell. Toni camina cara arrere fins al centre de l’habitació, i nota com comença a fer-li mal el braç esquerre. Durant l’infart de Toni, Raquel, plorant, escolta com la impressora comença a imprimir.

Atemorida, i contenint el plor, s’acosta a la impressora i agafa tremolosa el paper que ha expulsat. Al bell mig del full, en lletra Times New Roman de tamany 72 es pot llegir la paraula «Fi».

La meua vida és un pas-doble anomenat Bucle

Introducció potent.

Tutti fortissimo amb platillades orelludes, tubes coixes, clarinets refredats i trombons punyents. L'eixordador soroll d’un potent despertador em fa saltar del llit i agafar-me als llençols buscant una amenaça inexistent amb els ulls desorbitats. Qui m’ha tret de les meues exquisides floritures oníriques amenitzades per les seqüeles de l’alcohol i m’ha dut a aquest merder d’habitació? Ah, tu, maleït dispositiu infernal… L’apague i torne a endinsar-me al món de Morfeu.

Tema

La banda es suavitza un poc i deixa parlar als melòdics clarinets i els elegants saxos. Reprenc els meus viatges matinals per les planúries surrealistes del somni. Pels matins els somnis són més enèrgics, incoherents i bonics que durant les hores establertes de son, sobretot si eres conscient, durant el somni, del subtil fil musical que ho impregna tot: és la impagable sensació de que en eixe moment no hauries d'estar dormint, el reconfortant i dolç remordiment de què el món està rodant i el teu cos està descansant baix el llençol. 

Re-exposició de la introducció

Bombo amb cara de mala hòstia, saxofons unflats, trompetes estridents i flautí afilat forada-timpans. És la transició que et du del somni a la realitat, aquesta vegada sí, «definitiva». L’organisme va a tot hòstia i el cervell encara està dormint, per això de vegades acabes pixant a la paperera de la cuina o clavant el comandament de la tele al frigorífic mentre remous els cereals amb el raspall de dents.

Trio

Primera repetició. El flautí es prepara per a fer un solo suau sobre el dolç acompanyament. Són les hores posteriors al dinar, que consisteixen en estar reballat al sofà mirant la tele i espantant-me una mosca que s'entesta en instal·lar-se al meu nas. De volta en quant sona un suau trino de clarinet... És el timbre que sona, lluny i difuminat, i jo que faig com si no l'haguera escoltat.

Segona repetició. Són vora les set de la vesprada. Sona un subtil i tristó contracant de saxo tenor amb les celles alçades. Pense: «Hauria de fer alguna cosa amb la meua vida». Apague la tele i pense en què podria fer. «Qué podria fer…?» —diu el subtil i tristó saxo tenor.

Pont apoteòsic.

M’he cansat de pensar i em dispose a eixir de festa amb els col·legues. Tutti fortissimo que és el moment de l’anticipació, saltant i cantant sol per la casa pensant en què hui podria passar alguna cosa realment interessant.

Tema final.

És com el trio però més carregat de bombo. La banda va borratxa. L’alcohol corre per les venes. Els instruments estan desafinats. Al clarinet principal se li trenca la canya. El trombó, tot emocionat, espenta la vara tan fort que se n’ix volant i li pega a una iaia a l’ull. El tuba s’adorm caminant i continua recte mentre tota la banda gira el cantó. Al platiller se li cau un plat. Al saxo se li mullen les sabatilles. El director trenca la batuta. Caic desplomat de nou sobre el matalàs. Tot pega voltes, i es sent una veu que diu: da capo!!

La puta flor

Un jardí vell era et besaré:
dones-corda a la selva i la paret del cel,
moments clau a les llambordes,
tacons que reboten,
moments que s’allunyen,
cocodrils amb ales
que es mengen la poma de l'estèrnum.
Mirades afilades
que travessen amb força.
Que assassinen amb força.
Maten amb força.
Llepen l’ànima.
Qui m’ha arrencat els ulls
i m’ha posat aquests
amb els que no puc veure
el nou món que em rodeja?
Mira… aquestes són les meues terres:
Una planúria de soledat
que he estat llaurant meticulosament
durant aquests últims anys,
per a tu.

