diumenge, 21 de febrer del 2010

Els deliris de la febre de finals de Febrer

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals. Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant. Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com? Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient de la meua tassa, abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? Ja no tinc por. Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts —segur que acaben de xutar-se. Només es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: ha començat a ploure. Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací. Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses —la febre, escriure i llegir són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide. Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! —per això els escric ací. L’altre? El meu germà xicotet.

4 comentaris:

TdlH ha dit...

Ni malaltós pots dîxar de vôre Internet? Que no siga res; si a mittan vesprâ reviscoles, ja sâs a on és el sarão...

yuri_puscas ha dit...

;)

Felip ha dit...

Collons tu, quina ratxa portes... Ja estàs millor o què? Encara que si la febre ha de servir per a que amolles tot el que portes dins d'esta manera tan divertida... que et dure un poquet més, no?

És broma xe, a vore si et recuperes prompte!

Artés ha dit...

Toni, ja saps que estic enganxat a Internet (Com va quedar lo d'ahir??)

Felip, ací estic, continue unflant-me a Neobrufenos d'ixos tan agust. (Si no fóra perquè no puc fumar, per mi estaria aixina tot el any...)