Una flor nova és t’estic besant:
s’obri i es tanca,
sempre al capvespre
i mostra els seus tentacles succionadors.
Una flor bona
que sua tinta vermella
si et punxes al agafar-la.
Al agafar-la per a olorar-la.
Els que vivien al meu nas
tornen a viure en tu,
però no preguntes res.

Una planta podrida serà et vaig besar:
el teu test partit.
i la terra es queda estampada
com terra estampada,
com merda que agafe amb les dues mans
i em menje a mossos,
vomitant-me damunt
i masturbant-me després.

No sé com les aconsegueixes,
les metaformes,
la pura metàstasi d’Octubre gris.

Ací, agafats de la mà, només som el record immediat d’un futur instantani que es converteix de seguida en un passat venidor i ens condueix a l’abisme de l’existència, qüestionada en un pot de formol amb truites plenes d’anys i ulls rebolicats.

Poema per a recitar-li a una bombeta.

Aquest poema cal recitar-lo amb una bombeta a la mà. Rollo Hamlet. Amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Mirant a la bombeta fixament als ulls. Aquesta presentació també s’ha de recitar amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Aquesta frase també. Recitar amb una bombeta a la mà pot tenir un contingut semàntic —els poemes necessiten un focus de projecció: focus-llum-inspiració (ja sabeu com és això de l’art)—, però sobretot és per una qüestió estètica.

La bombeta ha de ser més o menys així:

I el poema diu així:

Vull ser l’home que naix vell i mor en el ventre de sa mare,

oh, cresol incandescent.

Vull ser l’home que naix borratxo i mor bevent del teu pit,

oh, dispositiu que produeix llum mitjançant l'escalfament per efecte Joule d'un filament metàl·lic, fins a posar-lo al roig blanc mitjançant el pas de corrent elèctrica.

Vull ser l’home que naix mort

i viu amb l’astronauta que neda al teu interior.

oh, tu que transformes el 90% de la electricitat en calor.

Vull ser l’home que parla sòl.

Emissor, receptor, missatge i canal.

Tot,

tot dins.

L’home fàrmac.

Amitriptilina.

Amoxapina.

L’home psicoestímul.

Protriptilina.

Trimipramina.

Vull ser l’home del Segle XXI.

Necessite que algú em diga que sóc capaç d’esperar al Segle XXI.

No cal que sigues tu,

perquè tu també necessites algú que et diga que eres capaç d’esperar al Segle XXI.

I no cal que siga jo.

El següent fragment s’ha de recitar cantant lleument, entre sinistrament i absurda, separant les síl·labes i minvant el ritme progressivament:

Vull- ser- l’ho- me- que_et -vi- gi- la- des- de- la- can- ti- na- amb- la- se- ua- ga- var- di- na- i- el- seu- ba- rret- de- la- pa- ta- gò- nia- ar- gen- ti- na.

Vull ser l’avorriment i el silenci.

Vull ser la maneta del rellotge.

Però sobretot,

sobre totes les coses

i sempre:

vull

ser

tres.

Finalment, has de besar la bombeta i/o trencar-la amb un martell. Si optes per trencar-la amb un martell t’aconselle cobrir-la abans amb un paper de periòdic.

Televisió Digital Terrestre

Cortocircuito és el gran ÉSSER de les galàxies, 

perquè ell va fer la carn i la carn es va fer verb.
Però, com diria Val del Omar:
vivim a un món palpable
en la mesura en que els nostres somnis són tàctils.

I si ara fora cec,
que ho sóc,
tindria que veure’t amb les mans.
Començant per la cara, el pèl,
el ventre, els pits.

Eres una mena d’encantadora de serps,
perquè hi ha una estranya melodia oriental
com de transició entre escenes
que no se’n va del meu cap
i fa que els meus ulls giren i giren
quan baixe alguna escala
els dies que em calce frases predeterminades
sense adonar-me que
sempre –sempre– hi ha algú
per als qui de petits volíem estar asoles en el món. 

Cal canviar el matís de la bola
per a no tornar-nos san(t)s
i sucumbir al buit.
Aquella immensa bola que ens arrossega
amb empentes transversals
recordant-nos que només som instant i trànsit.
Cal donar-li un toc oníric, verd-mecànic, truita.
Només Indiana Jones fugiria
sense deixar que l'esclafaren
per a sentir-se paraula impresa
–amb totes les seves pretensions–
i després projectar-se, del negre
a les imatges del nostre patètic transcórrer.
Però només és un esborrany.

I es que en l'esborrany està la clau
i tot en esta vida es esbós.
El sexe ho és, de l’eternitat –en format guèiser–;
el temps ho es, del buit –en format iogurt–;

el teu somriure ho és, de la perfecció –en format dentrífic–;

jo ho sóc, de la mort –en format WinZIP.

Clavarem els peus a la mar
i l'arena mullada de baix pujarà difuminada cap al genoll,
com arena mullada difuminada.
I llavors passarem la mà sobre la infinita volta celeste:
el teu somriure ocultarà els estels;
explosions còsmiques de pus;
espirals cromàtiques;
seqüències cronològiques discontinues i transversals.

Sucumbir a la Gran Siguiriya:
NO a l'actuació –viure és pretenciós.

NO a la comprensió –NO al haiku.

NO al hip-hop.
NO a Jiménez Losantos.
NO al transcurs –SÍ al fotograma.

NO al pensament –NO al sudoku.

NO al llenguatge. –...
Simplement quedar-se surant:
serena i eterna contemplació.

Nano

Francesc només tenia nou anys. Una dia, a les sis de la vesprada, es disposava com sempre a jugar en les afores del poble després d’haver consumit la ració diària de llepolies. Anava a jugar sol, a un descampat, i allí deixava volar la seva imaginació, un tant inquiet, perquè sabia que sa mare no el deixava anar a jugar tan lluny de casa ni acostar-se tant a la carretera. Aquella vesprada es va preguntar per què sa mare l’advertia tant i, entre valent i curiós, es va arrimar a l’asfalt a comprovar que no passava res. Va caminar uns metres en direcció contrària al poble, i va divisar a uns quants metres un objecte voluminós a la vora. Es va acostar. «Nano?» Feia tres setmanes que el gosset de Francesc no apareixia per casa. Allí estava, desbocat, trepanat, violentament atropellat. Nano va ser un gosset encantador, no molt gran, de raça mestissa. Un rastre de sang resseca d’uns dos metres deixava constància de la brutalitat de l’accident. La llengua sobreeixia un pam de la seua boca. Francesc es va acostar amb molta cura. L’estat de Nano li recordava a les estores de tigre que havia vist alguna vegada als dibuixos animats. Una estora amb cap i potes, però amb els budells per fora. Es va fixar en els bancals continus a la carretera i va localitzar la pilota que Nano sempre treia a passejar. La va agafar, es va apropar al cadàver caní, i la va llençar una altra vegada cap on l’havia trobat. Davant la passivitat del cadàver, Francesc va recuperar la pilota amb els muscles arrupits i li la va posar a la boca, entre tots aquells ullals desfigurats que sobreeixien. Va tenir que desencaixar un poc la mandíbula, que romania rígida, i també apartar la llengua, freda i pesada, amb tacte rugós d'aspart. Amb la mà va espantar les mosques que s’alimentaven de la substància orgànica dels seus ulls. Francesc volia jugar amb ell, així que, amb les mans, va agafar les seves potes davanteres, seques i rígides com rames d’arbre caducifoli. Va elevar al gos en alt, però en arribar a l’altura de la cintura, es va adonar que la meitat darrera del gos va decidir quedar-se a la carretera. Aquella meitat de Nano li recordava a quan despegava un adhesiu de l’àlbum de jugadors de futbol que havia estat pegat molt de temps, i mig adhesiu es quedava a l’àlbum. Quan en lloc de despegar l’adhesiu, l’esgarrava. Francesc havia esgarrat a Nano de la carretera i s’havia impregnat d’una substància entre groguenca i verdosa, molt espessa i extremadament olorosa. «Espera’t ací, Nano, vaig a tornar-te a casa.» Francesc va anar a casa i va agafar amb il·lusió la corretja del típic caixó on es deixen les coses amb dubtes de tornar a ser utilitzades. Quan va tornar junt al cadàver, les mosques havien tornat per a berenar-se els ulls del gos. Francesc va besar el crani inert de Nano. «Puagh, estàs molt brut, eh? La primera cosa que farem serà dutxar-te.» Amb un somriure, Francesc va lligar la corretja al coll de Nano i se’n va anar cap a casa, arrossegant per tot el poble la meitat superior d’aquell cadàver de gos que desprenia una pudor insuportable.

Una persona nova

—Hola, sóc una persona nova.

—Perdone? 

—Que sóc una persona nova.

—Com? 

—Vull dir, per a vostè. Una persona nova per a vostè. És a dir: fins ara només existia per a confeccionar el teixit circumdant de la seua realitat. Un extra de la seva vida.

—Que és, d'una secta o alguna cosa així? Mire, ja he tingut prou esquivant els activistes d'en front de la FNAC.

—No, no, no, no. Només vull xerrar una estona amb tu. Crec que ens infravalorem. Baixem del tren, ens trobem amb desenes i desenes de rostres... i els ignorem. Formem el nostre cercle tancat d'amistats. Formem una família. Se'ns educa des de ben menuts per a la desconfiança: «No parles amb estranys», «No acceptes caramels de pederastes»...

—Home, és que hi ha molt de fill de puta solt per ahi. Cal anar amb molta cura.

—Ja, però jo veig una relació entre aquesta desconfiança i el caràcter individualista del neoliberalisme, quan la realitat (que m'aclapara) és que som... mecanismes increïbles. «Éssers vius»! No se n'adona? Estem en la cima de l'evolució...! 

—Ahah... 

—Què pensa de mi? 

—Com? 

—Si, com pensa que sóc? Vull que em diga... quina classe de tipus creus que sóc. 

—Doncs... em pareix una persona bastant trista. 

—Ahah... 

—Decadent. 

—Entenc.

—Patètica, si em permet l'atreviment.

—Tranquil·la, no tinc dret a ofendre'm: he sigut jo qui ha preguntat. De fet, m'alegra que siga sincera i em descriga tal i com... 

—El veig com una espècie de boig il·luminat o alguna cosa així. Si, i no sé què em passa últimament, que sóc un imant de bojos.

—Ah, si? 

—Sí, últimament vénen tots a xerrar amb mi. Una vegada vaig parlar amb un tipus que es creia el seguretat del tren i duia una funda per a una pistola amb un tríptic informatiu de la Renfe enrotllat dins. I l'altre dia, sense anar més lluny, va venir un indigent amb la cama amputada, vestit de bufó, amb la seua gorra de cascavells i tot, i amb la cara pintada i un somriure invertit. Es va quedar mitja hora contant-me les penúries.

—Bé, jo crec que Freud diria que els desemparats veiem en vostè una figura maternal, acollidora i hospitalària. Té una cara com... molt de mare.

—Freud? De veritat? Bé, persona nova de la meua vida, ha sigut un plaer. Se m'ha acabat el descans. Hi ha persones que tenim coses més importants que fer que conèixer gent i dir-li beneiteries... Que no treballa vostè...? 

—Oh, no... Bé, en realitat sí, però em passe la jornada per ací, coneguent gent nova... 

—T'expulsaran de la feina! 

—És que estic de baixa. 

—Què tens? 

—Bé... És una malaltia nova... 

—Magnífic: la persona nova té una malaltia nova.

—Sí: sóc addicte a la primera impressió.

—...

—Si, em pareix fascinant parlar amb gent que no coneix cap aspecte del meu passat. Podria perfectament haver degollat els meus fills, haver violat ma mare o haver cremat ma casa o formar part d'un programa de protecció de testimonis, qui sap. I vostè, no ho sembla, però perfectament podria ser una ionqui en rehabilitació. Qui sap? Hi ha tantes possibilitats! 

—Millor ho deixem en benefici del dubte, d'acord? 

—D'acord. 

—Adéu.

—Adéu.

—Hola, Sóc una persona nova. 

—Perdone?

Nit en blanc

...













...
















...














...

Holograma

La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap. No em pregunteu què feia masturbant-me allí, amb el cigar penjant, a les tres menys quart del matí. 

De sobte, va ocórrer: Vaig escoltar una rialla que venia de prop i una força sobrenatural va obrir la porta de cop. En front hi havia un altre compartiment mig obert. Per baix de la porta es podien veure uns pantalons tirats, però no hi havia cap peu. Llavors es va obrir la porta a poc a poc i vaig poder veure la gamba cagant. Era una gamba gegant, llegint el Times. Em mirava amb els seus ulls com boles de billar negres, mentre movia aleatòriament els seus bigots verticals com antenes analògiques gronxades per una lleu brisa d’estiu. 

«D’on collons haurà tret el periòdic?» —em vaig preguntar. Se’m va caure el cigar damunt la camisa. No vaig tardar en agafar-lo i me’l vaig tornar a posar a la boca. Vaig tornar a mirar al front amb els ulls desorbitats: la gamba ja no estava. Però els pantalons si. Em vaig acostar lentament. Vaig comprovar que no hi havia ningú al compartiment. Al sostre tampoc. No hi havia cap bigot de gamba. Ni rastre. Vaig agafar els pantalons amb cura. Vaig inspeccionar les butxaques. Hi havia una cartera. La vaig obrir. Dins estava el meu carnet d’identitat. El caducat. Vaig mirar cap avall: anava en calçotets. Crec que em vaig quedar una hora meditant sobre aquella estranya situació. A mi em van semblar deu minuts. Vaig eixir. Que els passava als meus amics? Anaven borratxos, però… perquè havia de veure’ls com si foren una imatge impresa en 3D i jo no tinguera les estúpides ulleres aquelles que tenen un plàstic de cada color? Semblava que s’estaven divertint. 

«Ei, tio… on vas en calçotets?». Quan vaig eixir d’aquell antre era un nadó i només sabia gatejar. Al cantó, una cama quadrúpeda venia exemplars del Times: «Mira… ja sé d’on ha tret la gamba el maleït periòdic.” En vaig agafar un amb les meues petites mans. En aquell moment sols tenia tres dits… Estava involucionant! La cama quadrúpeda m’estava perseguint “Eh, senyor…! M’ha de pagar el periòdic…!». De sobte era unicel·lular, i el vent em va gronxar fins a dins del clavegueram. I l’aigua em va arrossegar fins a una canonada, i la canonada em va succionar fins a un lavabo. Sonava Wagner. Vaig saltar cap arrere i vaig entrar pel forat d’aquell penis amb tots els meus companys. Pareixia que l’origen m’estava donant una segona oportunitat. De sobte em vaig sentir com si fóra una cinta de videoclub sense rebobinar. Algú va prémer el Play en meitat de la pel·lícula. Vaig apartar amb una mà la cortina de falses joies zíngares i vaig entrar. Hi havien, almenys, vint prostitutes. Exòtiques. Misterioses. Em vaig apropar a una d’elles. 

—Nu pot sa stau fara tine, draga mea... 

—Hum... imi place de tine... 

Li vaig dir que l’avisaria abans d’escórrer-me. Em va prémer fort l’escrot amb les seves afilades ungles postisses pintades de rosa mentre escopia al bidet amb l’aixeta oberta, m'assenyalava amb el dit índex de l’altra mà i cridava com una boja: 

—¡Ia-o pe curva aia de ma-ta si duceti-va sa beliti pula la urs ca va plateste tata biletul de autobuz!!! 

* * * 

La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap. No em pregunteu què feia cagant allí, llegint el Times, a les tres menys quart de la matinada. Sempre que anava a cagar em sentia com si anara a parir. Un nadó de fang. Em vaig riure i va ocórrer: la porta del compartiment frontal es va obrir com per una força sobrenatural, produint un cop increïble. Vaig obrir la meua, a poc a poc, per a veure el que estava passant. Allí hi havia un humà en calçotets. Em mirava amb aquells ulls desorbitats, injectats en sang, mentre feia tremolar la seva estranya mandíbula i un filet de consistent saliva la connectava amb el terra.